Gabriel Ensenyat: “La diada de Mallorca del 12 de setembre és un exemple clar de com es pot construir la transcendència d’un fet històric”

L’historiador Gabriel Ensenyat analitza en el seu darrer llibre la construcció de la Diada de Mallorca a partir del jurament de Jaume II el 1276 i qüestiona la rellevància simbòlica que aquesta data ha adquirit en les darreres dècades. En aquesta entrevista, defensa que el 12 de setembre no té una tradició commemorativa històrica consolidada i que la seva centralitat actual respon sobretot a una construcció institucional i política contemporània, en contrast amb altres fets fundacionals com la conquesta de 1229 i la Carta de Franqueses de 1230.

P.- Com sorgeix el teu interès per la construcció de la Diada de Mallorca i la seva evolució política i simbòlica?
R.- El punt de partida és observar que la Diada, tal com la coneixem avui, no respon a una tradició històrica llarga ni consolidada, sinó a una decisió relativament recent. Històricament, el 12 de setembre no era una data especialment significativa dins el calendari col·lectiu de Mallorca, ni tampoc un fet que hagués generat commemoracions o relats destacats.

El canvi es produeix a partir de 1997, quan el Consell de Mallorca decideix instaurar aquesta data com a Diada oficial. A partir d’aquí, es tria el 12 de setembre per commemorar el jurament dels privilegis del Regne per part de Jaume II l’any 1276. Però el que és important entendre és que, en aquell moment històric, aquest jurament no tenia la rellevància simbòlica que se li atribueix avui.

El que faig al llibre és analitzar aquest desfasament entre el fet històric i la seva construcció posterior com a símbol.

P.- Quan parles d’“invenció d’un fet”, et refereixes a la càrrega simbòlica posterior?
R.- Exacte. El fet històric existeix, és innegable: el jurament de 1276 va tenir lloc. Però el que qüestiono és la manera com aquest fet ha estat reinterpretat i elevat a la categoria de símbol central de la identitat col·lectiva mallorquina.

Quan poso el títol en forma interrogativa, “La invenció d’un fet?”, és precisament per matisar-ho: no es tracta d’una invenció del fet en si, sinó de la seva significació posterior. Se li atribueix una importància i un simbolisme que no corresponen a la seva funció original.

Era un acte de caràcter ritual i administratiu, com molts altres juraments que feien els monarques medievals en diferents contextos. No era un esdeveniment extraordinari ni singular dins la pràctica política de l’època.

P.- Quin context històric hi ha darrere aquests juraments?
R.- Cal entendre que aquests juraments formen part d’una pràctica habitual dins la monarquia medieval. Quan un rei accedia al tron o es trobava en determinades circumstàncies de govern, jurava els privilegis i les constitucions dels territoris que governava. Era una formalitat institucional recurrent.

En el cas concret de Jaume II, el jurament del 1276 no és ni tan sols el primer que fa respecte d’aquests privilegis. De fet, ja havia jurat o reconegut aquests mateixos drets en ocasions anteriors i, posteriorment, en faria d’altres.

A més, aquests privilegis ja havien estat establerts prèviament pel seu pare, arran de la conquesta de Mallorca i la configuració del nou marc polític. Per tant, el 1276 no representa un moment fundacional, sinó una continuïtat dins un procés ja existent.

P.- Quin paper van jugar les institucions polítiques en la configuració actual de la Diada?
R.- El paper de les institucions és clau per entendre la situació actual. Quan el 1997 el Consell de Mallorca decideix instaurar la Diada, no parteix d’una tradició social consolidada que demani aquesta commemoració, sinó d’una voluntat institucional de dotar-se d’una festa pròpia.

El procés, segons la meva interpretació, funciona en dues fases: primer es decideix que cal una diada, i després es busca quin esdeveniment històric pot servir per justificar-la. És a dir, el motiu històric no és el punt de partida, sinó el resultat d’una elecció posterior.

Això explica també per què la data ha anat variant el seu recorregut polític: es crea el 1997, se suprimeix el 2015 i es torna a recuperar el 2023. Aquestes decisions no responen a una evolució historiogràfica, sinó a canvis polítics i institucionals.

P.- Per què creus que el 12 de setembre ha adquirit tanta centralitat en les darreres dècades?
R.- La centralitat del 12 de setembre no prové del seu pes històric original, sinó del procés d’institucionalització i repetició. Quan una administració pública assumeix una data, la commemora i la dota de discurs oficial, aquesta acaba adquirint una aparença de normalitat històrica.

