Raquel Vaquer: “El valor de conservar les zones marines somes de les Balears és incalculable; el contrari posa en risc la vida marina”

Raquel Vaquer és coordinadora de l’Informe Mar Balear, una iniciativa que recopila i divulga el coneixement científic sobre l’estat de la mar de les Illes Balears. Amb motiu de la presentació de la Proposta per al Pla d’Acció per a la Conservació de les Zones Marines Somes, impulsada per entitats científiques i ambientals, explica la importància d’aquests ecosistemes costaners, les principals amenaces que afronten i les mesures que consideren imprescindibles per garantir-ne la conservació a llarg termini.

Pregunta.- Per començar, què són exactament les zones marines somes i per què tenen tanta importància per a la biodiversitat de les nostres illes?

Resposta.- Les zones marines somes inclouen espais com les badies (per exemple, les de Portocolom, Sóller, Fornells o Alcúdia), els esculls barrera de posidònia i algunes llacunes semitancades. Són àrees de molt poca profunditat d’aigua, extremadament riques i amb una elevada biodiversitat, però que alhora resulten molt fràgils i vulnerables. Alberguen un gran mosaic de diferents hàbitats i espècies: des de praderies de plantes marines, com la Posidonia oceanica o la Cymodocea nodosa, fins a boscos de macroalges brunes, conegudes com a Cystoseira.

Tot aquest conjunt vegetal serveix de refugi, zona de cria i alimentació per a una gran diversitat d’espècies, moltes d’elles amb interès comercial. A més, en el cas de les plantes marines, tenen un paper fonamental en la protecció i l’aportació de l’arena de les nostres platges.

P.- Tot i que molts d’aquests espais compten amb figures de protecció, es continuen degradant. Què està fallant en la seva conservació?

R.- El principal problema és que són zones molt arrecerades, amb poca profunditat i o la renovació de l’aigua és escassa. Històricament, per la seva pròpia naturalesa protegida de la mar oberta, s’han fet servir com a ports refugi. Això ha comportat una navegació intensa, l’extensió de ports esportius al seu interior i una elevada pressió urbana, turística, nàutica i recreativa. Són zones sotmeses a una pressió humana constant i intensiva que les figures de protecció actuals no aconsegueixen mitigar.

P.- En la proposta que presenten, adverteixen que encara no s’ha completat l’inventari d’aquestes zones a les Balears. Com és possible que falti aquesta informació bàsica a hores d’ara?

R.- Les zones a grans trets es coneixen, però manca una definició precisa; hi ha certes cales o badies que encara no estan ben delimitades. L’octubre de l’any 2024, el Govern va convocar una reunió amb el comitè d’experts en el marc del projecte de l’Estratègia Balear de Conservació de les Zones Marines Somes, on es va mostrar un llistat que, malauradament, no es va compartir de manera oberta amb el públic ni es va poder revisar a fons.

Davant aquesta falta de transparència, el document que hem presentat neix, precisament, com a fruit d’una intensa col·laboració de persones expertes. Bona part d’aquestes propostes van sorgir de les conclusions de les I Jornades per a la conservació de la biodiversitat marina, que van tenir lloc a Palma el 7 de novembre de 2024, i que van comptar amb la participació de científics especialitzats en conservació marina vinculats a centres de recerca de referència.

La proposta formal que hem enviat compta amb un aval científic i social indiscutible. Ha estat signada per quatre entitats clau en la defensa del nostre entorn; la Fundació Marilles, el GOB Mallorca, la Fundació CleanWave i Arrels Marines, i per tres científics de prestigi de les nostres illes: Gema Hernán, Jorge Terrados i Fiona Tomàs. A més, tot i que per qüestions de temps es van confirmar una vegada tancat el document formal, volem destacar l’adhesió de l’aliança de custòdia marina Alamar i de la científica del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), Emma Cebrian. Creiem que és imprescindible que l’Administració escolti aquest clam unànime i disposi d’un llistat detallat, revisat per la comunitat científica i accessible a tothom.

P.- Vostès defensen que qualsevol pla de gestió ha d’incloure tant les conques hidrogràfiques com el litoral. Per què és tan important connectar la terra amb la mar?

R.- La gran problemàtica d’aquestes zones prové de la pressió humana a terra ferma, que empitjora dràsticament la qualitat de l’aigua. Quan plou, tot el que recullen les conques hidrogràfiques acaba en aquestes badies arrecerades on quasi no hi ha hidrodinamisme ni renovació d’aigua. Per exemple, podem tenir un excés de nutrients (eutrofització) en una badia que prové de l’agricultura practicada a uns quants quilòmetres cap a l’interior. També hi afecta molt l’urbanització del voltant; hi ha habitatges que no estan correctament connectats a la xarxa de claveguera i els seus abocaments acaben filtrant-se i empitjorant la qualitat del medi marí.

P.- Una de les primeres mesures que proposen és la creació d’una xarxa de seguiment i una plataforma oberta de dades. Quins avantatges aportaria?

R.- El primer de tot és tenir un diagnòstic clar de la situació actual: saber on són aquests hàbitats i com estan de degradats. Idealment, també hauríem de conèixer com eren en el passat per saber quines espècies s’han perdut i quines podríem recuperar en un futur. A partir d’aquí, necessitem un seguiment científic continuat per comprovar si les mesures de gestió que s’apliquen donen els resultats esperats o si el medi empitjora. Una plataforma oberta permetria compartir aquesta informació entre el sector científic, el tercer sector i l’administració pública, facilitant la presa de decisions informades i basades en l’evidència.

