Andreu Adrover i Elisabet Alzamora (Can Pistola): “Recuperar una finca no és una reforma, és un projecte de vida”

Andreu Adrover i Elisabet Alzamora són els propietaris de Can Pistola, un projecte nascut de la voluntat de recuperar una finca tradicional mallorquina i retornar-li la vida. Des de l’any 2020 han convertit una explotació abandonada en un espai viu on conviuen l’hort, els fruiters, els animals i la recuperació del patrimoni agrícola. A través de les xarxes socials comparteixen aquest procés amb l’objectiu de transmetre coneixements, despertar l’interès pel camp i demostrar que recuperar una finca és molt més que una reforma: és un projecte de vida.

P.- Què us va impulsar a comprar la finca de Can Pistola?

R.- Tot va començar l’any 2020, en plena pandèmia. Tant n’Andreu com jo venim de famílies que sempre han estat vinculades al camp. Els nostres padrins eren pagesos i, encara que els nostres pares ja no s’hi dedicaven professionalment, nosaltres havíem crescut amb aquest vincle amb la foravila. Sempre ens havia agradat aquest món i teníem clar que, si algun dia en teníem l’oportunitat, ens faria il·lusió recuperar una finca.

Vam començar a cercar i, gairebé per casualitat, vam trobar Can Pistola. Ens vam posar en contacte amb els propietaris, un matrimoni major de la zona, i vam anar a visitar-la. Des del primer moment hi va haver bona sintonia i ens vam entendre molt aviat. Finalment la compra es va formalitzar en unes circumstàncies molt particulars, perquè encara érem en plena pandèmia i tots anàvem amb mascareta.

P.- Quin era l’estat de la finca quan hi vau arribar?

R.- La casa principal, que després d’investigar sabem que té aproximadament dos-cents anys, estava bastant ben conservada estructuralment. No hi havia viscut ningú des de feia molt de temps, però la construcció havia resistit sorprenentment bé el pas dels anys.

La situació era molt diferent a la resta de la finca. Tot estava completament abandonat. Els camps, les parres, els camins i els espais de cultiu havien desaparegut sota una capa molt espessa d’ullastres, mates i vegetació. A simple vista gairebé no es podia distingir què havia estat cada espai. Més que una finca agrícola semblava un bosc.

P.- Quines han estat les principals feines que heu dut a terme per recuperar Can Pistola?

R.- La primera gran feina va ser, senzillament, començar a netejar. Però a mesura que llevàvem ullastres i mates anàvem descobrint coses que ni tan sols sabíem que existien. De cop apareixien tarongers, pruneres i altres arbres fruiters que feia molts d’anys que ningú no cuidava però que, malgrat tot, encara eren vius. Hem restaurat parets seques, hem recuperat antics camins que havien quedat completament tapats i hem tornat a donar sentit als diferents espais.

Paral·lelament hem anat ampliant el projecte amb noves plantacions. Avui ja tenim una petita col·lecció de figueres, continuam sembrant fruiters i també conservam varietats locals que ens interessa especialment preservar. La sensació és que, a poc a poc, la finca va recuperant la vida que havia perdut durant tants anys d’abandonament. També hem incorporat abelles, perquè entenem que són una peça fonamental de la finca.

P.- Quan vau decidir començar a compartir tot aquest procés a Instagram?

R.- La realitat és que no hi havia cap estratègia darrere. Al principi publicàvem fotografies o algun vídeo molt de tant en tant, sense cap objectiu concret. Compartíem una flor, una planta, alguna feina que havíem fet aquell cap de setmana… Era una manera de guardar el record del procés, però tampoc hi dedicàvem gaire temps.

Durant molt de temps el compte va créixer molt a poc a poc. Després de diversos anys teníem pocs seguidors i, sincerament, jo mateixa tenia una mica de vergonya de sortir davant la càmera. Tot va canviar gairebé per casualitat. Després d’una conversa amb uns amics vam decidir gravar un vídeo en què hi sortíssim parlant nosaltres mateixos. Ho vam fer gairebé com una broma, sense esperar res. L’endemà el vam publicar i aquell vídeo es va començar a moure moltíssim. En només una setmana vam guanyar prop d’un miler de seguidors.

