Les ovelles que encara guarden la memòria genètica del territori
Hi ha races d’ovelles que formen part del paisatge fins al punt que costa imaginar un territori sense elles. A les Illes Balears, la mallorquina, la menorquina, la roja mallorquina i l’eivissenca són molt més que quatre poblacions ramaderes diferenciades. Són el resultat de segles de selecció i adaptació a les condicions de les illes, de la feina dels pagesos i ramaders i d’uns sistemes de producció que han anat canviant amb el temps.
Però aquest patrimoni és vulnerable. I una nova recerca científica posa xifres a aquesta fragilitat.
Investigadors de l’Institut de Recerca i Formació Agroalimentària i Pesquera de les Illes Balears (IRFAP) han participat com a coautors en un estudi publicat a la revista internacional Biology que analitza l’estructura demogràfica i genealògica de 16 races d’ovelles de la península Ibèrica. La recerca compara les poblacions, els sistemes reproductius, l’edat dels animals reproductors i la qualitat dels registres genealògics, amb l’objectiu d’obtenir una fotografia comuna de races molt diferents entre si.
I la fotografia mostra contrastos importants. Mentre que les races integrades disposen, en general, de registres genealògics molt més complets i d’una gestió reproductiva més estructurada, diverses races autòctones espanyoles considerades en perill presenten poblacions petites, una forta fragmentació entre explotacions, un ús intensiu d’alguns reproductors i mancances en la informació sobre els seus avantpassats.
Entre les races estudiades hi ha quatre de les Balears: eivissenca, mallorquina, roja mallorquina i menorquina. Totes quatre tenen una distribució estrictament insular i figuren entre les poblacions autòctones classificades com a amenaçades en el marc normatiu analitzat pels investigadors.
Una fotografia feta a partir dels llibres genealògics
Per entendre què ha analitzat l’equip investigador cal començar pels llibres genealògics. Són, en certa manera, la memòria escrita de cada raça. Hi consta qui és fill de qui, el sexe de cada animal, l’any de naixement i si continua viu o ha mort.
L’estudi ha treballat amb tots els registres disponibles des de l’inici dels llibres genealògics fins a l’any 2023, facilitats per les associacions de criadors responsables dels registres oficials de cadascuna de les races. Abans de fer les anàlisis, les dades varen passar per un procés de control de qualitat per detectar duplicacions i errors, com genealogies circulars, animals assignats com a progenitors d’ells mateixos o pares més joves que els seus descendents.
La metodologia permet diferenciar entre la població total registrada, que inclou avantpassats i descendents, i la població de referència, formada pels animals vius l’any 2023. També identifica els individus dels quals es desconeix almenys un dels progenitors.
A partir d’aquesta informació, els investigadors poden estudiar qüestions que van molt més enllà de saber quantes ovelles hi ha. Perquè el nombre d’animals d’una raça no explica per si sol la seva situació genètica.
El que importa també és quants participen realment en la reproducció, quants descendents deixa cada mascle o femella i com es reparteix aquesta contribució dins la població.
Les quatre races balears, en una situació especialment delicada
La dimensió insular apareix clarament en el mapa de les races estudiades. L‘eivissenca, la mallorquina, la roja mallorquina i la menorquina estan restringides a les Illes Balears, mentre que altres races autòctones analitzades també ocupen àrees geogràfiques molt concretes de la península. En canvi, les races integrades estudiades tenen una distribució territorial molt més àmplia.
Aquesta concentració territorial pot ser una fortalesa perquè manté una vinculació estreta entre raça, territori i sistema productiu, però també constitueix un factor de vulnerabilitat quan les poblacions són petites.
Les dades de 2023 ho il·lustren especialment bé. La població de referència de l’eivissenca era de només 189 animals, repartits entre 24 ramaders actius. La roja mallorquina en tenia 3.709 entre 58 explotacions i la menorquina, 3.864 entre 85 ramaders. La mallorquina presentava una població de referència de 18.827 animals, repartida entre 103 explotacions.
Aquests números permeten entendre una altra característica de les races insulars: la fragmentació. En l’eivissenca, cada explotació tenia de mitjana només 7,88 animals de la població de referència. En la menorquina eren 45,46 i en la roja mallorquina, 63,95.
Els autors assenyalen que la fragmentació de la ibicenca és especialment elevada i probablement està relacionada amb el seu ús tradicional com a ramaderia familiar, amb ramats molt petits a cada explotació.
La fragmentació té conseqüències. Quan els animals d’una raça estan repartits en molts ramats petits, és més difícil coordinar els aparellaments, controlar els parentius i garantir que les diferents línies genètiques tenguin una representació equilibrada.
Quan pocs mascles pesen massa
Un dels aspectes més rellevants de l’estudi és l’anàlisi de la contribució dels reproductors. Una població pot tenir molts animals, però si només uns pocs mascles concentren una gran part de la descendència, la seva diversitat genètica efectiva pot ser considerablement inferior a la que suggereix el cens.
