Joan Carbonell: “Alemanya ha superat la seva trista història i aquí duem quasi vuitanta anys i estem igual que el primer dia”

Joan Carbonell Matas (Maria de la Salut 1961) és el director del CEIP de Maria de la Salut. Persona molt integrada dins el poble, però sobretot, amb el seu ofici de mestre. Una professió que adora i de la que en gaudeix les vint-i-quatre hores del dia i cada dia de l’any. Per ell l’ensenyament és una forma de vida. Treballa en un món en el qual la implicació dels professionals és bàsica i té el  retorn d’allò que ha donat com a mestre. Quan veu que els seus alumnes tornen grans, sent el seu esforç pagat amb escreix perquè per això es va fer mestre.  Uns estudien carreres, altres, formació professional i altres ho deixen i prenen el camí de la feina. Sigui com sigui, el mestre ha estat una part fonamental de la seva infantesa. Per això i altres coses es va fer mestre i dedica la seva vida a la docència.

Pregunta.- Com s’arriba a director d’un col·legi?

Resposta.- Normalment els equips directius arriben al càrrec perquè han presentat la seva candidatura i són elegits per votació del claustre. En el meu cas no ha estat així. Quan va acabar l’anterior equip directiu no hi va haver ningú que es presentés i jo vaig ser anomenat per la Conselleria per un període d’un any.

P.- I està content?

R.- Sí.  No és una experiència desconeguda per mi. Ja havia estat a equips directius anteriors malgrat que enguany sigui més complicat pel tema de la pandèmia. Així i tot, tothom hi posa de la seva part i fent un esforç comú anem tirant endavant i jo estic molt content.

P.- Com valora vostè aquest any complicat de COVID-19 com educador amb les classes fetes a mitges entre presencials i a distància?

R.- Hem de dir dues coses. A Maria hem tingut molta sort perquè aquests alumnes que han hagut de fer mig curs de manera digital l’any anterior ja havien començat a fer classes sense llibre i de manera totalment digital. Per això, la veritat és que els resultats de les notes i tot el procés ha estat molt bo.  El tema digital en temps de necessitat ha funcionat. Hauria de ser tot digital? És evident que no. Falta el tracte humà i aquesta intensitat d’estar dins una aula i no convertir l’educació en un tema distant entre el professor i l’alumne.  Aquesta distància forçada en aquest moment ha donat molt bons resultats, però voldria que durés poc.

P.- Creu vostè que aquest sistema ha vingut per quedar?

R.- Jo crec que no, però sí que romandrà dins les possibilitats. Per posar un exemple diré que quan un alumne estigui malalt i sigui una malaltia més o manco llarga, podrà seguir les classes de manera digital i no perdrà l’oportunitat d’aprendre al ritme dels altres. La feina la tenim ja enganxada així. A partir dels tres anys  ja enviem moltes coses  via digital i a la llarga molta cosa es farà d’aquesta manera que, a més de tot, s’ha demostrat que és bona.  

P.- A nosaltres, els més majors, ja no ens han d’ensenyar res de la picaresca dels estudiants perquè ho hem fet abans. Aquest sistema d’estudi des de casa ha servit per accentuar   la tradició de copiar en temps d’examen?

R.- A veure. Aquest tema de copiar ha canviat molt. Tant és així que vàrem fer una exposició per mostrar com era una escola de fa cinquanta anys i no poguérem trobar la típica “Chuleta”. Vàrem demanar als alumnes que ens fessin arribar alguna mostra i no en vàrem aconseguir. Això vol dir que el sistema de copiar ha canviat.  Els al·lots ja no fan “chuletas” i és una llàstima perquè el temps que preparaven la “chuleta” comportava també un temps d’estudi i l’al·lot aprenia. Jo no n’he trobat cap mai que volgués copiar   amb els sintemes tradicionals d’un temps. Que miressin al veïnat, està clar que sí, només faltaria. A la nostra època tot això era més romàntic.

P.- Parlant de romanticisme, vostè és una persona romàntica per la seva professió però tant o igual per la seva vida social dins el seu poble. Què fa a Maria a més de fer de mestre?

