Bartomeu Homar: “Hi havia tota una manera de relacionar-se amb la mar que s’ha perdut”

“Sortirem del port d’Andratx i arribarem al cap de Formentor. I en aquest viatge, el que farem serà arrambar-nos el més que puguem a la vorera per, en la mesura del que és possible, no perdre detall d’allò que ens ha llegat la natura i la feina dels nostres padrins, la cultura i el patrimoni marítim”. És la convidada de Bartomeu Homar (Esporles, 1966) al seu llibre “Mar de Tramuntana. Un passeig pel patrimoni marítim de la Serra” (Edicions Documenta Balear) amb fotografies de Tolo Balaguer. Una viatge en llaüt per conèixer el patrimoni marítim, les llegendes i els personatges que trobam a la costa nord de Mallorca.  

Pregunta.- Com sorgeix aquest projecte?

Resposta.- Sorgeix de la necessitat que he detectat de visibilitzar la cultura marítima a la cultura mallorquina. Aquest patrimoni marítim amb molta freqüència passa desapercebut en comparació amb d’altres patrimonis etnològics que són més presents quan parlam de cultura tradicional. El patrimoni marítim aniria des d’embarcacions tradicionals: el llaüt, el gussi, el bot, la pastera, fins patrimoni immaterial, una forma d’entendre la navegació, de navegar a vela llatina…  passant pels tots els elements immobles que hi ha a la costa: torres de defensa, fars, escars, varadors…. tot aquest conjunt.

P.- Per què penses que s’ha perdut?

R.- No es que s’hagi perdut, però sempre ha estat molt poc present. Jo no vaig estudiar a la UIB, però tenc amics que hi estudiaven i fa unes dècades a Història, a tercer tenies una assignatura que es deia Antropologia Cultural, i si aprovaves aquesta assignatura ho sabies tot sobre els pagesos, sobre els carboners… però les referències als pescadors, mariners, mestres d’aixa… eren o inexistents o tangencials. Pareix com si els mallorquins mai haguéssim estat mariners. Som mallorquins, no som de Cuenca, però pel motiu que sigui, sempre ha estat així. 

I una cosa curiosa, estic parlant de dades fa dècades, però crec recordar que fa uns anys hi havia més permisos de pesca que llicencies federatives de futbol. És a dir, als mallorquins si que ens agrada a anar a pescar però una vegada hem tret el peix, no ens interessam per res més. Sempre hi ha hagut aquest recel, que navegar a vela és una cosa de “pijos”. Però no és així, els mallorquins sempre hem navegat a vela. Fins els anys 50-60 hi havia una vela popular vinculada als barris, per exemple, a Palma, als barris de Santa Catalina i a Santa Creu s’organitzaven regates de vela llatina entre ells, hi havia apostes, bregues i rivalitat, i això s’ha perdut. Per què? Això ho hauria d’explicar un sociòleg o un psicòleg social.

“Sempre hi ha hagut aquest recel, que navegar a vela és una cosa de “pijos”. Però no és així, els mallorquins sempre hem navegat a vela. Fins els anys 50-60 hi havia una vela popular vinculada als barris.”

P.- Com ha estat la recerca? Quines son les teves fonts?

R.- Hi ha tres fonts d’informació. Una és una la recerca bibliogràfica, un altra, entrevistes personals, i després una part, en el tram entre Andratx i Sóller i Banyalbufar i el port de Valldemossa, que són vivències personals.

P.- Si parlam de patrimoni marítim material, que destacaries?

R.- Sobretot dos tipus, les embarcacions i les construccions. Les embarcacions del patrimoni marítim de la costa de Tramuntana són les que hi ha per tota Mallorca. Si haguessim de fer les tipologies tradicionals de la marina mallorquina podríem parlar de xabec, i de pailebots, ja que estan quasi tots perduts, i de les embarcacions menors hi ha les cinc tipologies: llaüt, bot, bot destapat, gussi i pastera, i aquestes les trobes encara a la costa de Tramuntana. Destacar que els llaüts a la costa de Tramuntana, com que hi ha molt pocs ports, es treien per varadors, i disposen d’escoes, unes peces paral·leles a la quilla que permeten que l’embarcació es mantingui dreta durant l’avarada o el llançament a la mar. 

