La crisi climàtica també entra dins ca nostra
El canvi climàtic no és només una qüestió de temperatures rècord, sequeres, incendis o fenòmens meteorològics extrems. També es manifesta dins les cases, en decisions aparentment petites com quan posar una rentadora, quant de temps dutxar-se, si encendre l’aire condicionat o com mantenir un hort. I, sobretot, en la manera com les persones perceben i viuen les transformacions del seu entorn més immediat.
Aquesta és una de les principals conclusions d’un estudi centrat en com la crisi climàtica es viu dins l’espai domèstic, a partir de les experiències de 87 participants de Catalunya. La recerca, de caràcter qualitatiu i amb una perspectiva feminista i interseccional, posa el focus en un àmbit que sovint queda fora dels grans estudis sobre canvi climàtic: la llar.
Els investigadors de la Universitat Pompeu Fabra parteixen d’una idea senzilla però amb importants implicacions: la casa no és només un refugi físic. És també un espai de relacions, cures, treball, consum, memòria i identitat. Per això, quan canvia el clima, també canvia la manera d’habitar-la.
La calor arriba a la factura
Un dels efectes més visibles és l’impacte sobre les economies familiars. L’augment de les temperatures està modificant les despeses domèstiques, sobretot per la necessitat de mantenir unes condicions tèrmiques suportables durant els mesos més calorosos.
Ventiladors i aire condicionat han passat, per a alguns participants, de ser una opció a convertir-se en una necessitat per poder dormir, descansar o treballar. Però aquesta adaptació té un cost. Les persones amb menys recursos econòmics tenen més dificultats per assumir l’increment de la factura elèctrica i, al mateix temps, menys possibilitats d’invertir en sistemes més eficients.
L’estudi posa així sobre la taula un fenomen conegut com a pobresa energètica, però des d’una perspectiva quotidiana: no es tracta només de si una llar disposa o no d’un sistema de climatització, sinó de si se’l pot permetre utilitzar quan realment ho necessita.
La situació també presenta diferències entre territoris. La calor és percebuda amb especial intensitat en els entorns urbans, on l’efecte de l’espai construït pot accentuar les temperatures, però també apareix en àrees rurals, on moltes cases no estan necessàriament preparades per afrontar estius cada vegada més càlids.
En canvi, els hiverns més suaus poden reduir la despesa en calefacció. Però els mateixos participants que hi detecten aquest estalvi el consideren una compensació menor davant un procés global que perceben com a preocupant.
La sequera també fa més feines dins ca nostra
L’aigua és un altre dels grans canals a través dels quals la crisi climàtica entra en la vida domèstica. La sequera obliga a modificar activitats tan habituals com rentar roba, fregar, rentar aliments, dutxar-se o regar les plantes.
No es tracta simplement de consumir menys aigua. En molts casos, implica introduir nous sistemes de gestió dins la llar: guardar aigua per reutilitzar-la, decidir quines tasques són prioritàries o renunciar a altres activitats considerades menys essencials.
Aquesta feina addicional té una dimensió física, però també mental. Cal recordar, planificar, controlar i prendre decisions contínuament. I aquesta responsabilitat no es reparteix de manera igualitària.
La recerca detecta que són sobretot les dones de mitjana edat de llars heterosexuals les que expressen amb més claredat el pes de les tasques associades a la sequera. En les seves experiències apareixen sentiments com l’ansietat, la culpa, la frustració, la tristesa o la ràbia. Al mateix temps, hi ha també motivació i voluntat de contribuir a reduir el problema.
És una de les paradoxes que destaca l’estudi: adaptar-se al canvi climàtic pot generar més feina precisament en aquells espais on ja existeix una distribució desigual de les tasques domèstiques.
Les diferències no són exclusivament de gènere. L’edat, la situació econòmica i altres factors socials també condicionen la capacitat d’adaptació de les llars.
Quan el paisatge que es veu des de casa deixa de ser el mateix
Un altre dels aspectes més interessants de la recerca és el que té a veure amb la relació emocional amb la natura.
Per a les persones que viuen en entorns rurals, el canvi climàtic no és necessàriament una qüestió abstracta. Pot ser el camp que ja no produeix com abans, un torrent que s’ha assecat, els arbres que moren, un hort que no es pot regar o la desaparició d’espècies que formaven part del paisatge quotidià.
La finestra o la porta de casa es converteixen així en una mena de frontera entre l’espai domèstic i un entorn que també està canviant. El que passa fora acaba formant part de l’experiència de viure dins.
