Els paisatges secrets de Santos Iñurrieta: la llum de Mallorca que va quedar guardada al taller de Son Carrió

L’obra inèdita de l’artista basc Santos Iñurrieta (Vitòria, 1950 – Son Carrió, 2023) surt per primera vegada del seu espai privat amb l’exposició i el llibre “Paisajes para paseos personales”. Durant dècades, aquests paisatges van romandre dins el seu taller de Son Carrió, concebuts com un exercici de llibertat absoluta i sense voluntat d’exposició. Ara, la seva companya Joana Nicolau en revela la història i el sentit profund d’aquesta obra fins ara desconeguda.

Els paisatges que no havien de sortir mai del taller

Entre les parets d’aquest espai han descansat durant anys desenes de paisatges que mai havien estat pensats per ser mostrats. Ara en surten 54, molts d’ells inèdits, alguns de gran format, altres en composicions més petites i experimentals.

Però tots comparteixen una condició essencial: no formaven part del circuit públic de l’obra de l’artista. “Ell no tenia cap interès en vendre aquests paisatges. Era una pintura de plaer personal”, explica Nicolau. “Eren per a ell, no per a les galeries ni per als col·leccionistes. Era una manera de treballar sense pressió, completament lliure”.

Aquesta decisió era clara i constant. Encara que hi havia demanda, encara que alguns col·leccionistes insistien, la resposta era sempre la mateixa: no. Només en ocasions molt puntuals es podia veure alguna peça, però eren excepcions dins un conjunt que, en realitat, estava destinat a quedar-se al taller. Fins i tot els quatre grans paisatges de dos metres per quatre han tingut una circulació mínima. “Han estat vistos per molt poca gent”, apunta Nicolau.

Mallorca: la llum que ho transforma tot

La trajectòria de Santos Iñurrieta canvia radicalment quan arriba a Mallorca a principis dels anys noranta. L’illa es converteix en un punt d’inflexió estètic i vital. “Va trobar sobretot llum. La llum de Mallorca el va enamorar completament”, recorda Nicolau. “Els capvespres, el mar, els canvis de color… tot això el va transformar”.

Aquest impacte no és només visual. És també emocional i vital. Mallorca li ofereix un altre ritme, una altra manera d’habitar el temps. “Li va donar molta pau”, diu. “Va venir d’un altre món i aquí va trobar una manera de viure més tranquil·la, més seva”. El paisatge mallorquí, amb la seva intensitat cromàtica, es converteix en una presència constant en la seva pintura. Però no com a còpia, sinó com a detonant d’un llenguatge propi.

El paisatge com a experiència, no com a representació

Les obres que ara s’exposen no són, segons Nicolau, reproduccions fidels del territori. Són reconstruccions emocionals, variacions sobre una experiència viscuda. “No són representacions literals. Són interpretacions molt personals”, explica. “Hi ha repeticions, hi ha variacions, però el que hi ha és una experiència del lloc, no una còpia del lloc”.

En aquests paisatges, el cel té un protagonisme central. Capvespres intensos, llengües de foc, transicions de color que transformen el paisatge en una escena gairebé abstracta. El territori es dissol i es reconstrueix alhora. “Quan hi ha aquests capvespres, aquests canvis de color tan forts, ell ho recollia tot”, afegeix Nicolau. “Però no com una fotografia, sinó com una sensació”.

Un pintor totalment immers en el taller

La pintura, per a Iñurrieta, no era una activitat entre altres. Era el centre absolut de la seva existència. “Podia passar dotze o catorze hores al taller cada dia”, explica Nicolau. “Era la seva vida. Sense pintar, no podia estar bé”.

Quan la malaltia li va impedir continuar treballant amb normalitat, aquesta absència es va convertir en una de les parts més difícils del seu procés vital. El taller era el seu espai natural, el lloc on tot tenia sentit.

Aquesta dedicació absoluta explica també la intensitat de la seva obra i la seva coherència interna. No hi havia separació entre vida i pintura.

Un llibre pensat per ell mateix

El projecte del llibre Paisajes para paseos personales neix d’una decisió conscient de l’artista en els darrers mesos de vida. Sabia que volia deixar constància d’aquesta faceta concreta de la seva obra. “Quan li van diagnosticar la malaltia, ho va tenir molt clar: s’havia de fer un llibre només amb els paisatges”, explica Nicolau. “I ho va deixar tot preparat, molt escrit, molt pensat”. Aquest llibre no és, per tant, una interpretació posterior, sinó una prolongació de la seva voluntat artística. Una obra que ell mateix va concebre com a tancament d’un cicle.

Vivir divertido: la conversa final

El documental Vivir divertido, que acompanya el projecte, recull una conversa extensa amb l’artista al seu taller, enregistrada pocs mesos abans de la seva mort. Segons Nicolau, el procés va ser natural i profundament humà. “Van estar tres hores i mitja parlant. Era una conversa molt fluida, molt divertida també. Ell era així”.

Lluny del dramatisme que podria envoltar aquell moment vital, el to és de serenor i d’acceptació. “Deia que havia tingut molta sort de poder viure de la pintura i que se sentia satisfet”, recorda. Fins i tot quan apareixia la consciència del final, ho feia amb naturalitat. “Hi havia moments en què deia: ara estaria pintant… però ho deia sense dramatisme”.

Un reconeixement desigual

Tot i la seva llarga estada a Mallorca, la seva obra ha tingut una presència discreta a l’illa. Nicolau és clara: “Aquí és bastant desconegut”. Les exposicions que va fer van ser poques i de petit format, i mai no va tenir una voluntat especial de projecció pública. “Ell no era una persona de cercar visibilitat”, explica. “Preferia quedar-se al taller i treballar”. En canvi, al País Basc, la seva obra té un reconeixement molt més consolidat i una lectura crítica més estable dins el panorama contemporani.

Un llegat basat en la llibertat

El llegat de Santos Iñurrieta, segons Nicolau, no es pot entendre només des de l’obra exposada, sinó des de la manera de viure l’art. “És una figura important, sobretot al País Basc, perquè té una obra molt reconeixible”, afirma. “Però el més important és que no va viure pendent de ser conegut. Va viure pendent de ser feliç i de pintar”. Aquesta actitud, més que qualsevol estil o temàtica, defineix el seu llegat.

Quan els paisatges surten del taller

Amb aquesta exposició i aquest llibre, els paisatges de Son Carrió abandonen per primera vegada l’espai privat que els havia conservat durant anys. Un gest que, segons Nicolau, hauria tingut un sentit especial per a ell. “Estaria content de veure’ls fora i compartits”, diu. “Encara que segurament no li hauria agradat vendre’ls”.

Però més enllà d’això, hi ha una idea que travessa tot el projecte: la necessitat de veure l’obra en directe. “La pintura, quan la tens davant teu, és una altra cosa”, conclou. “Cap reproducció pot substituir això”.