El caqui, del Japó a ca nostra
L’arribada de les fruites dites tropicals a ca nostra ha estat conseqüència d’un escalonament que les modes d’un costat i els fluxos migratoris de l’altre han fet possible posant a prova l’evolució dels gustos dels habitants de la nostra comunitat. Tot i que tenim la tendència a pensar que aquesta introducció es va realitzar d’ençà del descobriment d’Amèrica en onades successives, hi ha alguns fruits que s’escapen a aquesta tendència, i un d’ells és precisament el caqui.
El caqui ha sabut fer-se un lloc en els gustos dels balears, tot i presentar dues característiques que han dificultat la seva introducció: en primer lloc, es tracta d’una fruita molt dolça -fins i tot embafadora- que l’ha allunyada de certes dietes; i en segon terme, cal precisar que és una fruita que s’ha de consumir molt madura per poder assaborir-la sense entrebancs.
El caquier és un arbre pertanyent al gènere diospyros, nom genèric amb què es coneixen diversos arbres conreats pels seus fruits, anomenats caquis. El nom científic diospyros prové del grec i està format pels mots dios, que significa diví, i Pyros, que vol dir fruit, venint a significar fruita divina; mentre que el seu nom popular prové del japonès kaki, que és com se’l denomina en aquest país.
Aquest arbre forma part de la família de les ebenàcies i presenta un creixement lent durant els primers anys tot i que pot arribar a assolir els quinze metres d’alçària.
Fusta molt preuada
La seva fusta és pesada, forta i presenta unes vetes fines. És molt preuada pels ebenistes i es sol utilitzar per fabricar instruments musicals, en treballs fins d’ebenisteria i també per fabricar els caps dels pals de golf i altres accessoris esportius.
D’ençà del segle VIII el caqui és un arbre fortament conreat al Japó, on té el seu origen. En aquest sentit, hi ha una llegenda nipona que conta que la planta del caquier va sorgir d’un clivell fet a la terra, produït per la caiguda d’un gegant en ser derrotat per un samurai.
Des del Japó passà a la Xina, on aconseguí arrelar fortament en els hàbits alimentaris dels xinesos, i fou des d’allà d’on passà als Estats Units gràcies als intercanvis comercials a principis del segle XIX i a Europa a finals d’aquest mateix segle.
Curiosament, es té, per cert, que aquest fruit arribà a la nostra comunitat des de França a través del Port de Sóller ja entrat el segle XX, des d’on s’expandí per tota la nostra comunitat; essent en l’actualitat un arbre força comú, si bé es conrea de manera artesanal i no industrial.
L’època idònia per a la recol·lecció dels caquis gira als voltants de la festivitat de Tots Sants, dia 1 de novembre. És per això que en la parla castellana alterna el nom de caqui amb el nom de palo de santo o Palosanto. Malgrat això, els caquis solen ser òptims per al consum entre els mesos d’octubre i gener, sempre depenent de les diverses varietats existents.
El caqui és una fruita tropical de color ataronjat molt dolça, que pot ser astringent si no es consumeix ben madura; per aquest motiu es recomana que maduri completament a l’arbre. De forma arrodonida, presenta una estructura similar a la d’una poma o una tomàtiga. Pel que fa a les seves mides -tot depenent de les varietats-, pot arribar als set centímetres de diàmetre i el seu pes pot oscil·lar entre els vuitanta i dels 250 grams.
La seva pell és llisa i fina, per la qual cosa convé manipular-lo amb molta delicadesa, ja que és molt sensible tant als cops com a les inclemències meteorològiques. La polpa sol ser gelatinosa i semblant a una melmelada i el seu sabor és molt dolç i suau.
Dues varietats
Els caquis se solen dividir en dues grans varietats: les astringents que són les tradicionals a la nostra contrada i les no astringents que són dels tipus poma i la conformen les varietats sharon i fuyu. D’entre les varietats conreades en el nostre territori cal destacar la coneguda com a caqui de la Xina (Diospyros kaki) que es caracteritza per presentar una grandària superior a les altres varietats.
La principal característica que afecta el consum del caqui és la seva maduració, que és la qui li atorga un plus de fragilitat. Per aquesta raó convé conservar-los a temperatura ambient si encara no han arribat al punt òptim de maduració que els converteix en aptes per al consum i la comercialització. El procés de maduració es pot accelerar mantenint els caquis en bosses de paper, procés que encara es pot incentivar si es col·loca alguna altra fruita -com pomes o plàtans- en la mateixa bossa.
Ara bé, un cop el caqui hagi assolit el punt òptim de maduració s’ha de conservar dins la gelera fins al moment del consum, que convé que sigui com més aviat millor.
S’ha de tenir molt present a l’hora de comprar caquis que aquests no presentin un color verdós, i s’han d’escollir sempre els que estiguin intactes, sense cops i amb el capoll verd inclòs.
El caqui es pot congelar, sigui sencer o només la seva polpa. En aquest cas convé afegir-hi unes gotes de suc de llimona per evitar una alteració del seu color original.
Vitamines
El consum de caquis és molt recomanable per la presència de carotè i criptoxantina, ambdós components amb activitat de provitamina A. També són rics en potassi, vitamina C, sucres i glucosa. El consum del caqui proporciona una activitat antioxidant amb beneficis de cara a diverses malalties degeneratives com el càncer, cataractes o problemes cardiovasculars. Així i tot, convé tenir present també que la seva proporció en glucosa i sacarosa i el seu baix contingut en sal fan que aquesta fruita sigui adequada també per a diabètics i hipertensos.
Una de les curiositats que presenta el consum de caquis és que ajuda al restrenyiment, ja que la pectina i els mucílags que conté aquesta fruita retenen l’aigua, augmentant el volum dels detritus facilitant-ne l’evacuació; per aconseguir aquest efecte, els caquis s’han de consumir ben madurs, ja que així s’ha disminuït el seu contingut en tanins.
En cas de patir diarrea, el consum del caqui s’ha de fer quan no sigui madur, per tal d’obtenir el màxim contingut en tanins i poder exercir el seu efecte astringent.
La tradició popular feia servir les flors del caquier per tractar la rosa, mentre que utilitzava l’escorça de l’arbre per guarir cremades.
El caqui, per tant, s’ha convertit en un dels fruits de tardor que -tot i venir de terres llunyanes i amb un lapsus de temps força curt- ha aconseguit fer-se un lloc en el complicat món de la gastronomia illenca.