Els participants expliquen que els jardins secs, les plantes mortes, els cursos d’aigua sense cabal o la transformació dels cicles de les espècies provoquen tristesa, preocupació, impotència o ansietat. En alguns casos, també apareix la por davant la possibilitat que fenòmens com els incendis o les inundacions acabin afectant directament l’habitatge.
Aquest component emocional és especialment important perquè el paisatge no és només un conjunt d’elements naturals. També està vinculat a la memòria, el sentiment de pertinença i la identitat.
La recerca relaciona aquestes experiències amb el concepte de solastàlgia, utilitzat per descriure el malestar provocat per la transformació del propi entorn mentre aquest continua essent el lloc on es viu. És una forma de pèrdua que no sempre es pot quantificar econòmicament, però que pot tenir un impacte profund sobre el benestar.
La casa també és un lloc on actuar
L’estudi no presenta les llars únicament com a espais vulnerables. També són llocs on les persones desenvolupen estratègies d’adaptació i mitigació.
Reduir el consum d’aigua, reutilitzar-la, disminuir la durada de les dutxes, comprar productes locals i de temporada, reduir residus, reciclar, limitar l’ús de l’aire condicionat o instal·lar plaques solars són algunes de les pràctiques identificades pels participants.
En molts casos són actuacions petites, integrades en la rutina quotidiana. Però els participants les perceben com una de les principals vies que tenen a l’abast per contribuir a afrontar la crisi climàtica.
Aquesta capacitat d’actuar també té un efecte emocional. Quan les persones senten que poden fer alguna cosa, el malestar pot combinar-se amb sensacions de motivació o d’empoderament. Però aquesta mateixa responsabilitat pot convertir-se en una font d’angoixa.
Alguns participants expliquen que tenen la sensació de no fer mai prou. La sostenibilitat pot acabar generant una vigilància permanent sobre les pròpies decisions: què es compra, què es reutilitza, què es llença o quanta aigua i energia es consumeix.
I, de nou, la responsabilitat no es distribueix igual. L’estudi observa diferències segons el gènere i l’edat. Les dones tendeixen a parlar més de canvis en els hàbits de consum i en les tasques domèstiques, mentre que els homes fan més referència a modificacions estructurals de l’habitatge, com la instal·lació de plaques solars.
Una mirada que també pot ser útil a les Illes
Tot i que la recerca se centra en Catalunya i no pretén oferir conclusions directament generalitzables a altres territoris, les seves conclusions resulten especialment suggeridores per a altres regions mediterrànies sotmeses a processos similars de sequera, escalfament i transformació del paisatge.
El treball recorda que els efectes del canvi climàtic no s’han d’analitzar únicament a escala de grans infraestructures, sectors econòmics o polítiques públiques. També cal mirar què passa a l’interior de les cases i com les famílies assumeixen, gestionen i reparteixen els costos de l’adaptació.
En territoris insulars com les Illes Balears, on la disponibilitat d’aigua, les temperatures elevades, la pressió sobre el territori i els episodis extrems formen part dels principals reptes ambientals, aquesta perspectiva domèstica pot ajudar a entendre millor la dimensió social de la crisi climàtica.
La qüestió central és, en definitiva, qui pot adaptar-se, qui assumeix la feina d’adaptar-se i quin preu té aquesta adaptació.
Polititzar la llar per avançar cap a la justícia climàtica
Els autors defensen que la llar hauria de tenir més pes tant en la recerca climàtica com en les polítiques públiques. Això implica reconèixer que les experiències davant la calor, la sequera o la transformació del paisatge no són iguals per a tothom.
La capacitat d’instal·lar un sistema eficient de climatització o plaques solars depèn dels recursos econòmics. La capacitat d’assumir més tasques domèstiques està condicionada pel gènere. La percepció del canvi del paisatge varia segons el lloc on es viu. I la resposta emocional també depèn de la trajectòria i la posició social de cada persona.
Per això, els investigadors reclamen incorporar una perspectiva més sensible a les desigualtats en les polítiques d’adaptació, especialment en qüestions com el confort tèrmic, la gestió de la sequera i la salut mental. També proposen reconèixer com a part de la resposta climàtica aquelles tasques quotidianes que sovint queden invisibilitzades.
El missatge de fons de l’estudi és clar: el canvi climàtic no només transforma el territori; transforma la manera d’habitar-lo. I aquesta transformació es pot detectar en els grans paisatges, però també en una factura elèctrica, en una dutxa més curta, en un hort que ja no es pot regar o en la tristesa de mirar per la finestra i comprovar que el paisatge conegut ja no és el mateix.
La crisi climàtica, en aquest sentit, no comença a la porta de casa. Ja fa temps que hi ha entrat.