Pep Girbent: «No crec que la història de la pintura estigui acabada»

El pintor solleric Pep Girbent presenta a la Fundació Bancaixa de València l’exposició “Pintar en el segle XXI”, inaugurada l’1 d’octubre i oberta al públic del 2 d’octubre de 2026, que romandrà oberta fins el 24 de gener de 2027. La mostra, integrada per una vintena d’obres, majoritàriament de gran format, constitueix una reflexió sobre el sentit de la pintura contemporània i sobre les possibilitats expressives d’un llenguatge artístic que, malgrat els profunds canvis tecnològics i culturals, continua reivindicant la seva singularitat.

En una societat en què milions d’imatges digitals circulen incessantment per les pantalles, Girbent defensa la pintura com una experiència que exigeix temps, matèria i una mirada atenta. Les seves obres estableixen un diàleg amb la tradició pictòrica occidental, però també amb el cinema, la fotografia i l’univers visual contemporani. Tanmateix, allò que sembla interessar-li no és tant la imatge que pren com a punt de partida, sinó la transformació que experimenta a través de l’acte de pintar.

La seva trajectòria, desenvolupada entre Mallorca i diferents escenaris artístics internacionals, ha estat marcada per una interrogació persistent sobre la naturalesa de la pintura. Què significa pintar avui? Què pot aportar una imatge construïda pacientment amb pigments i pinzells en un món que produeix imatges de manera gairebé il·limitada? I què converteix una representació visual en una obra d’art?

Aquestes qüestions travessen una proposta artística que no pretén donar per acabada la història de la pintura, sinó continuar explorant-ne les possibilitats. En aquesta entrevista abordam el seu procés creatiu, la relació entre tradició i contemporaneïtat, el paper de l’espectador i el sentit de la creació artística en el segle XXI.

Pregunta.- Pep, acabes d’inaugurar a la Fundació Bancaixa de València una exposició que du per títol Pintar en el segle XXI. És un títol que sembla contenir tota una declaració d’intencions. Què vols reivindicar amb aquesta exposició?

Resposta.- Pintar en el segle XXI significa dedicar-me a una activitat extraordinàriament singular, que consisteix a produir imatges pintades en un context dominat per una quantitat immensa d’imatges digitals. La pintura és un mitjà que ve de molt enfora, que ha travessat segles d’història i que continua oferint possibilitats que consider inesgotables.

El que m’interessa és explorar aquestes possibilitats des del present, sense oblidar que les condicions en què avui es produeixen i es contemplen les imatges són molt diferents de les d’altres èpoques. La pintura no pot ignorar aquest context, però tampoc no té per què sotmetre’s a la seva lògica.

Aquesta exposició és, sobretot, una reflexió sobre el mateix acte de pintar. No pretenc demostrar que la pintura sigui un llenguatge del passat que encara pot sobreviure, sinó mostrar que continua essent un mitjà extraordinàriament potent per produir imatges singulars.

P.- Avui, vivim envoltats de milions d’imatges que apareixen i desapareixen gairebé instantàniament. Enmig d’aquesta saturació visual, tu defenses la singularitat de la pintura. Què pot oferir avui una imatge pintada que no ens pugui oferir una imatge digital?

R.- La diferència fonamental és que una pintura no és únicament una imatge. És també un objecte físic, una superfície construïda amb matèria i amb temps. En una pintura hi ha pigments, gruixos, transparències, rectificacions i tot un conjunt de decisions que han anat configurant l’obra. Una imatge digital pot reproduir visualment una pintura, però no pot substituir completament l’experiència de trobar-se davant l’objecte original. La pintura té una presència física que forma part de la seva naturalesa. A més, m’interessa especialment que la pintura sigui capaç de produir diferències. Fins i tot quan dues obres parteixen d’un mateix motiu, el resultat mai no és exactament igual. Cada pintura constitueix un esdeveniment singular, únic i irrepetible.

P.- Has afirmat que la pintura és una imatge feta amb matèria, però sobretot amb temps. Aquesta afirmació resulta especialment significativa en una societat dominada per la immediatesa. Quina importància té el temps en el teu procés creatiu?

