Antoni Calafell: “Tenim varietats de cirerer extraordinàries que pràcticament ningú coneix”

Antoni Calafell és enginyer agrícola, tècnic especialista en producció agrària ecològica centrat en la recuperació de varietats locals de fruiters i oliveres de Mallorca. Des de la finca de Can Montserrat, a Estellencs, fa dècades que treballa per preservar aquest patrimoni. Impulsor de la cooperativa Eco Estellencs i defensor convençut del cooperativisme, reivindica un model agrari basat en la biodiversitat, la conservació del sòl i l’aprofitament dels recursos propis com a eines per afrontar els grans reptes del sector.

P.- Com va començar la teva vinculació amb el món de la pagesia?

R.- No venc d’una família pagesa en el sentit tradicional. El meu padrí era mestre d’obres i, quan molta gent abandonava les finques de la Serra de Tramuntana, va tenir la visió de comprar-ne una a Estellencs. Mon pare sempre havia tengut molta estima per l’agricultura i va començar a recuperar aquella finca, sembrant-hi fruiters i cuidant els olivars. Jo vaig néixer i créixer en aquest entorn i, des de ben petit, vaig viure la pagesia com una part natural de la meva vida.

Quan vaig començar Enginyeria Tècnica Agrícola a Palma ja tenia clar que em volia dedicar a aquest món. Vaig aprofitar les finques familiars per aprendre i experimentar, perquè pràcticament ningú més de la família se’n volia fer càrrec. En acabar la carrera vaig començar a treballar al Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica, una feina que he compaginat sempre amb la gestió de les finques.

P.- A Can Montserrat també treballau amb la recuperació de varietats locals de cirerer. D’on neix aquest projecte?

R.- Hi ha una part sentimental. Record perfectament enfilar-me als cirerers quan era petit i aquells records m’han acompanyat sempre. Amb els anys vaig veure que, fins i tot en finques abandonades, molts d’aquells arbres continuaven vius. Eren cirerers molt rústics, perfectament adaptats al nostre territori.

Amb l’ajuda de persones com Bernat Canyelles vam començar a recuperar aquestes varietats. Primer les vam empeltar sobre cirerers bords que havien nascut espontàniament i després vam iniciar una prospecció per altres finques de la Serra. Així vam aconseguir reunir més d’una vintena de varietats locals que, en molts casos, estaven a punt de desaparèixer.

P.- Què tenen d’especial aquestes varietats?

R.- A més del seu valor patrimonial, moltes presenten característiques molt interessants des del punt de vista agronòmic i comercial. Per exemple, tenim varietats molt primerenques que produeixen cireres excel·lents ja a començaments d’abril, quan pràcticament no n’hi ha al mercat. Aquest és un valor afegit molt important.

Ara bé, el cirerer continua sent un cultiu complicat. Necessita molta mà d’obra i la seva rendibilitat no és fàcil. Per això la recuperació d’aquestes varietats té també un objectiu de conservació del patrimoni agrícola.

P.- Darrerament també treballau en la recuperació de varietats d’olivera.

R.- Sí. És un projecte que m’il·lusiona molt. Tothom parla de l’olivera mallorquina, però dins els olivars antics hi ha una diversitat enorme que pràcticament no s’havia estudiat.

Amb altres investigadors i amb la col·laboració de la Universitat de Còrdova hem prospectat Mallorca, Menorca i també Eivissa. Fins ara hem identificat tretze varietats d’olivera exclusives de Mallorca i més d’una trentena de varietats tradicionals diferents. Encara queda molta feina de caracterització i d’estudi, però els resultats són molt esperançadors.

P.- Una vegada identificades aquestes varietats, com es poden conservar?

R.- El principal problema és que a Mallorca pràcticament no hi ha vivers especialitzats en la multiplicació de varietats locals. Això fa que moltes siguin molt difícils de recuperar.

Per aquest motiu estam fent una feina molt artesanal. Multiplicam les plantes a partir dels arbres mare que conservam a les col·leccions i les anam empeltant. És una feina lenta, però és l’única manera de garantir que aquestes varietats no desapareguin.

P.- A la finca també treballau amb llavor pròpia sempre que és possible. Quina importància té això?

R.- És fonamental. Conservar les llavors tradicionals és conservar patrimoni genètic i també sobirania alimentària. Quan una varietat desapareix, ja no es pot recuperar.

Cada any intent incorporar noves varietats locals al banc de llavors de la finca. Faig pèsols, cols i altres hortalisses, i procur conservar-ne la llavor. Crec que la sobirania alimentària comença precisament aquí: poder decidir què vols sembrar i no dependre exclusivament del mercat.

P.- També donau molta importància als pol·linitzadors i a la biodiversitat.

R.- Sí. L’agricultura ecològica no consisteix només a deixar d’utilitzar productes químics. El més important és entendre que una explotació agrícola forma part d’un ecosistema.

A la Serra tenim un paisatge molt divers, amb marges de pedra seca, torrents, bardisses i zones de bosc que serveixen de refugi a multitud d’insectes beneficiosos. Aquesta fauna auxiliar ajuda a mantenir l’equilibri natural i controla moltes plagues. Si eliminam aquests refugis, acabam provocant desequilibris que després són molt difícils de corregir.

P.- Quin és avui el principal repte per a l’agricultura?

R.- Sens dubte, el canvi climàtic. Els hiverns són cada vegada més suaus i això permet que moltes plagues completin moltes més generacions durant l’any. Abans alguns insectes en feien dues o tres; ara en poden arribar a fer vuit, nou o fins i tot dotze.

Aquest increment de les poblacions de plagues és molt difícil de controlar i obliga a replantejar moltes estratègies de cultiu.

P.- També intentau reduir al màxim l’ús de maquinària pesant. Per què?

R.- En part perquè la mateixa configuració de la Serra ens hi obliga. Les marjades i els pendents fan impossible treballar amb grans màquines.

Però també hi ha un motiu agronòmic. La maquinària pesant compacta el sòl, especialment quan és humit, i això perjudica la seva estructura i la vida que hi ha davall terra. Preferim combinar eines lleugeres, cobertes vegetals i, sempre que és possible, la ramaderia per gestionar la vegetació. És una agricultura més lenta, però també molt més respectuosa amb el sòl.

P.- Has estat un dels impulsors de la cooperativa Eco Estellencs. Creus que el futur de la petita pagesia passa pel cooperativisme?

R.- En el cas de la Serra, n’estic convençut. Les explotacions són petites i molt costoses de mantenir. Compartir maquinària, eines, coneixement i comercialització ens permet ser molt més eficients.

També hem pogut establir criteris tècnics comuns, millorar la poda, el control fitosanitari, la qualitat de l’oli i la planificació de la collita. Tot això seria molt difícil d’aconseguir individualment.

A més, la cooperativa ens ha donat força comercial. Hem creat una marca pròpia i podem vendre un oli de qualitat amb molta més capacitat d’arribar al mercat.

P.- Quin t’agradaria que fos el futur de Can Montserrat i dels projectes que impulsau?

R.- El primer objectiu és continuar recuperant olivars abandonats i mantenir viu aquest paisatge. També volem seguir plantant noves oliveres i, en el futur, poder disposar de planta de varietats locals produïda aquí mateix.

I, sobretot, m’agradaria que més gent s’animàs a sumar-se al projecte. La cooperativa continua oberta a nous productors i també a persones que, sense ser pageses, vulguin donar suport al projecte fent-se sòcies col·laboradores. Si volem que la pagesia de muntanya tengui futur, necessitam fer xarxa i continuar fent feina plegats.