El foc, amic i enemic
El foc forma part de la vida dels humans des de fa mil·lennis. Va permetre a les societats primitives més agosarades (o a les més empeses) ocupar de forma permanent les terres més altes i les més nòrdiques, on l’hivern és més dur. Va obrir la porta a la cocció d’aliments fins aleshores impossibles d’ingerir. Fou també una nova arma de guerra, terrible i letal. I va suposar grans transformacions en els paisatges del planeta en fer-hi possible l’agricultura i la pastura. En suma, el domini del foc significà una revolució tecnològica sense precedents. Resultat: noves comoditats i grans hecatombes. Els humans, com avui, avançàvem i retrocedíem en un mateix impuls.
A les societats prehistòriques de Mallorca, l’ús massiu i reiterat del foc va permetre la desforestació de la major part del Llevant i Migjorn de l’illa. Els extensos i frondosos alzinars primigenis deixaren pas a les grans extensions de conreus de secà, que es nodrien de les cendres i de la matèria orgànica que restava de l’antic bosc. Les construccions ciclòpies eren potser els únics refugis segurs davant l’avenç ràpid de les flames, empeses per l’embat i per tots els vents de la rosa. Navetes i talaiots, de gruixades parets de pedra, constituïen una protecció més segura que les cabanes de troncs i branques.
Aquells grans incendis, sense bombers a qui telefonar, cremaven tot l’estiu fins que arribaven a la costa o fins que les pluges de la tardor els apagaven. Quina eina tan útil per a l’amic, quina arma més mortífera per a l’enemic! Talaiòtics, romans, andalusins i cristians (mallorquins tots, cadascú al seu torn), a poc a poc feien canviar la fesomia de l’entorn: menys aglans però més blat.
A la serra de Tramuntana, l’arribada del càrritx (Ampoledesmos mauritanicus) ho va canviar tot. Procedia, com el seu nom científic indica, de “terra de moros”. Aquesta gramínia, rústega i escampadissa, duita tal volta pels fenicis, s’ensenyorí dels vessants. Els ramaders ho agraïren, ja que permetia a ovelles i cabres (també als més escassos i valuosos bous) menjar a pler. Però el seu llibre oral d’instruccions ho deia clar: només amb foc. Només cremant-ne periòdicament les motes, el càrritx rebrotava i oferia als animals un aliment tendre i mengívol.
Així, el pagès-pastor de la Serra va aprendre quan i com pegar foc. Un instint antic, transmès de generació en generació, captava i valorava les variables canviants del dia: la humitat, el vent… Cal dir que el bosc i la garriga pròxims es mantenien nets de vegetació sobrera, ja que aquesta servia per a fer-ne carbó, calç, fusta o feixos. I, lluny de despatxos, el gran savi prenia la decisió: cremar o no cremar. Molt rarament el foc li fugia de les mans. Li anava la vida!
Els incendis forestals d’avui són tota una altra cosa. Amb el bosc, la garriga o les carritxeres ja no s’hi guanya el pa gairebé ningú. La Serra ha esdevingut un escenari, un fotocall, una imatge a Instagram. Això és el que dona vida avui: el turisme, que entén el paisatge com una imatge i poc més (el país ja poc importa). I mentre tots (des dels hotelers als fixes discontinus) servim directament o indirectament dinars, cafès i feim el llit a visitants de mig món, la muntanya resta en el més absolut abandó: densitat excessiva de pins (que s’han escampat pels antics olivars), multitud de branques seques que la darrera Juliette o cap de fibló varen deixar, i així anam… La postal és a punt de cremar. I, ho creguem o no, al segle XXI, també ens hi va la vida.