R.- El temps és essencial perquè una pintura es construeix progressivament. No apareix de cop i volta, sinó que és el resultat d’un procés en què es van acumulant decisions, modificacions i descobriments. Durant aquest procés, la imatge inicial es transforma. Allò que al començament podia semblar una simple referència visual acaba adquirint una complexitat que no tenia. La pintura registra, d’alguna manera, la història de la seva pròpia construcció. Per això insistesc que les meves són imatges de creació lenta. El temps no és simplement allò que necessit per acabar un quadre, sinó un element que modifica la naturalesa de la imatge.

P.- Una de les idees que apareixen reiteradament en les teves reflexions és que t’interessa més el procés de pintar que no allò que finalment representes. Podríem dir que la pintura és, per a tu, una manera de transformar les imatges en una realitat artística diferent?

R.- Sí. El meu interès no se centra tant en la necessitat de trobar una imatge absolutament nova com en allò que succeeix quan una imatge passa pel procés pictòric. Puc partir d’una fotografia, d’un fotograma cinematogràfic o d’una obra de la història de l’art. Però el que realment m’interessa és el problema pictòric que aquesta imatge em permet plantejar. A partir d’aquí comença un procés de transformació. La pintura ho trastoca tot. La imatge inicial deixa de ser simplement allò que era perquè entra en un altre sistema de relacions, determinat per la matèria, la superfície, el color i les decisions que es prenen durant el treball. La meva responsabilitat com a pintor consisteix precisament a convertir aquestes imatges en esdeveniments pictòrics.

P.-En aquesta exposició recuperes un gènere de llarga tradició en la pintura occidental, el dels interiors amb figures humanes. Són espais sovint silenciosos, amb personatges que semblen suspesos en el temps. Què t’interessa especialment d’aquests interiors?

R.- L’interior amb figura és un gènere que té una història molt extensa dins la pintura occidental. M’interessa perquè permet treballar simultàniament qüestions relacionades amb l’espai, l’arquitectura, la llum i la presència humana. Però no es tracta simplement de representar una habitació amb una persona a dins. Aquestes imatges ofereixen possibilitats compositives i pictòriques molt diverses. La relació entre una figura i l’espai que ocupa pot generar tensions, equilibris i situacions que m’interessa explorar. També procur que les imatges mantenguin un cert grau d’obertura. No m’interessa que tot quedi explicat o que l’espectador rebi una narració completament tancada. Preferesc que hi hagi alguna cosa en suspens, que la imatge conservi la capacitat de suggerir interpretacions diferents.

P.-Les teves obres parteixen sovint de fotografies, fotogrames cinematogràfics o imatges procedents de la història de l’art. En quin moment una imatge que ja existia deixa de ser una referència visual i es converteix en una obra pròpiament teva?

R.- Crec que aquesta transformació es produeix durant el mateix procés de pintar. La imatge que utilitzo com a punt de partida no és un model que hagi de reproduir fidelment, sinó un material amb el qual puc treballar. Quan començ a pintar, apareixen problemes que no existien en la imatge original. La relació entre els colors, la construcció de l’espai, la densitat de la matèria o la manera com una figura s’integra dins la composició són qüestions específicament pictòriques. És precisament a través de la resolució d’aquests problemes que la imatge es transforma. El resultat no és simplement una còpia feta amb un altre procediment, sinó una singularitat que ha adquirit una existència pròpia.

P.- A la teva pintura hi trobam referències a Velázquez, Vermeer, Hopper o Hammershøi, però també al cinema de Wong Kar Wai. Sembla que la tradició artística no és per a tu un passat que s’hagi de conservar intacte, sinó un territori que es pot continuar explorant. Què significa dialogar amb els grans mestres sense limitar-se a repetir-los?

R.- La història de la pintura constitueix un repertori extraordinari de solucions, problemes i possibilitats. Per a mi no és una història acabada, sinó un territori al qual puc tornar constantment. Quan m’interessa una obra del passat, no és necessàriament perquè vulgui reproduir-la o retre-li homenatge. Sovint hi descobresc alguna qüestió pictòrica que em sembla interessant continuar investigant. El mateix em passa amb el cinema. Hi ha imatges cinematogràfiques que em suggereixen possibilitats pictòriques. Però una cosa és la imatge cinematogràfica i una altra, molt diferent, allò que pot succeir quan aquesta imatge es converteix en pintura. No veig cap contradicció entre treballar amb referències del passat i produir una obra contemporània. La qüestió és què fas amb aquestes referències i fins a quin punt aconsegueixes transformar-les.

