Esteve Goode Hill (Sobirania Alimentària a Mallorca): “A Mallorca produïm només un 10% del que consumim i estam en perill”

Esteve Goode Hill, de Permacultura Gran Giro, forma part de l’equip impulsor del Festival per la Sobirania Alimentària de Mallorca, que es va celebrar recentment a Lloret de Vistalegre, una iniciativa organitzada conjuntament per Pla XXI, SEAE (Sociedad Española de Agricultura Ecológica) i Permacultura Gran Giro. La trobada ha servit per reunir col·lectius, productores, entitats i ciutadania interessada en avançar cap a un model alimentari més local, ecològic i resilient.

Foto: Mateu Ginard de Pla XXI, Sebastià Amengual Batle de Lloret, Esteve Goode de Permacultura Gran Giro i Aina Calafat de SEAE

P.- Per començar, què enteneu per sobirania alimentària?

R.- La sobirania alimentària és un concepte que no hem inventat nosaltres ni cap de les organitzacions que han participat en aquest festival. És una idea que prové del moviment pagès internacional Via Campesina i que es va definir col·lectivament fa aproximadament trenta anys en una trobada internacional. Aquesta definició continua sent plenament vigent avui.

Quan parlam de sobirania alimentària, parlam del dret dels pobles a decidir democràticament com produeixen, distribueixen i consumeixen els seus aliments. És a dir, que les decisions sobre l’alimentació no quedin exclusivament en mans dels mercats globals, de grans empreses o de l’especulació financera, sinó que responguin a les necessitats reals de les comunitats.

Aquesta visió posa un èmfasi molt important en la producció descentralitzada, de proximitat i a escala familiar o comunitària. No es tracta només de produir aliments, sinó de decidir quin model de territori volem, quina relació mantenim amb la terra i quina capacitat tenim com a societat per garantir les necessitats bàsiques de la població.

P.- Durant el festival heu parlat d’una triple crisi: habitatge, cures i medi ambient. Com es relacionen aquestes problemàtiques amb l’alimentació i el món rural?

R.- La manera com entenem aquesta relació té molt a veure amb el conflicte actual pel territori. Avui el territori està en disputa. Hi ha una visió que el concep principalment com un actiu econòmic, un espai on invertir capital per obtenir rendiments ràpids i beneficis a curt termini. Però hi ha una altra visió que entén el territori com la base material que sosté la vida, la producció d’aliments, les cures, la biodiversitat i el benestar col·lectiu.

Durant el festival es varen exposar diferents exemples d’aquesta tensió. Per una banda, es va parlar de la urbanització i mercantilització creixent del medi rural, una qüestió que Terraferida ha documentat àmpliament. Per una altra, es va debatre sobre l’ocupació de sòls agrícoles per a grans infraestructures energètiques. Sovint aquestes instal·lacions es presenten sota el discurs de la sobirania energètica, però en molts casos responen a models centralitzats de producció i distribució d’energia que no impliquen una democratització real dels recursos.

Mentrestant, la sobirania alimentària continua pràcticament absent del debat polític institucional. I això és especialment preocupant perquè l’alimentació és una necessitat bàsica. Per aquest motiu hem considerat necessari reunir moviments socials, productores, persones consumidores i col·lectius diversos que comparteixen la preocupació per la producció ecològica, local i regenerativa. Entenem que totes aquestes crisis estan connectades perquè tenen l’arrel comuna en la manera com s’organitza i s’utilitza el territori.

P.- Una altra idea recurrent és la necessitat de reconnectar el món urbà i el rural. Quines passes concretes caldria fer?

R.- La primera passa és generar més espais de trobada. Pot semblar una resposta senzilla, però és fonamental. Necessitam molts més espais on persones de procedències diferents puguin escoltar-se, compartir experiències i entendre millor els problemes que afecten el medi rural.

Molta gent que viu a les ciutats desconeix les dificultats quotidianes associades a la gestió del territori, a la pèrdua de biodiversitat, a la proliferació d’espècies invasores o a la desaparició progressiva de les activitats vinculades a la producció d’aliments. Aquest desconeixement genera distància i dificulta la construcció de solucions compartides.

També necessitam crear espais educatius i comunitaris que funcionin com a punts de trobada entre els coneixements del món rural i les capacitats del món urbà. Pensam que la transició que tenim per davant només serà possible si aquests dos mons aprenen a col·laborar.

Actualment les ciutats consumeixen enormes quantitats d’energia i recursos, mentre que moltes zones rurals es despoblen o perden activitats productives essencials. Això provoca que el territori quedi sense persones que el cuidin, el gestionin i el mantinguin viu. A més, també hi ha una conseqüència cultural important: cada vegada vivim més allunyats dels processos naturals que sostenen la nostra existència i això genera una mena de distància respecte a tot allò viu.