A partir d’aquí vam veure que la gent tenia interès no només en la finca, sinó també en les explicacions. Després van arribar vídeos sobre plantes, aromàtiques, varietats locals i altres temes relacionats amb el camp que han superat les desenes de milers de visualitzacions. Per a nosaltres són xifres que mai no hauríem imaginat i que ens han animat a continuar fent divulgació.

P.- Quin tipus de públic us segueix?

R.- Segons les dades d’Instagram, la majoria dels nostres seguidors tenen entre 25 i 35 anys. És una franja d’edat relativament jove i ens va sorprendre molt quan ho vam veure. També hi ha una mica més d’homes que de dones, encara que la diferència no és gaire gran.

El que més ens crida l’atenció és que la gent no només mira els vídeos, sinó que participa molt. Cada vegada rebem més comentaris i més missatges privats demanant dubtes molt concrets. Hi ha persones que volen saber com multiplicar una planta, com empeltar un arbre, quina és la millor època per sembrar o com començar un petit hort.

P.- Creieu que aquest tipus de continguts poden animar més persones a fer el seu propi hort o recuperar el contacte amb la terra?

R.- Nosaltres pensam que sí. Evidentment, un vídeo no farà que una persona canviï completament de vida, però sí que pot despertar curiositat o donar l’empenta que li faltava per començar.

Ho veim en les consultes que rebem. Hi ha persones que ens demanen consell perquè volen sembrar els primers arbres, altres perquè volen començar un hort o perquè tenen dubtes sobre un empelt. Quan comparteixes aquest tipus d’informació, moltes vegades dones confiança a la gent perquè faci la primera passa.

Si amb els nostres vídeos aconseguim que qualcú s’animi a sembrar un arbre, a recuperar una varietat antiga o simplement a posar un petit hort a casa seva, ja ens donam per satisfets. Pensam que qualsevol iniciativa que acosti la gent a la terra és positiva i pot obrir portes a descobrir aquest món.

P.- Recuperar una finca com aquesta també implica superar moltes dificultats. Quin ha estat el principal repte?

R.- N’hi ha hagut molts, però probablement el més important ha estat disposar d’aigua i d’electricitat. Quan vam començar no teníem pràcticament res. Al principi trèiem l’aigua manualment amb poals. Després un amic ens va deixar un motor de benzina que ens permetia extreure aigua d’una cisterna antiga i omplir un dipòsit que havíem col·locat damunt un colomer per aprofitar una mica la pressió natural.

Més endavant vam poder fer el pou i, després de molt d’esforç i molta inversió, finalment va arribar l’electricitat. Ara podem automatitzar el reg dels arbres i disposar d’aigua sempre que la necessitam, però darrere aquesta aparent normalitat hi ha cinc anys de feina contínua.

Quan ho expliques sembla molt senzill perquè es resumeix en un parell de minuts, però la realitat és que han estat cinc anys de lluita constant. Són coses que la gent moltes vegades no veu quan mira el resultat final, però que formen part del dia a dia de qualsevol projecte d’aquestes característiques.

P.- La recuperació dels arbres sembla un dels aspectes més importants del projecte. Quina feina hi heu fet?

R.- Quan vam arribar ens vam trobar molts arbres completament irreconeixibles. Alguns semblaven simples mates perquè feia moltíssims anys que ningú no els havia podat ni cuidat. El primer que vam fer va ser intentar identificar què era cada arbre i començar una feina de recuperació molt pacient.

Hem podat ametlers, pruneres i altres fruiters que estaven completament abandonats. La sorpresa ha estat comprovar que molts d’ells han respost molt bé. Una vegada recuperats han tornat a brostar amb força i avui presenten un estat molt millor del que ens imaginàvem quan els vam descobrir amagats entre la vegetació.

També hem fet molts empelts. En alguns casos aprofitant ametlers, en altres damunt ullastres, que hem anat transformant en oliveres mitjançant empelts de varietats antigues de la zona de Felanitx i de finques properes. Ens agrada que cada arbre que incorporam tengui una història i, si és possible, que provingui de varietats tradicionals del nostre entorn.

Amb el sòl també intentam treballar de la manera més respectuosa possible. Feim adobs verds, incorporam la matèria vegetal a la terra i trituram les restes de poda en lloc de cremar-les. L’objectiu és que cada any la finca sigui una mica més fèrtil i que tot el que es genera pugui tornar a la terra per continuar millorant-la.

