Ara llegint
Alba, gran dia i colgada, l’espai de caça del tord

Alba, gran dia i colgada, l’espai de caça del tord

D’entre les espècies de caça menor de les Illes Balears el tord ocupa el lloc preeminent, ja que és el trofeu més preuat pel caçador d’aquesta modalitat, que espera amb delit l’època en què s’aixecarà la veda d’aquesta espècie per poder dedicar-se en cos i ànima a la consecució d’aquesta peça.

Ja sigui amb filats o al vol, la caça del tord és la que compta amb més seguidors a la nostra comunitat, seguidors que es compten per milers i que es troben organitzats a través d’associacions i vedats de caça; la qual cosa els permet una millor organització de cara a aquesta afecció i un millor seguiment de les normes i obligacions que aquest tipus de caça requereix.

L’inici de la tardor coincideix amb l’arribada dels tords a la nostra comunitat, un fet que es produeix degut als fluxos migratoris que aquesta espècie realitza des del nord d’Europa cap a zones més calorosos al vessant sud de la Mediterrània. Enguany la bonança climatològica ha duit pocs tords, per ara, i els caçadors no n’estan gens contents.

Aquestes “arribades” -així es coneix entre el món dels caçadors aquest fenomen- solen produir-se a partir de la segona quinzena del mes de setembre i es poden allargar fins ben entrat el mes de desembre, produint-se el retorn de la migració envers el nord del continent entre els mesos de febrer i març.

Una de les particularitats del curs migratori del tord es troba en què és un animal que sol viatjar principalment de nit per evitar els raigs de sol, en una acció de vol forta i directa; en aquest sentit, s’entén que l’alba sigui un dels moments del dia preferits pels caçadors per posar setge a aquests petits ocells migratoris.

Malgrat tot, tres són els moments clau al voltant dels quals s’estructura una jornada de caça: l’alba, el gran dia –des de les set fins a migdia- i la colgada –des de les quinze hores fins a l’entrada de la fosca.

Del nord d’Europa

El tord comú -Turdus philomelos- és un membre de la família dels Passeriformes que es caracteritza per un flux migratori que el duu a oscil.lar entre el nord d’Europa –lloc on habita durant l’estiu- i el sud d’Europa, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà –lloc on cerca recer durant l’hivern.

El tord és un animal que sol volar -durant les migracions- en esbarts dispersos que creuen la mar en un front ampli en lloc de concentrar-se en passos curts com solen fer les grans aus planejadores. Durant aquest llarg viatge solen emetre sons amb freqüència per mantenir el contacte entre ells.

Tot i la forta demanda com a objectiu caçable, els tords solen mantenir una població estable que es situa entre els quaranta i els setanta milions d’individus distribuïts en una àrea pròxima als deu milions de quilòmetres quadrats entre Europa i Àsia. Malgrat tot, en algunes zones de la franja centreeuropea el seu nombre ha disminuït significativament sobretot a causa de modificacions en les pràctiques agrícoles.

La seva descripció

El tord és un ocell de color marró, amb les parts inferiors més clares i pigallades amb petites taques; a la part interna de les ales hi ressalta una franja ataronjada.  De dimensions mitjanceres, la seva alçada es situa entre els 20 i els 23 centímetres de llargada, mentre que el seu pes oscil.la entre els 50 i els 110 grams

Hi ha vàries espècies de tord que solen visitar la nostra comunitat –a més del tord comú-: el tord grívia (Turdus viscivorus) que és el de major mida tant a les Illes Balears com a la resta d’Europa i que compta amb un plomatge més clar;  el tord cellard  (Turdus iliacus), el tord de més petites dimensions dels que ens visiten i presenten el cap, l’esquena i la coa d’un color marró vermellós, que igualment destaca per una cella blanca sobre cada ull, d’on li ve el nom de cellard;  i el tord burell o reial (Turdus pilaris) que  és el més rar a la nostra comunitat i destaca per una coloració blavosa del cap i l’esquena en contrast amb la pitrera blanca.

La caça

La caça del tord compta a la nostra comunitat amb un alt seguiment i és una de les més antigues que es coneix –de fet hi ha indicis que ja es caçava fa 12.000 anys-, comptant amb múltiples arts a més de la d’escopeta i filats. Aquestes altres tècniques –fins fa alguns decennis- encara en vigor, estan prohibides avui en dia pel patiment excessiu que provocava als animals; aquestes arts eren la caça amb visc, amb lloses i amb garbellets.

Aquestes arts serviren per a la caça dels animals vius, i es solia donar molt al llarg del segle XIX i principis del XX ja que era usual comptar amb tords com animals domèstics segut sobretot al seu bell cant.

L’eufòria que desperta la caça del tord sol anar acompanyada d’una revalorització d’aquest ocell com a element gastronòmic ja que són ben coneguts per qualsevol illenc els plats que es poden elaborar a base de tord, essent-ne el més emblemàtics els tords amb col.

És així com el tord s’ha convertit en tota una delicatessen –rural, això sí- i ha passat a formar part del nostre bagatge cultural i d’un indiscutible llegat gastronòmic de l’hivern illenc. Llegat que ens arriba des d’altres punts, ja que el tord és un dels animals que ja formava part de la dieta prehistòrica i que curiosament ja apareix a “L’odissea” d’Homer.

El tord és, per tant, tot un referent de la caça menor balear i de la gastronomia hivernenca balear; lloc que s’ha guanyat a pols ja que durant decennis ha constituït una part important de la dieta de la nostra comunitat. Per tant, el tord, és –i sobretot ha estat- un símbol indispensable de l’hivern balear que ens remet a una època més primària de la nostra societat, i a una cultura molt lligada a la terra i a la seva estacionalitat.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt