Miquel Feliu (Dolores Jaume): “Volem reflectir una manera de viure nostra, dels nostres amics i família”

Dolores Jaume és un grup mallorquí de recent creació que neix de la iniciativa del baixista i compositor Miquel Feliu i el seu cosí, el cantant Jaume Rullan. La formació es completa amb Llorenç Pocoví a la bateria i Toni Amengual a la guitarra, i aposta per un rock directe, senzill i melòdic, amb tornades enganxoses i lletres en català que parteixen de vivències personals i de la quotidianitat. Després de començar a rodar damunt els escenaris aquest estiu, el grup ha publicat el seu primer EP, “Quan tothom encara dorm”, un treball de cinc cançons que serveix de carta de presentació d’un projecte que ja prepara el seu primer àlbum.

P.- Com neix Dolores Jaume? D’on surt la idea de posar en marxa el grup?

R.- La idea va sorgir perquè em feia ganes fer cançons amb el meu cosí, en Jaume Rullan, que és el cantant. Em vaig posar a escriure i, quan ja tenia un bon grapat de cançons, les hi vaig ensenyar. Li varen agradar i em va dir que volia continuar amb el projecte. A partir d’aquí vàrem decidir muntar el grup. Primer vàrem cercar un bateria, en Llorenç Pocoví, amb qui el meu cossí ja hi tenia un poc de contacte, i després s’hi va incorporar en Toni Amengual, en Woody, perquè necessitàvem una guitarra que ens ajudàs, sobretot, a l’hora de dur les cançons al directe. La idea inicial ja existia, però volíem que també funcionàs damunt l’escenari.

P.- Com heu viscut aquests primers mesos junts, tenint en compte que no tots us coneixíeu gaire abans de començar?

R.- La veritat és que ha estat molt fàcil. Al final, no ens coneixíem gaire entre tots, però sí que ens assemblàvem. Tenim més o manco la mateixa edat, hem viscut coses molt similars i també ens trobàvem en moments de la vida bastant semblants. Això ha fet que ens entenguéssim bé des del principi. La part més complicada ha estat trobar temps per quedar i assajar, perquè cadascú té la seva feina i les seves responsabilitats. Durant aquest temps, per exemple, un dels membres ha tengut un fill i hi ha hagut setmanes en què no hem pogut avançar tant com hauríem volgut. Però ho hem entès i ens hem adaptat a les circumstàncies de cadascú. També és normal que, amb el temps, vagin sortint les manies de cada un, però crec que hem sabut respectar-nos i que cadascú ha pogut aportar allò que podia.

P.- Ets el principal responsable de la composició. En què t’inspires i com és el teu procés creatiu?

R.- A mi m’agrada molt escriure. Musicalment, venc d’un punt de rock americà i d’altres estils que m’han influït. Quan vaig començar a fer les cançons, la meva idea era trobar una base senzilla que jo pogués compondre amb el baix. No cercava fer grans virgueries ni crear una estructura musical especialment complicada, sinó tenir una base sobre la qual pogués escriure. Després, la idea era que els altres membres m’ajudassin a acabar de construir les cançons, incorporant-hi les guitarres, les melodies i les parts de bateria. M’interessava que les composicions tenguessin una estructura que jo pogués treballar, però també que la resta del grup hi pogués aportar les seves idees i fer-les créixer.

P.- També has explicat que feia temps que intentaves escriure en català, però que no acabaves de trobar-hi la manera. Què va fer que finalment t’hi decidissis?

R.- Feia molts d’anys que ho intentava i no ho aconseguia. Em sentia incòmode escrivint en català i no acabava de trobar la manera de fer-ho. Abans havia publicat un disc en anglès, d’un estil més pròxim al heavy metal, però després em vaig adonar que la meva mare i els meus amics no podien entendre les lletres. Evidentment, també és una qüestió d’estil musical, però em feia una mica de cosa que la gent més propera no pogués entendre allò que estava escrivint. Vaig pensar que havia d’aconseguir fer cançons en català i m’hi vaig posar. Durant un temps ho vaig anar provant, fins que finalment em va sortir una primera tornada amb la melodia. Vaig pensar que, si era capaç d’acabar aquella cançó, ja tendria la primera en català i això m’animaria a continuar escrivint.

P.- Què cercaves transmetre amb aquestes lletres? Volies que les persones del teu entorn s’hi poguessin reconèixer?

R.- Sobretot volia poder escriure per als meus amics, per a la meva mare i per a la gent que tenc a prop. Volia que aquestes persones se sentissin identificades amb allò que explicava. La idea era deixar reflectida una manera de viure nostra, dels meus amics i de la meva família. És una cosa que sentia que no podia fer de la mateixa manera en un altre idioma. Quan escrius sobre el teu entorn i sobre experiències que has viscut amb aquestes persones, té sentit que ho facis amb la llengua que compartiu. Per això, per a mi, poder escriure en català també era una manera d’apropar les cançons a la gent que m’envolta.

P.- “Quan tothom encara dorm” dona nom al primer EP i també és una de les cançons del grup. Què representa aquesta idea?

R.- És la primera cançó que vaig escriure i, d’alguna manera, és la que va inspirar la resta. Parteix d’una sensació contradictòria: per una banda, et trobes en un moment en què estàs tot sol, però tens moltes ganes de crear i d’escriure; és una hora en què potser hauries d’estar dormint, però no vols. Pot passar perquè t’has despertat prest i aprofites aquesta estona per pensar, o perquè tornes a casa després d’haver sortit i decideixes allargar el camí per anar tranquil i donar voltes a les teves coses. Hi ha una energia i una sensació d’estar molt inspirat, gairebé com si poguessis fer qualsevol cosa, però al mateix temps també ets conscient que potser hauries d’haver anat a dormir o que no estàs fent les coses de la millor manera. Aquesta contradicció entre sentir-te molt creatiu i, alhora, saber que potser t’hauries d’aturar és una experiència que m’ha passat moltes vegades. No és que necessàriament escrigui quan tothom dorm, sinó que aquesta sensació de solitud i d’impuls creatiu és, en bona part, el fonament de la meva manera d’escriure.

P.- Escriure sobre experiències personals també implica exposar-se. Et fa sentir vulnerable posar damunt la taula vivències pròpies?

R.- Sí, evidentment. Quan escrius sobre tu mateix t’exposes i t’obres, i això sempre té una part de vulnerabilitat. Hi ha diferents maneres d’escriure cançons. Pots fer una música més estètica, parlar de paisatges o construir imatges sense haver d’explicar gaire de tu mateix. També hi ha la música reivindicativa, que tracta qüestions socials o polítiques. Però una altra cosa és parlar directament de la teva vida i de les teves experiències. Això costa més, perquè t’estàs mostrant d’una manera molt més personal. Crec que és una dificultat que també tenim quan escrivim en català, tant nosaltres com altres músics de Mallorca o dels Països Catalans. No és que no hi hagi gent que ho faci, però obrir-se d’aquesta manera i parlar de la pròpia vida és una passa que no sempre és fàcil de fer.

P.- Quan vàreu començar a treballar les cançons amb la resta del grup, tenies molt clar quin so volies aconseguir o les composicions han evolucionat amb les aportacions dels altres membres?

R.- Han evolucionat, però la base era bastant sòlida i al final no l’hem modificada gaire. La idea inicial era fer un rock senzill, amb melodies que enganxassin aviat, fàcil de fer i també fàcil d’escoltar. Volíem fer cançons per passar gust tocant-les i escoltant-les. Després, evidentment, els altres hi han aportat moltes coses. Hi ha parts de bateria i de guitarra que han anat enriquint les composicions i que han fet que les cançons sonin millor. A vegades, però, a mi em costa acceptar alguns canvis perquè tenc molt present com vaig compondre originalment cada tema. El meu cap funciona des del punt de vista de qui ha escrit la cançó, mentre que ells la veuen des de fora i poden detectar coses que jo no havia imaginat. Jo no som bateria ni guitarrista, així que quan em proposen provar una altra cosa, ho feim i moltes vegades acaba funcionant millor. La idea original s’ha anat adaptant i els arranjaments han millorat, però l’estil que volíem aconseguir s’ha mantingut bastant.

P.- Com valores el moment que viu l’escena musical mallorquina i què creus que pot aportar Dolores Jaume?

R.- Crec que Mallorca i, especialment, la part forana sempre han tengut molt de moviment musical. Hi ha molta varietat i grups que fan coses diferents. Quan pens en l’escena mallorquina, em venen al cap moltes propostes, tant de Palma com de fora de Palma, i crec que és interessant que hi hagi aquesta diversitat. Nosaltres podem aportar una opció més, perquè no crec que hi hagués ningú fent exactament el mateix que feim nosaltres. Tampoc no pretenem inventar res ni fer una cosa que no som. És una proposta senzilla, fàcil d’escoltar i que pot tenir el seu lloc dins aquesta escena. M’agradaria que la gent pogués escoltar les nostres cançons anant d’excursió, anant a fer feina o anant de festa, i que li transmetessin bon rotllo. Encara que les lletres puguin parlar de situacions dramàtiques, cercam que la música tengui aquesta energia i aquestes melodies que conviden a gaudir-la.

P.- Quines dificultats heu trobat a l’hora de donar-vos a conèixer i començar a tocar en directe?

R.- Crec que, de moment, ha estat bastant fàcil. De fet, el primer concert ens va servir per forçar-nos a sortir de la situació en què estàvem, perquè ens trobàvem molt còmodes assajant, però encara no havíem fet el pas de tocar davant el públic. Vàrem acceptar un concert abans de tenir guitarrista i això ens va obligar a cercar algú que pogués incorporar-se ràpidament. En Toni va entrar i, al cap d’un mes, ja vàrem fer el primer directe. A partir d’aquí, aquell mateix estiu vàrem fer quatre o cinc concerts. També ens ha ajudat que en Llorenç ja tenia bastants de contactes dins l’escena musical, cosa que ha facilitat que ens poguessin conèixer i que anassin sortint actuacions. Des que vàrem començar no hem deixat de rebre propostes. Quan vàrem publicar els cinc temes de l’EP ja teníem una petita base de gent que ens seguia i crec que això ens ha ajudat a donar-nos a conèixer bastant aviat. Ara mateix tenim diversos concerts tancats i la sensació és que el projecte va avançant.

P.- Després de publicar aquest primer EP, cap a on t’agradaria que evolucionàs el projecte?

R.- Ara mateix tenim més material del que apareix a l’EP. En total són tretze cançons: les cinc que hem publicat i vuit més. De fet, la idea de fer un EP també va sorgir perquè teníem unes il·lustracions que ens agradaven molt i volíem trobar una manera de mostrar-les. Inicialment, pensàvem en com donar sortida a totes aquelles il·lustracions i vàrem acabar plantejant una publicació amb cinc cançons i les seves corresponents imatges. Finalment, vàrem decidir donar-li forma d’EP. Però no volíem que semblàs que només teníem cinc temes: en directe ja tenim material per fer una actuació d’aproximadament una hora. Ara la idea és acabar de preparar i publicar el disc amb la resta de cançons. M’agradaria que aquest primer àlbum fos una continuació de l’estil i de la idea inicial, però ja amb tot el grup més rodat i amb les aportacions de cadascú. Ara que sabem millor com funciona aquesta manera de fer música, crec que podem acabar d’explotar-la. Més endavant sí que m’agradaria provar altres camins i fer un disc que exploràs una altra direcció, però primer volem consolidar el que hem començat.