P.- El cas de Deià i els plans agraris municipals s’han presentat com una experiència inspiradora. Quines lliçons en poden extreure altres pobles?

R.- L’experiència de Deià demostra que és possible actuar des de l’àmbit municipal amb eines relativament senzilles. Durant el festival es va presentar el Decàleg pel foment de l’agroecologia i l’administració local elaborat per APAEMA, un document que recull mesures concretes dirigides a diferents àmbits de la vida local: la pagesia, els comerços, les escoles i les administracions públiques.

El procés va començar quan l’Ajuntament de Deià va decidir demanar suport tècnic per entendre millor la situació agrària del municipi. Mitjançant una ajuda LEADER es va poder elaborar una diagnosi participativa sobre l’estat del territori, els hàbits de consum, les necessitats de les productores i les opinions de la ciutadania.

Aquest treball es va construir a partir d’entrevistes a persones expertes, productores, propietàries de terres i veïns i veïnes del poble. El resultat va ser un pla d’acció participatiu amb vint mesures concretes.

La principal lliçó és que no cal esperar grans reformes per començar a actuar. Cada municipi podria disposar del seu propi pla agrari local, adaptat a la seva realitat, amb l’objectiu de reforçar la seguretat alimentària, millorar la coordinació comunitària, afavorir la cura del territori i augmentar el benestar general de la població.

P.- A la taula sobre “El pla d’emergències que no tenim” vau evidenciar la dependència alimentària de l’illa. Estam preparats per afrontar una crisi de subministrament?

R.- La nostra valoració és que no. De fet, la paraula que millor descriu la situació és preocupació.

Diversos especialistes en energia i cadenes de subministrament alerten que ens acostam a un període d’inestabilitat creixent. Hi ha factors com l’encariment dels fertilitzants, la dependència del gasoil agrícola i la fragilitat dels sistemes logístics globals que poden afectar directament la producció i el transport d’aliments.

A més, hi ha la qüestió climàtica. Els fenòmens meteorològics extrems són cada vegada més freqüents i poden reduir significativament les collites. Quan tots aquests factors coincideixen, el sistema esdevé molt vulnerable.

La situació és especialment delicada a Mallorca perquè només produïm aproximadament un 10% dels aliments que consumim. Això significa que depenem enormement de l’exterior. Al mateix temps, observam una manca important de relleu generacional i una transformació constant del sòl agrícola cap a altres usos més rendibles econòmicament a curt termini.

Per això insistim que la sobirania alimentària no és una qüestió ideològica o simbòlica. És una qüestió de seguretat col·lectiva.

P.- Què necessita avui una persona jove que vulgui dedicar-se a la pagesia?

R.- El primer obstacle és l’accés a la terra. Sense terra és impossible començar. Moltes persones joves tenen interès, coneixements i motivació, però no poden accedir a finques ni assumir els costos inicials.

També és imprescindible que les polítiques públiques i els sistemes d’ajudes s’adaptin a la realitat dels petits projectes agroecològics. Actualment moltes convocatòries afavoreixen les explotacions grans o les persones que ja disposen de recursos i patrimoni.

Una altra necessitat és el reconeixement social. Les persones joves que avui decideixen dedicar-se a la pagesia assumeixen un compromís enorme amb el territori i amb la societat. Sovint treballen en condicions difícils, però malgrat això continuen apostant per formes de producció que regeneren el paisatge i reforcen la sobirania alimentària.

Pensam que aquestes experiències haurien de ser molt més visibles i valorades.

P.- La petita pagesia denuncia sovint excés de burocràcia i manca de suport institucional. Quines mesures haurien de prendre les administracions?

R.- No hi ha una única mesura que resolgui el problema. En realitat existeix un conjunt molt ampli d’accions que podrien facilitar enormement la vida de la pagesia.

A nivell municipal, per exemple, es podria afavorir la presència del producte local als mercats, facilitar l’accés a terres per a persones actives del municipi i impulsar programes de compostatge comunitari que transformin els residus orgànics en recursos útils per a l’agricultura.

També es podrien establir quotes mínimes de venda de producte local als establiments comercials, corregir les desigualtats generades per l’actual sistema d’ajudes agràries i donar suport jurídic i institucional a iniciatives innovadores de producció i consum.

Entre aquestes iniciatives destaca l’Agricultura Sostinguda per la Comunitat. Es tracta d’un model en què grups de veïns i veïnes es comprometen a donar suport estable a productores locals. Aquest compromís proporciona seguretat econòmica als projectes agraris i permet construir relacions molt més directes entre qui produeix i qui consumeix.