R.- Jo tenc  una curolla. Jo tenia dues opcions professionals quan era jove. Jo volia, o ser pilot d’aviació militar per després passar a l’aviació comercial, o mestre d’escola. Tenc un problema d’audició i per tant no vaig passar les proves físiques per pilot i l’opció de mestre fou l’única que vaig poder fer. Ho vaig fer bàsicament perquè a l’escola, quan era petit em pegaren a base  de bé. Jo era dels que escrivíem amb la mà esquerra i em fermaven la mà per obligar-me a escriure amb la dreta. Totes aquestes coses que ara les contes i no s’ho creuen.  Vaig decidir ser mestre amb la proposta que mai faria amb els meus alumnes allò que varen fer amb jo. Vaig fer un treball damunt els mestres de Maria que vaig presentar a un concurs i el vaig guanyar. Faig moltes coses damunt l’ensenyament i la seva història a Maria de la Salut. Són les meves curolles.

P.- Una curolla que té un perquè, no?

R.- Jo veig que molta gent té una percepció del mestre com un funcionari que fa les seves hores de classe i que, a partir d’aquí, s’ha acabat la seva feina. Aquesta visió actual jo crec que no és la que realment és. És veritat que els mestres actuals es mobilitzen molt si fa falta, però la gent té aquesta idea preconcebuda que no obeeix a la realitat i una mica la culpa és nostra. Molts de mestres saben poca cosa d’allò que va passar un temps  i què l’any 1978, amb la llei d’amnistia tot va quedar tapat. No només ho taparen, més aviat  hi posaren algunes capes més i jo crec que tot s’ha de donar a conèixer. Hem de mirar a Alemanya que ha superat la seva trista història  amb escreix i aquí duem quasi vuitanta anys i estem igual que el primer dia. Davant aquesta circumstància vaig fent aquestes publicacions.      

P.- Com veu vostè l’educació dels alumnes, sobre tot, a nivell d’història? Els al·lots surten formats?

R.- No. Rotundament no. A veure, la primària és diferent perquè veuen una pinzellada.  Com a exemple et diré que quan en parlaven a mi, quan era mim,  de prehistòria em semblava que això estava a anys llum. Que mai podria veure  un poble prehistòric, però a tres-cents metres d’allà on jo estudiava ni hi havia un i no és hi dugueren mai. Als instituts es dona la història com si fos un prospecte d’un medicament; mal de llegir i mal d’entendre. Crec que no es mostra la vivència de la història. Jo venc de ciències i no de lletres. Posaré un exemple; cada any faig una sortida amb els al·lots per veure els noms dels carrers i les places de Maria. A cada un dels noms ens hi aturem i els explico el nom i perquè hi ha aquest nom. Molta gent no sap ni la història ni el perquè. La història s’ha de viure i no basta contar-la igual que tot. Si la mostrem com un prospecte, no aclarirem res. Un poble no pot oblidar la seva història, el seu passat.

P.-. Un mestre, neix i mor mestre?

R.- Jo puc parlar del meu cas. La meva primera feina fou a un col·legi d’Inca. La meva primera vivència fou demanar als alumnes que fessin un treball damunt un animal.  Vingué un alumne, pot ser l’any 1982, i em mostrà el  seu treball fet com una impressió. Nosaltres encara tallàvem i aferràvem damunt el paper. Li vaig demanar com ho havia fet i em digué: “amb l’ordinador”.  Jo no sabia què era un ordinador. Aquí vaig pensar que si jo tenia un alumne que sabia fer allò i jo desconeixia que existís,  podia fer dues coses: o aplegar i fer una altra feina o posar-me al dia.  A partir d’aquell moment em vaig formar fent tots els cursos possibles per estar al capdavant  i així poder entendre als alumnes.

P.-Com és la relació entre les escoles, la societat i la Conselleria d’Educació?

R.- A Maria la gent ho té molt clar. Quan una cosa no els agrada, el primer que fan és denunciar-ho a inspecció davant la Conselleria d’Educació. La relació entre inspecció i el centre és molt efectiva i bona, tot pensant que aquest temps no és el millor per ningú.  Sovint el dia a dia et menja i no ets a temps assimilar tot allò que surt i s’aplica. A Maria, el triumvirat, funciona molt bé  La part municipal molt bé. L’Ajuntament hi posa tot el que pot i en aquest temps de pandèmia el servei sanitari i el control de la policia han estat molt a l’altura, Vull aprofitar per donar-los les gràcies.