P.- Quins són els principals factors de degradació que detecten en el dia a dia i com es poden corregir?

R.- El problema principal, sense dubte, és la qualitat de l’aigua. Les xarxes de claveguera de la primera línia de costa es van construir majoritàriament als anys seixanta, setanta o vuitanta. Tenint en compte que la via mitjana d’aquestes infraestructures és d’uns quaranta anys, molts de claveguerams tenen pèrdues constants cap a la mar. Una prova d’això és que, quan el cabal d’aigües residuals és baix, s’hi detecta intrusió d’aigua de mar.

D’altra banda, la xarxa d’aigües residuals no està separada de la de pluvials. Quan plou fort, el volum és impossible de gestionar per al sistema i s’activen els sobreeixidors, abocant aigües brutes barrejades directament a la mar sense depurar. A més, hi ha els abocaments d’embarcacions i de cases no connectades. Tot això augmenta els nutrients i la matèria orgànica: l’aigua es torna verda per la proliferació de microalges, es consumeix l’oxigen del fons i es posa en risc tota la vida marina.

L’altre gran problema és el fondeig incontrolat sobre Posidònia i Cymodocea, que arrabassa les plantes, aixeca el sediment, taca l’aigua de marró i impedeix que la llum arribi al fons perquè la vegetació pugui fer la fotosíntesi. Si la degradació és total, l’hàbitat desapareix.

P.- Reclamen una regulació més estricta per a la nàutica recreativa i els fondejos. Les lleis i decrets actuals de protecció són suficients?

R.- De normativa en tenim, i molta. Des de la Directiva d’Hàbitats europea fins al Decret de Posidònia de les Balears del 2018 o el Reial Decret estatal aprovat recentment. El problema real no és la llei, sinó fer-la complir. Cada estiu veiem fondejos il·legalitzats sobre Posidònia. S’estima que a les Balears hi naveguen prop de 53.000 embarcacions, una xifra enorme. Fa uns anys, un estudio a Portocolom va demostrar que un sol vaixell d’uns 15 metres d’eslora va arrabassar una clapa de Posidònia que tardarà cinc anys a recolonitzar-se de manera natural. El drama és que no tenim aquests cinc anys de marge, perquè l’endemà ve un altre vaixell i fa una altra clapa.

P.- En quins casos és necessari intervenir artificialment i quan és millor deixar que la natura es recuperi tota sola?

R.- Abans de fer qualsevol restauració activa (com ara sembrar), la prioritat absoluta és aplicar mesures passives: eliminar les pressions. Si seguim tenint abocaments o fondejos, fer una sembra d’espècies no té cap sentit ni futur. Una vegada eliminada l’amenaça, es pot estudiar si cal intervenir, sobretot en espècies que tenen un creixement o una dispersió molt lents. Per exemple, a Es Port de Maó es va fer una restauració d’èxit amb una espècie de Cystoseira que havia desaparegut i es va recuperar completament.

Amb la Posidònia és més complex perquè creix molt a poc a poc. Quan la Posidònia mor, el carboni que tenia atrapat en les seves arrels (és un imbornal de carboni clau contra el canvi climàtic) es pot alliberar a l’atmosfera. Per evitar-ho, alguns experts consideren que pot ser més efectiu sembrar Cymodocea nodosa en aquells espais degradats, ja que és una espècie més resistent a l’escalfament de l’aigua.

P.- Proposen una novetat rellevant: definir “llindars ecològics” que activin automàticament mesures de gestió. Com funcionaria aquest sistema respecte al model actual?

R.- Actualment es va a remolc dels problemes. La nostra proposta consisteix a fixar uns indicadors clars (nivells màxims de nutrients, matèria orgànica, clorofil·la o densitat d’una espècie). Si el monitoratge detecta que es traspassa un d’aquests límits, saltaria una “alarma” que obligaria l’administració a actuar immediatament per cercar la causa (per exemple, localitzar una rotura a la claveguera) i aplicar solucions compensatòries abans que el dany a l’ecosistema sigui irreversible.

P.- Fixen objectius de finançament per al 2030 i el 2040. Quin cost tindria per a les Balears no intervenir ara mateix en la conservació d’aquests espais?

R.- Posar un valor econòmic a la natura és extremadament difícil, de fet crec que és impossible. Podem calcular el valor material pel que fa a la protecció de la línia de costa davant els temporals o el valor de les captures de la pesca professional, però el valor de la biodiversitat va molt més enllà. Si no invertim ara en conservació, la degradació dels ecosistemes afectarà directament la qualitat de vida dels residents que volem gaudir de la mar, i també l’experiència dels turistes i navegants que ens visiten. El cost real de no actuar seria, senzillament, incalculable pel que fa a tot el que podríem arribar a perdre. Si el Govern incorporés aquesta proposta de manera íntegra, d’aquí a deu anys notaríem un canvi significatiu i molt beneficiós en la salut i la diversitat de tota la nostra línia de mar.

P.- Si el Govern incorporés íntegrament aquesta proposta al Pla de Conservació Marina, quin canvi notaríem d’aquí a deu anys en l’estat de les zones marines somes de les Balears?

R.- Jo crec que si s’incorporés íntegrament aquesta proposta, i realment es donés un marge de temps a la natura perquè s’aprengués a gestionar millor des de terra ferma fins al litoral, d’aquí a deu anys podríem notar un canvi significatiu. Totes aquestes zones anirien millorant progressivament l’estat de les seves aigües, veuríem un increment clar en la seva biodiversitat i es recuperarien hàbitats clau. En definitiva, seria un canvi absolutament beneficiós per a tot el nostre entorn marí i per al futur de les Illes.