Els beneficis van molt més enllà de l’alimentació: es creen llocs de feina, es regenera el paisatge, es reforcen les xarxes comunitàries i augmenta la seguretat alimentària del territori.

P.- També s’ha parlat molt de cooperatives, xarxes de consum i agricultura sostinguda per la comunitat. Quin paper poden jugar en la transformació del sistema alimentari?

R.- Pensam que tenen un paper absolutament imprescindible.

Aquest tipus d’iniciatives generen autonomia, suport mutu, estabilitat i capacitat d’organització comunitària. En un context marcat per la incertesa econòmica, energètica i climàtica, aquestes estructures poden actuar com a mecanismes de resiliència col·lectiva.

A més, representen espais que funcionen parcialment al marge de les dinàmiques més agressives de mercantilització del sistema alimentari. Permeten establir relacions més directes entre productores i consumidores i recuperar una dimensió comunitària que sovint s’ha perdut.

Ara bé, tampoc plantejam aquestes iniciatives com una solució única o exclusiva. Les ciutats continuaran necessitant sistemes de producció amplis i estructurats. El que defensam és que les fórmules comunitàries han de formar part d’un ecosistema alimentari més divers, més resilient i més democràtic.

P.- La permacultura i l’agroforesteria han aparegut com a possibles respostes davant el canvi climàtic. Quins avantatges ofereixen?

R.- La permacultura és una proposta de disseny que intenta crear sistemes productius en harmonia amb els processos naturals. Combina coneixements científics contemporanis amb sabers tradicionals acumulats durant generacions.

L’objectiu és construir policultius diversos, capaços de mantenir-se productius i estables al llarg del temps. La diversificació redueix riscos i augmenta la capacitat d’adaptació davant situacions adverses.

La permacultura no és només una tècnica agrícola. És una manera de pensar el territori i d’organitzar els sistemes humans perquè siguin més eficients i sostenibles. A més, és aplicable a qualsevol escala, des d’un petit hort familiar fins a una gran explotació.

Pel que fa a l’agroforesteria, cada vegada hi ha més consens científic sobre la importància dels arbres dins els sistemes productius. Els arbres proporcionen ombra, milloren la fertilitat del sòl, contribueixen al cicle dels nutrients, protegeixen dels episodis climàtics extrems i augmenten la biodiversitat.

En un escenari de canvi climàtic, integrar arbres amb cultius i ramaderia deixa de ser una opció complementària i es converteix en una necessitat. Pensam que els arbres seran una de les claus fonamentals de la nova agricultura.

P.- Quines són avui les principals amenaces per al sòl rústic agrícola de Mallorca?

R.- Les principals amenaces identificades durant el festival són l’expansió urbanística dispersa, l’especulació immobiliària i la manca de polítiques decidides de protecció territorial.

També preocupa molt la implantació de grans infraestructures sobre sòl agrícola quan aquestes acaben substituint usos productius relacionats amb l’alimentació. En molts casos, els rendiments econòmics immediats d’aquestes activitats superen els de l’agricultura, fet que incentiva l’abandonament de la producció alimentària.

Aquesta situació s’agreuja per altres factors estructurals com la pressió turística i els processos de transformació del territori que dificulten la continuïtat de l’activitat agrària.

Tot plegat contribueix a una pèrdua progressiva de capacitat productiva i, per tant, de sobirania alimentària.

P.- Si haguéssiu de resumir en una sola idea el missatge que voleu transmetre a la ciutadania, quin seria?

R.- Que existeix una gran diversitat de persones, col·lectius, moviments, plataformes i organitzacions que ja estan treballant activament per posar la vida al centre.

Moltes vegades aquestes iniciatives operen de manera dispersa i no sempre es coneixen entre elles. Un dels grans reptes és precisament descobrir les connexions existents, reforçar les xarxes de col·laboració i donar valor a tot aquest treball col·lectiu.

Pensam que la sobirania alimentària hauria de convertir-se en una prioritat política i comunitària. Aquest festival ha estat una passa en aquesta direcció, però encara queda molt de camí.

Necessitam combinar el millor dels coneixements rurals tradicionals amb les aportacions de la ciència contemporània. Necessitam processos democràtics de presa de decisions, suport mutu, recuperació de pràctiques comunitàries com els tornajornals i una cultura de les cures que inclogui tant les persones com el territori.

En definitiva, pensam que aquesta síntesi entre comunitat, coneixement, democràcia i cura és una de les coses que més necessita Mallorca avui, i estam disposats a continuar treballant perquè sigui una realitat.