Ara bé, si es fa l’exercici de preguntar què representa aquesta data fora del marc institucional, la majoria de la població no hi associa cap fet rellevant. En la historiografia tradicional tampoc no apareix com un moment especialment destacat.

És, per tant, un cas molt clar de construcció de significat: un episodi menor o rutinari es converteix en un símbol central simplement perquè s’ha decidit políticament dotar-lo d’aquesta funció.

P.- Per què consideres més rellevants 1229 i 1230 que el 1276?
R.- La diferència és fonamental. El 1229, amb la conquesta de Mallorca, i el 1230, amb la Carta de Franqueses, es configuren les bases polítiques, socials i jurídiques del que serà el nou regne. Són els moments fundacionals del sistema.

Sense aquests dos episodis, el 1276 no tindria sentit ni existència possible. El jurament de Jaume II s’inscriu dins una estructura ja establerta; no crea res nou ni redefineix el sistema.

Per això considero que la rellevància històrica del 1276 és molt inferior: no és un punt d’origen, sinó un moment de continuïtat administrativa dins una dinàmica ja definida.

P.- Com s’ha d’entendre aquesta construcció de memòria històrica?
R.- La memòria històrica no és equivalent a la història. La memòria és selectiva, interpretativa i sovint condicionada per necessitats socials o polítiques del present. La història, en canvi, hauria de partir de l’anàlisi crítica de les fonts i dels processos.

El problema apareix quan la memòria es presenta com si fos història objectiva. Aleshores es produeixen distorsions, perquè es projecten significats actuals sobre fets del passat que no els tenien.

Aquest és un fenomen molt habitual en la construcció d’identitats col·lectives, però cal ser-ne conscient per evitar simplificacions.

P.- Com es pot traslladar aquest debat al conjunt de la societat?
R.- El més important és la divulgació rigorosa. Cal explicar bé els conceptes històrics i evitar simplificacions que distorsionin el passat. Sovint, termes com “regne” o “corona” s’utilitzen de manera imprecisa, i això genera confusió.

També és necessari entendre que moltes categories que avui consideram evidents són construccions posteriors. Per exemple, la mateixa manera d’anomenar o dividir determinats espais polítics medievals no sempre coincideix amb l’ús actual.

Aclarir aquests conceptes ajuda a tenir una visió més precisa i menys ideologitzada de la història.

P.- Quin paper han de jugar els historiadors en aquests debats?
R.- Els historiadors han de mantenir el rigor i l’autonomia professional. Això implica no sotmetre la interpretació del passat a interessos polítics o identitaris.

Quan la història es posa al servei d’un relat polític, es corre el risc de perdre precisió i convertir l’anàlisi històrica en una eina de legitimació.

El problema no és que els historiadors participin en el debat públic, sinó que ho facin renunciant al mètode crític que defineix la disciplina.

P.- On veus el principal risc en la relació entre història i política?
R.- El principal risc és la instrumentalització del passat. Hi ha casos en què persones formades en història fan interpretacions clarament condicionades per posicions polítiques, i això pot conduir a afirmacions poc rigoroses.

Aquestes interpretacions, quan es presenten com a veritats històriques, generen confusió i debiliten la confiança en el coneixement històric.

Per això és important distingir sempre entre recerca històrica i discurs polític.

P.- Com s’ha d’entendre la relació entre història, memòria i identitat?
R.- Són tres dimensions diferents però interrelacionades. La identitat es construeix a partir de múltiples elements, entre els quals la història i la llengua tenen un paper fonamental.

La memòria col·lectiva és el mecanisme que permet transmetre aquest passat, però no sempre ho fa de manera precisa o completa. Sovint selecciona, simplifica o interpreta.

La història, en canvi, ha de funcionar com a eina d’anàlisi crítica, capaç d’explicar el passat amb rigor i complexitat, sense convertir-lo automàticament en justificació identitària.

P.- Quin missatge final voldries transmetre?
R.- El missatge principal és que la història ha de ser una eina de coneixement i comprensió, no un instrument al servei de la política o de la construcció acrítica d’identitats.

La memòria és necessària i inevitable, però ha d’estar sempre contrastada amb l’anàlisi històrica rigorosa. Només així es pot evitar que el passat sigui utilitzat de manera distorsionada i es pot construir una relació més equilibrada amb la pròpia història.