Després en quant a construccions, torres de defensa, fars, escars, les construccions per guardar les barques, els varadors, la via per on la barca surt de la mar per entrar a l’escar… tot això formaria part del patrimoni marítim.

“Hi ha un escar que m’agrada molt, que està documentat del segle XVIII, l’escar de Son Beltran, entre la cala Deia i Llucalcari.”

P.- Quin és l’estat de conservació d’aquests escars?

R.- En tenim alguns dels que parl al llibre que ja han desaparegut, i d’altres que han estat catalogats, com l’escar dels Durai, a cala Barques a la cala de Sant Vicenç a Pollença. En canvi, tenim els del port del Canonge que cada any surt pels diaris que ha acabat la concessió i els han de tomar. Hi ha un escar que m’agrada molt, que està documentat del segle XVIII, l’escar de Son Beltran, entre la cala Deia i Llucalcari, està excavat dins la roca i amb un portal presidit per l’anagrama de Jesús esculpit en la pedra. 

Després hi ha les torres de defensa. Aquí passa el mateix, n’hi ha que estan en molt mal estat, com la torre de Lluch, o la torre de cala en Basset. Però n’hi ha d’altres, com la torre Picada que està en bon estat de conservació, i la que està damunt Tuent la varen restaurar no fa molt, no sé si amb criteris adequats.

P.- Aquests escars son privats?

R.- Són concessions de Demarcació de Costes però molts ja han caducat. En el cas del port des Canonge totes han caducat o estan a punt de caducar i estan en un limb legal. Per una part, si aplicam la llei s’haurien de tomar, però ningú fa res i no sé cada escar en quina situació està. 

“Hi ha moltes històries i molta documentació de que a la costa nord hi va haver molta activitat contrabandística fins a mitjans dels anys 70.”

P.- Si parlam de patrimoni immaterial, el contraban també es un capítol important d’aquesta zona?

R.- D’aquesta zona i de tot Mallorca. Hi ha moltes històries i molta documentació de que hi va haver molta activitat contrabandística fins a mitjans dels anys 70. Ho tenc documentat per entrevistes personals. Si encara descarreguen drogues ho desconec, però el contraban tradicional va acabar a mitjans dels anys 70. M’ho va contar el que s’encarregava de tot això i quan va entrar la droga va ser quan es va retirar, entre mitjans i finals any 70. El racó de sa Foradada era molt apreciat perquè és molt arrecerat. La costa situada entre Tuent i la cala de Sant Vicenç també va ser una zona preferida pels contrabandistes. El contraban ha deixat a la Serra nombroses petjades en forma de secrets, camins, topònims, i construccions. 

“Els darrers pescadors i patrons que varen navegar a vela es varen morir fa 40-50 anys, i aquest testimoni no el vàrem recollir.”

P.- En quina situació es troba el patrimoni immaterial?

R.- Amb el patrimoni immaterial no m’agrada ser pessimista però hem arribat molt tard, hem perdut una forma d’entendre la mar que crec que és irrecuperable. A partir dels anys 20 del segle passat va començar un procés que va canviar completament la relació dels pescadors i de la gent que sortia a la mar amb la mar que va ser la motorització. Comença als anys 20, segueix als 30, es paralitza amb la guerra civil perquè no arribava gasoil, es ralentitza amb la segona guerra mundial i els anys d’autarquia que hi va haver després, i a partir dels anys 50 es torna a reprendre. Els darrers pescadors i patrons que varen navegar a vela es varen morir fa 40-50 anys, i aquest testimoni no el vàrem recollir. Jo he recollit el dels seus fills i estic agraïdíssim al que m’han contat, però ja no tenen els coneixements que tenien els seus pares. 

Hi havia tota una manera de relacionar-se amb la mar que s’ha perdut. Hi havia uns altres temps per arribar a les pesqueres, uns altres temps per arribar a sa Llonja i vendre, hi havia unes oracions que es resaven quan sortien, unes que es resaven quan entraven, unes per quan venia mal temps. Hi havia una manera molt diferent d’enfrontar-se a la mar que es va perdre, però ens hem perdut una generació. Aquest llibre l’hauria d’haver escrit fa 40 anys o 50. Hem arribat tard, així i tot si que hi ha coses interessants, llegendes, creences… però n’hem perdudes moltes.