A les races autòctones espanyoles amb poblacions petites —entre elles la ibicenca, la mallorquina, la roja mallorquina, la menorquina i la churra lebrijana— els investigadors detecten un ús intensificat dels mascles reproductors, juntament amb un nombre reduït d’animals reproductors i una baixa qualitat dels registres genealògics.
La mallorquina ofereix un exemple especialment significatiu. Un 15,49% dels mascles reproductors registrats tenen més de 50 descendents, una dada que apunta a una concentració important de la reproducció en determinats sementals. En la ibicenca, a més, més d’un 10% dels mascles tenen almenys set anys quan es registren els seus descendents.
Això no significa automàticament que la raça estigui perdent diversitat genètica, però sí que constitueix un senyal d’alerta. Quan un nombre reduït d’individus contribueix de manera desproporcionada a les generacions següents, augmenta el risc d’un coll d’ampolla demogràfic.
En termes genètics, això pot reduir la mida efectiva de la població, afavorir la deriva genètica i incrementar el risc d’aparició de consanguinitat.
És una diferència fonamental entre conservar animals i conservar una raça. No basta que quedin exemplars: cal que la seva diversitat genètica es mantengui.
El problema invisible dels llibres incomplets
Pot semblar paradoxal, però un dels problemes que assenyala la recerca no és únicament que hi hagi poques ovelles, sinó que en alguns casos no se sap prou bé d’on provenen.
La integritat del pedigrí —la proporció d’avantpassats coneguts en les diferents generacions— és molt més elevada en les races integrades. Aquestes arriben gairebé al 100% de completitud en la primera generació i mantenen una informació genealògica considerable durant moltes generacions. En el cas de la raça Fleischschaf, per exemple, la informació genealògica es manté per damunt del 20% fins a la desena generació.
La situació és molt diferent entre diverses races autòctones espanyoles. En l’eivissenca, mallorquina, roja mallorquina, menorquina i churra lebrijana, la completitud genealògica cau per davall del 10% ja en la segona generació.
Aquesta manca d’informació és especialment problemàtica perquè limita la capacitat de calcular amb precisió alguns indicadors de diversitat genètica. Si no se sap qui són els progenitors d’una part important dels animals, és més difícil determinar el grau de parentiu entre individus o estimar adequadament paràmetres com la consanguinitat o la mida efectiva de la població.
Els autors remarquen, per això, que les dades incompletes poden conduir fins i tot a una infraestimació dels paràmetres de diversitat genètica.
Una vida reproductiva més llarga
L’edat dels animals reproductors també explica part de la fotografia.
La majoria de races estudiades presenten un interval generacional proper als quatre anys. Però hi ha excepcions destacades. La ibicenca arriba als 5,52 anys en la població de referència, mentre que la churra lebrijana arriba als 5,08. En la població total, els intervals són de 4,55 i 4,95 anys, respectivament.
Aquesta longevitat reproductiva no és necessàriament negativa. Però, en poblacions molt petites, pot ser una conseqüència de la necessitat de mantenir durant més temps els animals disponibles per reproduir-se.
Els investigadors assenyalen precisament que en races en situació crítica com la ibicenca i la churra lebrijana les tècniques reproductives, com la inseminació artificial, s’utilitzen per incrementar el nombre de descendents i contribuir a la preservació de les poblacions.
En l’eivissenca, per tant, la tecnologia reproductiva esdevé una eina de conservació davant una realitat demogràfica especialment exigent.
Més d’una ovella per cada petit ramat
La informació sobre la reproducció de les femelles reforça aquesta idea de fragilitat. En les races autòctones espanyoles, és freqüent que una gran proporció de les mares registrades tengui només un descendent.
En l’eivissenca, la roja mallorquina, la mallorquina, la menorquina i la churra lebrijana, més del 50% de les femelles presenten un únic descendent registrat.
Aquesta dada s’ha d’interpretar amb prudència perquè els registres genealògics són incomplets. Un nombre baix de descendents registrats no significa necessàriament que l’animal no n’hagi tingut més. Però sí que evidencia les dificultats per disposar d’una fotografia completa de la reproducció en aquestes poblacions.
La qualitat del registre, així, es converteix en una peça tan important com el nombre d’animals.
Portugal mostra un altre camí
La comparació amb les races portugueses aporta un element interessant. Les poblacions locals de Portugal analitzades mostren, en general, registres genealògics més complets i patrons demogràfics compatibles amb una gestió poblacional més estable.
A més, les races portugueses autòctones presenten en general una productivitat superior a la de moltes races locals espanyoles. Els investigadors ho relacionen amb diferents factors possibles, com una vida productiva més llarga, una prolificitat moderada o alta i una reproducció més consistent. També hi pot influir l’ús d’inseminació artificial en algunes races i, de manera important, la major eficiència dels sistemes de registre.
No és, per tant, una qüestió simplement de nombre d’animals. La manera com una associació de criadors registra, coordina i gestiona la població pot acabar determinant la capacitat de prendre decisions de conservació.