P.- Els animals també formen part de Can Pistola. Quin paper hi tenen dins el projecte?

R.- Ara mateix ja tenim gallines mallorquines i també diferents races de coloms, però la nostra idea és continuar ampliant aquesta part de la finca. Ens agradaria construir un galliner més gran i poder augmentar el nombre de gallines mallorquines, perquè també consideram important contribuir a conservar aquesta raça autòctona.

A més dels coloms i les gallines, ens agradaria incorporar altres animals a mesura que la finca ens ho permeti. Sempre ho plantejam des del punt de vista de la recuperació de les races tradicionals i de mantenir un equilibri amb la resta del projecte agrícola.

Al final, els animals formen part de la manera com entenem la finca. No es tracta només de tenir un hort o uns arbres fruiters, sinó de recuperar un model de foravila on tots els elements estiguin relacionats i contribueixin a mantenir viu aquest patrimoni rural que tanta falta fa conservar.

P.- Després de cinc anys recuperant Can Pistola, què us ha ensenyat aquest projecte, tant a nivell personal com professional?

R.- Sobretot ens ha ensenyat que una finca no és una cosa que s’acabi mai. Quan la vam comprar potser podíem pensar que hi hauria una etapa de rehabilitació i que, una vegada acabada, tot seria més senzill. Però amb el temps hem entès que no funciona així. Una finca és un projecte de vida. Sempre hi ha una paret seca per reparar, un arbre per podar, un hort per sembrar o un animal per cuidar.

Ara mateix estam centrats en moltes feines diferents. Recuperam els antics marges, continuam sembrant arbres, mantenim els fruiters que ja hi havia, cuidam els animals i també tenim pendent la reforma de la casa. Però sabem que, encara que algun dia acabem aquesta reforma, la feina no s’haurà acabat. El manteniment d’una finca com aquesta és constant.

A més, tot això ho compatibilitzam amb les nostres feines. Jo som infermera al centre de salut de Felanitx i l’Andreu també té la seva feina. Això fa que gairebé tota la feina de la finca la fem els capvespres, els caps de setmana o quan podem trobar una estona lliure.

Hi ha moments molt bons, quan veus que un arbre torna a donar fruit o que una zona que estava completament abandonada recupera la vida. Però també hi ha èpoques en què sembla que tot són obligacions i que no arribes a tot. Nosaltres mateixos deim que funcionam per cicles: hi ha temporades en què estam molt motivats perquè veim els resultats, i d’altres en què tenim la sensació que les feines ens passen per damunt. Malgrat això, mai hem deixat de veure Can Pistola com el nostre projecte de vida i és això el que ens fa continuar.

P.- Cap on us agradaria que evolucionàs aquest projecte de vida durant els pròxims anys?

R.- El primer objectiu és poder rehabilitar la casa antiga, però sempre tenint molt clar quin és el nostre plantejament. No volem convertir-la en una casa moderna ni en un xalet. La nostra idea és conservar-ne l’essència, respectar la construcció original i mantenir el caràcter que ha tingut durant més de dos-cents anys. Ens agradaria poder compartir també aquest procés amb la gent que ens segueix, perquè és una part important del projecte.

Més enllà de la casa, volem continuar fent créixer la finca. Ens agradaria sembrar més arbres, ampliar l’hort quan el temps ens ho permeti i incorporar més animals. Tot això ho anam fent a poc a poc, perquè el temps és el principal condicionant. Hi ha moltes coses que voldríem fer, però abans hem de compaginar-les amb la nostra feina i amb totes les tasques de manteniment que ja tenim.

Una altra de les línies que ens fa més il·lusió és continuar recuperant varietats locals. Tant de fruiters com d’hortalisses. Ens interessa molt conservar aquelles varietats que cultivaven els nostres padrins i repadrins i que, amb els anys, s’han anat perdent. Pensam que formen part del patrimoni agrícola de Mallorca i que val la pena preservar-les.

Sempre que podem també feim empelts per conservar arbres antics que trobam a diferents indrets. És una manera de donar continuïtat a varietats que, d’altra manera, probablement acabarien desapareixent. Aquesta feina de conservació és una de les coses que més ens motiva i que volem continuar desenvolupant en el futur.