P.- Has definit la pintura com una “màquina de produir diferències”. És una expressió que crida l’atenció perquè, aparentment, una màquina tendeix a reproduir resultats, mentre que tu defenses la singularitat irrepetible de cada obra. Què vols expressar exactament amb aquesta afirmació?

R.- M’interessa aquesta expressió perquè posa l’accent en la capacitat transformadora de la pintura. Quan una imatge passa pel procés pictòric, es produeixen diferències que no existien en el punt de partida. Aquestes diferències poden aparèixer fins i tot quan treballes repetidament sobre un mateix motiu. De fet, a l’exposició hi ha obres que comparteixen un mateix tema i que, tanmateix, són completament singulars. La pintura no funciona com un sistema de reproducció mecànica. Cada obra és el resultat d’un procés particular, amb les seves decisions, dificultats i descobriments. Per això m’interessa pensar-la com una activitat capaç de generar diferències contínuament.

P.-En algunes obres de la sèrie Ad museum representes persones que contemplen pintures dins un museu. D’aquesta manera, l’espectador contempla una pintura en la qual apareixen altres espectadors contemplant pintures. Què pretens provocar amb aquest joc de mirades?

R.- La sèrie Ad museum em permet treballar amb la pintura com a tema de la mateixa pintura. Representar interiors de museus amb persones que contemplen obres d’art genera una situació interessant, perquè posa en relació diferents nivells de representació i de mirada. L’espectador que contempla una d’aquestes obres es troba, d’alguna manera, davant una imatge que també parla de la seva pròpia activitat com a espectador. M’interessa aquesta relació perquè permet que la pintura reflexioni sobre ella mateixa. No és únicament una representació d’un espai museístic, sinó una manera d’explorar què significa mirar una pintura i quines relacions s’estableixen entre l’obra i qui la contempla.

P.- En aquesta sèrie de l’exposició redueixes la paleta cromàtica al blanc i al negre. Aquesta limitació voluntària sembla una manera d’explorar encara més les possibilitats expressives de l’oli. Fins a quin punt les restriccions tècniques poden convertir-se en una font de llibertat i de descobriment per a un artista?

R.- En aquestes obres, el blanc i el negre ofereixen un camp d’experimentació molt ampli. Les relacions entre la llum i l’ombra, les gradacions tonals i la construcció de l’espai adquireixen una importància especial. No consider aquestes limitacions una renúncia, sinó una manera d’investigar el mitjà pictòric. De vegades, reduir els recursos disponibles permet descobrir possibilitats que passarien desapercebudes en altres circumstàncies.

P.- Una pintura exigeix temps per ser creada, però també sembla reclamar temps per ser contemplada. Avui, en canvi, sovint miram les imatges sense arribar a veure-les realment. Creus que hem perdut la capacitat de contemplar?

R.- Vivim en un entorn en què les imatges circulen a una velocitat extraordinària. Sovint passam d’una imatge a una altra sense dedicar gaire temps a cap d’elles. La pintura proposa una experiència diferent. Una obra pictòrica pot oferir molts nivells de lectura i molts detalls que no es revelen necessàriament en una primera mirada. M’interessa que l’espectador no es conformi amb les aparences inicials. Una pintura pot començar a mostrar les seves possibilitats quan hi dedicam temps i quan la mirada es torna més atenta. No es tracta simplement de mirar durant més estona, sinó d’establir una relació diferent amb allò que tenim davant.

P.- Què té la pintura que ha pogut sobreviure a altres maneres de crear imatges com és ara la fotografia, el cinema i, més recentment a les tecnologies digitals?

R.- Crec que la pintura conserva unes possibilitats específiques que no desapareixen amb l’aparició d’altres mitjans de producció d’imatges. La fotografia, el cinema i les tecnologies digitals han modificat profundament la nostra cultura visual, però això no significa que hagin esgotat les possibilitats de la pintura. De fet, aquestes transformacions també han proporcionat nous materials i noves referències als pintors. Avui podem treballar amb un repertori d’imatges molt més ampli que en altres èpoques.

El que m’interessa és continuar investigant què pot fer la pintura amb tot aquest material visual. No crec que la seva història estigui acabada.

P.- Quan defenses la superioritat de la imatge pintada respecte de la imatge digital, no corres el risc d’establir una jerarquia entre llenguatges artístics? No podria una fotografia o una creació digital arribar a tenir la mateixa profunditat expressiva que una pintura? Què és, exactament, allò que fa que consideris la pintura un llenguatge singular i insubstituïble?