Les races grans tampoc no estan exemptes de reptes
L’estudi també evita una lectura massa senzilla segons la qual les races grans estan fora de perill.
La segureña, per exemple, supera els 450.000 animals en la població total analitzada i és, amb diferència, una de les poblacions més nombroses de l’estudi. Però presenta alguns trets específics derivats del seu model productiu. És una raça d’alta productivitat i amb un ús important de tecnologies reproductives com la inseminació artificial. Això fa possible obtenir molts descendents amb un nombre relativament reduït de sementals.
En determinades circumstàncies, aquesta eficiència reproductiva és positiva des del punt de vista productiu. Però des de la perspectiva de la conservació genètica obliga a controlar quins mascles contribueixen a la població i en quina proporció.
És una de les grans lliçons de l’estudi: la productivitat i la conservació genètica no sempre coincideixen automàticament.
Una xarxa de petits ramaders
La situació de les races minoritàries també està estretament relacionada amb l’estructura de les explotacions. Les associacions de criadors hi tenen un paper fonamental perquè són les encarregades de coordinar els ramaders, mantenir els llibres genealògics i impulsar els programes de selecció o conservació.
Però aquesta feina es complica quan una raça està molt fragmentada.
En el cas de la ibicenca, per exemple, els investigadors relacionen directament l’elevada fragmentació amb el seu caràcter tradicional de ramaderia familiar. Quan hi ha molt pocs animals a cada explotació, coordinar la reproducció i garantir l’intercanvi genètic entre ramats és més difícil.
A això s’hi afegeix una dificultat pràctica: verificar la filiació dels animals criats en sistemes extensius pot requerir tècniques moleculars o genòmiques que tenen un cost elevat i que no sempre són fàcils d’aplicar a explotacions petites.
Conservar una raça és conservar opcions per al futur
La importància d’aquest treball no es limita a les setze races estudiades. La recerca ofereix una metodologia comuna que permet comparar poblacions molt diferents i establir una base per a futurs estudis de diversitat genètica i programes de conservació.
El missatge dels investigadors és clar: cal reforçar el registre sistemàtic dels parentius, especialment en les races amenaçades, i fer un seguiment continuat dels animals reproductors.
Això permetria detectar abans els desequilibris, evitar una dependència excessiva d’uns pocs sementals, conservar línies genètiques poc representades i planificar els aparellaments amb més garanties.
També apunta cap a altres eines, com els programes de crioconservació o les tècniques de reproducció assistida, que poden adquirir un paper rellevant quan una raça arriba a situacions demogràtiques crítiques.
El repte de les ovelles illenques
En el cas balear, els resultats tenen una lectura especialment significativa. La ibicenca és, amb només 189 animals vius registrats el 2023, el cas més extrem entre les quatre races de les Illes analitzades. La mallorquina disposa d’una base poblacional molt més àmplia, però també mostra indicis d’una concentració important de la reproducció en determinats sementals. La menorquina i la roja mallorquina se situen entre aquestes dues realitats i comparteixen el problema de la fragmentació.
No totes les amenaces són iguals ni totes les races necessiten les mateixes mesures. Precisament per això és important disposar d’informació detallada.
La conservació de la mallorquina no es pot plantejar exactament igual que la de la ibicenca. I la realitat de la menorquina no és idèntica a la de la roja mallorquina. Però totes comparteixen una característica decisiva: la seva existència depèn de la continuïtat dels ramaders que les mantenen i de la capacitat de les associacions per gestionar-ne les poblacions.
Les dades científiques aporten una eina per fer aquesta feina millor.
Al final, darrere els coeficients, els intervals generacionals, les ràtios sexuals i les genealogies hi ha una qüestió molt més tangible: si les ovelles que durant generacions han format part del paisatge de les Illes continuaran pasturant els camps i les finques de Mallorca, Menorca i Eivissa.
L’estudi publicat a Biology no anuncia la desaparició imminent d’aquestes races. Però sí que identifica senyals de vulnerabilitat que convé no ignorar: poblacions petites, ramats fragmentats, dependència d’un nombre reduït de reproductors i llibres genealògics incomplets.
Conservar-les requerirà, per tant, alguna cosa més que mantenir-ne alguns exemplars. Caldrà assegurar una població reproductora suficient, diversificar les línies genètiques, millorar els registres i facilitar la coordinació entre explotacions.
Perquè una raça autòctona és, en definitiva, una biblioteca viva. Cada animal en conserva una part de la informació acumulada durant generacions. Quan una línia desapareix, aquella informació també pot desaparèixer per sempre.
I en una illa, on el territori posa fronteres naturals a les poblacions, aquesta memòria genètica pot ser encara més difícil de recuperar una vegada perduda.
L’objectiu final de la recerca és precisament evitar arribar a aquest punt: conèixer avui l’estat de les poblacions per poder conservar demà la diversitat que encara existeix.