Joan Avellaneda recull en un llibre 100 cançons per anar d’excursió
“100 cançons de muntanya” és el títol del nou llibre de Joan Avellaneda, una acurada compilació de càntics que ell mateix, en alguna ocasió, ha entonat anant d’excursió o de nit en un foc de camp gaudint d’un dels moments més màgics que existeixen en una sortida a la natura. Es tracta d’una obra minuciosa que aquests dies arriba a les llibreries, en la que el lector hi trobarà una tria molt particular de temes, però també interessants històries particulars rere cada títol, algunes de les quals sovint desconegudes per qui entona aquella melodia.
Nascut a Sabadell l’any 1956, resideix a Sóller des de l’any 1989. Als anys setanta va ser president de la Secció de Jovent de la Unió Excursionista de Sabadell i, de fet, es defineix com a excursionista de vocació vital i geògraf de formació. Sent veritable passió per les muntanyes i coneix, pam a pam, tant les del Pirineu, com les de la Serra de Tramuntana, que ha recorregut en nombroses ocasions.
De naturalesa curiosa, ha dedicat la seva etapa laboral a l’elaboració de continguts sobre el patrimoni natural i cultural de Mallorca i del Principat: ha estat comissari de 26 exposicions temàtiques, autor de dotze llibres i dissenyador d’una vintena de rutes i visites culturals. I ara, ja jubilat, ha trobat el temps per redactar les més de 350 pàgines d’un llibre publicat per l’editorial Cossetània que el proper dimecres arribarà a les llibreries: “100 cançons de muntanya”.
Apassionat de l’excursionisme
Explica Avellaneda que el seu interès per les cançons de muntanya neix en paral·lel al seu enamorament d’aquest món associat a la natura, a la defensa del medi, a l’exploració de la botànica, el patrimoni, la toponímia. Existeix una tradició musical lligada a l’excursionisme que ell va descobrir en grups on hi va prendre part i en el moviment de l’Escoltisme. I, en paral·lel, també hi ha cançons de treball, cantades per aquells que explotaven el paisatge agrari de muntanya en unes condicions molt dures. “N’hi ha de l’esglai i n’hi ha de l’esplai”, explica Joan Avellaneda per dir que la vida de la gent que vivia a la muntanya fa algunes dècades era molt complicada i reconeixent que els excursionistes hi anaven simplement per gaudir de la natura.
A partir de les seves vivències personals fa uns anys, quan treballava a Lluc, va començar a prendre’s seriosament la idea d’escriure un llibre sobre aquest corpus musical i va començar a indagar. El repte inicial va ser el de recollir 50 títols. I així ho va proposar a una editorial, inicialment sols amb títols referits a la muntanya. La contesta de l’editorial va ser positiva, però li varen demanar d’ampliar a 100 el nombre de cançons, i ho va fer incorporant al llistat les cançons de foc de camp.
“En estol”, “Volem pa amb oli”, “Pitgen sa neu”, “L’hora dels adeus”, “Els tres tambors”, “Pujarem dalt dels cims”, “Al vent”…
Molts dels títols presentats són ben coneguts i vius, especialment dins el cercles excursionistes o el món escolta. Són cançons tradicionals catalanes, però també cançons adaptades d’altres idiomes, algunes procedents del folk nord-americà, de la chanson francesa, de la Nova Cançó catalana, del món religiós, nadales, alguna del grup La Trinca, adaptacions d’obres de temàtica militar, cançó protesta… La procedència d’aquest cent títols és ben variada i, sovint, insospitada.
“Vella xiruca”, “El rossinyol”, “Al vent”, “No serem moguts”, “Muntanyes del Canigó”, “Goigs a la Mare de Déu de Lluc”, “Kumbayà”…
En canvi, alguns dels títols presentats són bastant més desconeguts, gairebé oblidats. És el cas de “Salut, altives fites”, una cançó excursionista mallorquina de Pere Orpí i Antoni Martorell escrita l’any 1978 que parla dels cims de la Tramuntana (Tossals, Tomir, Galatzó, Alfàbia, Teix, Massanella, l’Ofre i el Puig Major) i que Avellaneda va redescobrir per haver estat publicada per dues revistes de la Premsa Forana de Mallorca.
Gràcies a la seva recerca, el passat mes de juliol el cor solleric Pro Musica Chorus la va interpretar en els Jardins d’Alfàbia en el marc de la commemoració dels quinze anys de la declaració de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial de la Unesco. I, dies després, el propi Avellaneda en va escriure un detallat article al FORA VILA.
“En Pere Gallerí”, “Fum, fum, fum”, “L’àguila negra”, “La vall del riu vermell”, “La masovera”, “No en volem cap”, “Vell pelegrí”, “Rosa de bardissa”…
Cadascun dels 100 títols recopilats conté la lletra, un comentari més o menys extens segons la informació que la rodeja, una fitxa musical i detalla si ha estat enregistrada o no i a on. A més, Avellaneda ha confeccionat una llista d’Spotify que permet escoltar la gran majoria de les cançons que, d’alguna manera, l’autor aconsella en base a la seves vivències personals.
Aquest recopilatori serveix, per tant, per fixar tot un corpus de temes que es troben en franca decadència i les seva de la desaparició. “Podríem dir que el costum de cantar quan sortim d’excursió es troba en procés de desaparició”, diu Avellaneda. I observa que “només els agrupaments escoltes, els grups d’esplai, els casals de colònies i algunes escoles mantenen encesa la fràgil brasa de la cançó de muntanya també, i amb molt de mèrit, les corals de les entitats excursionistes”.
De fet, Avellaneda explica que “l’excursionisme ha tornat avui més esportiu que cultural” i assegura que “el que predomina és el cronòmetre”. Alguns d’aquests cent títols, per tant, corrien el perill d’oblidar-se.
La labor investigadora que ha propiciat aquest llibre ha begut de cançoners com el de Jaume Arnella i Joan Solé Amigó, entre molts d’altres. N’enumera molts en la bibliografia. I, a més dels cent títols, Avellaneda ha analitzat acuradament el fenomen de les cançons de muntanya, excursions i focs de camp, amb l’atractiu del pròleg signat per Isidor Marí, lingüista i professor i membre de la formació pitiüsa “Uc”, que durant anys va divulgar la música popular d’Eivissa i Formentera.