L’Alzinar: El veritable problema no és el temps, és l’atenció

Tony Rham, professor de meditació i divulgador des de fa més de vint anys, al seu nou i interessant llibre Les meditacions quotidianes, ens convida, una vegada més, a recuperar la capacitat de mirar, escoltar i viure amb molta més atenció enmig de la moguda i estressant vida quotidiana.

El seu enfocament integra, una altra vegada, humanisme i filosofia en una visió unificada de l’ésser. Les seves meditacions han acompanyat, al llarg dels anys, més d’un milió de persones arreu del món per aprendre una atenció més plena i una vida més conscient.

“El vertader problema no és el temps.
El teu problema actual no és amb el temps,
és amb l’atenció.
La sensació permanent de manca de temps
no sempre té a veure amb la quantitat de tasques
que fem, sinó amb la dispersió mental.
Quan l’atenció es fragmenta entre estímuls constants,
fins i tot les activitats més simples esdevenen esgotadores.
Recuperar l’atenció és recuperar claredat.”
(Tony Rham)

Desgraciadament, aquests durs i estressants temps que ens ha tocat viure darrerament, i molt possiblement els que encara ens esperen, venen acompanyats d’aquesta persistent sensació que el temps no basta, que ens ofega, que els dies semblen massa curts i les tasques massa llargues, inacabables.

Però aquesta percepció, tan estesa com generalment assumida, com diu Rham, amaga una confusió de fons: “el vertader problema no és el temps, sinó l’atenció”.

Moltes vegades, aquesta percepció està més relacionada amb com som presents als moments mentre feim les coses. La dispersió mental, alimentada per estímuls constants, fragmenta aquesta, moltes vegades enyorada, atenció, fins al punt que les activitats més simples es tornen feixugues, molt feixugues.

A causa d’aquesta evolució constant (amb certs aspectes), vivim sotmesos a contínues interrupcions que no estaven presents en la vida —indiscutiblement molt més dura, però possiblement més plàcida— dels nostres avantpassats més propers: notificacions, missatges, trucades, internet, alertes, canvis constants de focus.

Lamentablement, aquesta fragmentació no només redueix l’eficiència, sinó que incrementa el nostre habitual cansament mental. El cervell no descansa com pertoca quan salta d’un estímul a un altre; ben al contrari, es va saturant.

I aleshores és quan arribam a aquesta conclusió aparentment lògica (però errada, molt errada): que el problema és, sempre, la manca de temps.

Recuperar l’atenció implica reordenar la relació amb allò que feim, o amb allò que pensam que hauríem de fer. Significa tornar a habitar les tasques amb presència, amb continuïtat, amb molt de sentit comú.

Quan l’atenció deixa d’estar permanentment dividida, la percepció del temps torna a canviar; no perquè el dia tengui més hores, sinó perquè aquestes hores són més clares, més productives i més habitables per a nosaltres mateixos.

Recuperar l’atenció, com diu sàviament Tony Rham, és recuperar la claredat, un tema que, històricament, han tingut molt més clar els països orientals.

No es tracta de fer més coses, sinó de fer-les millor, a pesar que no puguem amb totes. No es tracta de guanyar temps, sinó de deixar de perdre’l en la dispersió.

Potser, al final, el que ens falta no és temps, sinó espais reals de concentració, silenci i consciència.

Durant molts d’anys creia que no donava abast, que el problema era el temps.

Durant molts d’anys vaig creure, moltes vegades, que no donava abast, que el problema era el temps i que sempre quedaven coses pendents.

Però amb els anys, i gràcies a una bona amiga i col·lega dels temps del Banc de Crèdit Balear, Pilar Salvador, que em va introduir dins el món de la meditació budista, m’he adonat que aquesta sensació, la majoria de vegades, no concorda amb la pura i dura realitat.

Com diu Rham: “El vertader problema no és el temps. És l’atenció.” No perquè les tasques siguin més mal de fer, sinó perquè les feim a trossos, interrompudes, amb una part de la ment sempre en un altre lloc.

Com més connectats estam a tot, menys temps sentim que ens queda per a les nostres coses personals, pels nostres desitjos (que també són molt importants). I si entram dins aquest cercle viciós i estressant, cada vegada ens trobarem més saturats, més cansats, més esgotats i amb menys ganes de fer res.

Conclusió:

Recuperar l’atenció és recuperar la claredat. Saber què importa, dedicar-hi l’espai mental i el temps necessari, i deixar anar momentàniament tot el restant.

No necessitam més hores al dia, sinó menys interrupcions; no fer més coses, sinó fer-ne menys i millor.

Des que vaig conèixer la bona amiga i companya de feina, Pilar Salvador, la meva vida canvià notablement i positivament, i la meditació, l’atenció plena, passaren a formar part de la meva vida i de la de molts, tant amics com esportistes, que m’envolten o m’han envoltat al llarg dels anys.

“Meditar no és retornar a casa.
Aprendre a meditar no vol dir escapar del món,
sinó aturar-se prou per escoltar-se.
En un entorn saturat de renous,
la pràctica de l’atenció plena
es converteix en un gest gairebé revolucionari:
crear espai interior on reconèixer allò que sentim,
pensam i som realment.
Només des d’allà pot començar l’autoconeixement.”
(Tony Rham)