R.- La qüestió que m’interessa no és negar les possibilitats expressives dels altres mitjans, sinó defensar les propietats específiques de la pintura. La pintura és un procediment de producció d’imatges que implica una relació molt particular entre el temps, la matèria i el procés de creació. Aquesta combinació genera una complexitat que consider especialment valuosa.

Quan parl de la singularitat de la imatge pintada, em referesc precisament a aquesta naturalesa particular. Una pintura no és només allò que representa, sinó també tot allò que ha succeït durant la seva construcció i que ha quedat inscrit en la superfície. Per això crec que la pintura continua essent un mitjà extraordinàriament potent. La seva vigència no depèn de competir amb les tecnologies digitals en els seus propis termes, sinó de continuar desenvolupant les possibilitats que li són pròpies.

P.- Has desenvolupat una trajectòria artística que t’ha duit de Barcelona a Leipzig i Mèxic, i posteriorment a exposar en diferents ciutats europees. Però els artistes no només evolucionen a través de les obres que produeixen, sinó també de les experiències que viuen. Si compares el Pep Girbent que començava a pintar amb el que avui exposa a València, què ha canviat en la teva manera d’entendre la pintura?

R.- La meva trajectòria ha estat marcada per experiències molt diferents. Els anys de formació a Barcelona, l’estada a Leipzig i el temps que vaig passar a Mèxic varen ser etapes importants en la meva relació amb l’art i amb la cultura. Durant aquells anys em vaig interessar molt pel cinema, la literatura, l’assaig i la filosofia. Aquestes disciplines han format part del meu univers de referències i han influït en la manera com m’aproxim a les imatges. Amb el temps, la meva feina s’ha anat concentrant cada vegada més en les possibilitats específiques de la pintura. He anat afinant els procediments i les qüestions que m’interessa explorar. Si hi ha alguna cosa que ha continuat present al llarg de tots aquests anys, és precisament la voluntat d’investigar el mitjà pictòric i de descobrir noves possibilitats dins una activitat que, malgrat la seva llarga història, continua sorprenent-me. De fet, això mateix, seria l’objectiu més important que consider que ha de tenir un artista que fa pintures, a saber, polir i afinar intensament la seva eina o instrument… és a dir, crec que aquesta és una de les responsabilitats essencials de qualsevol pintor: perfeccionar incansablement el domini del seu ofici, afinar les eines expressives i explorar fins on poden arribar les possibilitats de la pintura.

P.- Per acabar Pep, de l’1 al 4 de novembre hem sabut que participaràs en les XIX Converses Literàries de Formentor, que enguany tornen al seu escenari històric amb el lema “Artistes, èmuls i copistes. Crear i recrear els aires del món”. És una proposta que sembla connectar directament amb la teva manera d’entendre la pintura, perquè sovint parteixes de pintures ja existents per transformar-les en obres noves. En un món on gairebé tot sembla haver estat creat, representat o reproduït, on situaries la frontera entre copiar, reinterpretar i crear? I què és, en definitiva, allò que converteix una imatge en una obra d’art original?

R.- La qüestió de l’originalitat és especialment interessant perquè sovint s’ha associat la creació artística amb la necessitat de produir alguna cosa completament nova. En el meu cas, no consider que partir d’una imatge existent impedeixi produir una obra original. El que determina la singularitat d’una pintura no és necessàriament la novetat del motiu representat, sinó allò que succeeix durant el procés de transformació pictòrica. La història de l’art està plena d’artistes que han treballat a partir d’obres anteriors. Aquesta relació amb la tradició no anul·la la creació, sinó que pot convertir-se en una de les seves fonts més importants. Per a mi, la pintura és precisament una activitat capaç de transformar imatges conegudes en realitats noves. La singularitat apareix en el procés, en les decisions i en les diferències que cada obra acaba produint. En aquest sentit, copiar, reinterpretar i crear no són necessàriament activitats completament separades. Allò que m’interessa és el moment en què una imatge deixa de ser simplement una reproducció i es converteix en un esdeveniment pictòric amb una existència pròpia.

Pep, moltes gràcies pel temps que ens has dedicat i per compartir amb nosaltres la teva passió per la pintura. Desitjam que continuïs defensant, amb la mateixa convicció, el valor de l’ofici de pintar, on les mans, la matèria i el temps fan possible allò que cap tecnologia no pot reproduir la singularitat de cada obra.