P.- Un dels personatges singulars del que expliques la seva història al llibre és Mateu Mir Albertí, conegut amb el malnom de Mateïto, mariner, pescador, contrabandista i aventurer. Com els vares conèixer?

R.- Jo som d’Esporles i de Banyalbufar i Mateïto és un mite que hi ha a tota la zona. Jo no el vaig conèixer perquè es va morir l’any 1975, jo tenia 9 anys, però els meus pares el conegueren. Nascut a Banyalbufar l’any 1891, com tants d’altres mallorquins va emigrar a Cuba els anys 15-20 a cercar-se la vida i allà va fer moltes coses, mariner, pescador d’esponja, mestre d’aixa, armador i patró d’un veler dedicat al transport de mercaderies. Als anys 20 s’instal·là als Estats Units i aprofitant la prohició de l’alcohol per la llei seca, es dedicà a importar il·legalment rom des de Cuba. Aqui és quan es crea el mite Mateïto i es conta que va ser un dels proveïdors d’Al Capone, que era qui controlava el mercat negre d’alcohol als Estats Units. Es deia que va ser la ma dreta d’Al Capone o seu el xofer. Jo a la conclusió que he arribat després de contrastar diverses fonts és que duia licor de Cuba a Florida i un dels seus clients era Al Capone. I almanco en un d’aquests desembarcaments, això m’ho va contar una persona que el va conèixer i ell li va contar, hi havia Al Capone en persona, es varen saludar i es varen donar la ma. Hi ha moltes versions, però aquesta és la que me quadra més. 

Després va ser president honorari de Cuba, perquè a una revolució que hi va haver allà ell va ser fidel als contraris i el varen premiar després que fracasàs la revolució. Era un personatge molt extravertit. Als anys 40 va tornar a Mallorca, es va instal·lar a la pedra de s’Ase, un portet situat a Banyalbufar, i allà feia barques i també contrabando. 

P.- Podem xerrar d’una cultura marítima diferenciada a la costa nord de Mallorca? 

R.- No, però si que hi ha unes condicions naturals diferents. El més propi de la Tramuntana seria que els llaüts els treien amb escoes. Un dia m’explicava un pescador de Banyalbufar que hi va haver una època, anys 50-60, que el gerret de Banyalbufar era molt apreciat. Me contava que no és que fos més bo que un altre, el peix és el mateix, però a Banyalbufar tenien la pesquera molt a prop de la costa, calaven les xarxes el dia anterior, les recollien a les 6-7 del matí, ho ficaven dins d’un camió a les 8 i a les 9 era a Palma. I l’altre peix arribava més tard, i el de Banyalbufar era més fresc que el que duien els propis pescadors de Palma. 

“La demanda és aquesta, la visibilització de la cultura marítima. I per part de les institucions, que s’agafin en serio del Museu Marítim.”

P.- Després d’escriure aquest llibre, es pot fer alguna demanda per preservar tot aquest patrimoni?

R.- La demanda és aquesta, la visibilització de la cultura marítima. I per part de les institucions, que s’agafin en serio del Museu Marítim, que hauria d’aglutinar la preservació del patrimoni, la conservació i restauració i la difusió del coneixement i la investigació, i que la UIB també s’implicàs. Han sorgit diferents organitzacions per investigar i protegir la biologia marina, tan de bo sortís algun tipus d’organització que s’hi dedicàs. Però pel que sigui, la cultura marítima no acaba d’arrelar a Mallorca.

P.- També perquè hi ha la idea de que és un luxe.

R.-Hi ha aquesta idea, però tens moltes formes d’apropar-te a la mar. És vera que aquí hi ha un problema, que Autoritat Portuària i les administracions no faciliten l’accés a la mar. Me pareix vergonyós que Autoritat Portuària tengui una llista d’espera d’anys i anys perquè un mallorquí pugui tenir un amarrament i en canvi vagin privatitzant cada vegada més el passeig marítim de Palma amb marines de grans eslores que els venen o lloguen a multimilionaris estrangers. Aquí les polítiques amb un partit i amb un altre són exactament les mateixes, les d’una gran empresa que va a fer doblers ignorant al poble al que ha de servir. Això és així. L’administració no facilita que t’atraquis a la mar.