La nespla, una fruita en risc de desaparèixer

Hi ha una sèrie de fruites que per la seva sola presència ja ens remunten a dècades enrere, a unes Illes Balears preturístiques on la subordinació al sector primari  era la nota predominant a la nostra comunitat, unes fruites que avui en dia corren el risc de desaparèixer perquè es troben situades fora de l’òrbita de la comercialitat i que si encara avui en dia romanen entre nosaltres és com a la prova vivent d’uns vestigis d’altre temps. D’entre aquestes fruites en destaca una de manera especial, la nespla.

La nespla forma part de les anomenades fruites de tardor, que servien bàsicament per dotar d’una mica de fruita fresca un període de temps que seguia a l’esplendor de l’etapa estiuenca. A dia d’avui, ben segur que la nespla és la més desconeguda d’entre aquestes fruites ja que es tracta d’una fruita que s’ha de menjar excessivament madura i que –per altra banda- no suposa cap competència a les omnipresents fruites d’hivernacle que tenen en la seva desestacionalització la seva major virtut, això sí, en detriment del sabor i a favor de la seva voluptuosa presència.

El nespler –arbre que dóna de fruit la nespla- és un membre de la família de les Rosàcies i és l’únic membre del gènere mespilus, de fet. El seu nom científic és Mespilus germanica. A la nostra comunitat també és conegut com a nyesprer o nyespler, tractant-se d’un arbre caducifoli que pot superar els sis metres d’alçada.

És un arbre originari de l’Europa sud-oriental que es conreat des de fa mil.lennis, però que pot arribar a créixer de manera subespontània a àmplies zones d’Europa central i occidental.

De capçada baixa

El nespler es caracteritza per comptar amb una capçada baixa poblada de multitud de branques tortes cobertes de fulles lanceolades, més o menys piloses, enteres o serrades. Alguns exemplars –sobretot els que s’han naturalitzat- poden presentar espines.  Sol florir entre els mesos de maig i juny, i les seves flors són blanques i solitàries, carcteritzades pel seu bon aroma.

Originàriament era una espècie de pomera silvestre, amb un fruit de color marró i sabor aspre que ja apareix documentada al segle XIII. Precisament d’aquesta aspror n’ha derivat l’expressió “pegar una nespla a algú”.

La fruita del nespler és una drupa de color ataronjat que va esdevenint de color marró a mesura que madura; té forma globulosa o piriforme amb pèls diminuts i el seu diàmetre sol oscil.lar entre un i tres centímetres. Al seu interior alberga cinc pinyols forts, allargats i de color marró.  Interiorment la nespla compta amb una polpa  farinosa i d’una dolçor suau, mentre que el seu aspecte exterior ve determinat per una esfera dura coronada amb un llombrígol grandiós. La nespla presenta dues varietats: una de mida més petita, però que és més dolça, i una altra de més grossa, però d’un sabor més àcid.

Tot i ser una fruita que és cull a la tardor –el cançoner tradicional així ja ho anuncia quan diu “Per Sant Lluc qui té nesples les pelluc”-, és una fruita que se sol consumir cap al maig o juny. Solen ser dolços quan són madurs però lleugerament àcids quan no estan al punt; esdevenint francament indigestos si es consumeixen verds.

La nespla és una fruita que  s’ha de consumir sobremadurada, a diferència d’altres que admeten un consum quan són més aviat verdoses. Quan es cullen, a la tardor, es tracta d’un fruit madur però incomestible; és per aquest motiu que s’han de deixar reposar sobre un canyís i cobertes de palla o de pedaços. D’aquest fet prové la dita que diu “Amb temps i palla maduren les nesples”, posant de manifest que cal deixar passar temps perquè les coses arribin a ser allò que es pretén; és a dir, convé ser pacient i no desesperar.

Un arbre molt resistent

Tot i la seva gairebé desaparició dels conreus, el nespler és un arbre rústec que suporta molt bé les plagues i malalties que però per la seva manca de comercialització ha estat relegat a l’oblit –actualment és un fruiter secundari que no es conrea ni se’n fan plantacions- i no ha estat millorat genèticament.

Relacionat amb el codonyer, el nespler és un arbre de creixement lent que prefereix per al seu òptim desenvolupament la climatologia de la zona temperada del planeta: és a dir, estius càlids i hiverns suaus; estant la seva expectativa de vida situada entre els trenta i els cinquanta anys.

El conreu del nespler està documentat fa uns 3.000 anys a la zona del Mar Caspi, d’on segurament passà a Europa a través de la civilització grega –al voltant del 700 abans de Crist-  i de la romana temps després.

Important durant l’Imperi Romà

Existeix documentació que situa el conreu del nespler com un dels cultius fruiters més importants durant l’Imperi Romà, fet que s’allargà durant l’Edat Mitjana;  amb la descoberta d’Amèrica el conreu de les noves fruites i hortalisses importades del nou continent anaren arraconant el conreu de la nespla fins a la seva pràctica desaparició a dia d’avui.

Però la data que assenyala un punt de no retorn per al nespler és el segle XVIII quan s’importà des del Japó un arbre força semblant: el nisprer –Eriobotrya japonica-, un exemplar amb una certa semblança però amb un fruit més saborós i fàcil de consumir, el nispro.

L’entrada a Europa d’aquest arbre suposà per al nespler el seu arraconament i la seva circumscripció a un àmbit rural, així com  l’abandó del seu conreu a favor del nisprer.

La medicina tradicional ha atorgat a la nespla el poder de guarir les diarrees així com altres malalties, sobretot per l’altíssim contingut en tanins que suposa el seu consum.

Per altra banda, la fusta del nespler és molt preuada al País Basc, ja que amb ella s’elaboren els “makila” o gueiatos tradicionals d’aquella zona; gueiatos que compten amb un elevat valor simbòlic ja que són oferts a les personalitats que els visiten en qualitat de gran honor.

Igualment, s’elaboren amb les nesples algunes confitures i licors tradicionals, usos que no poden evitar l’arraconament cada cop més freqüent d’un arbre –el nespler- que en pocs anys quedarà únicament com un vestigi d’altre temps.