Miquel Serra: “Per a mi és més fàcil fer música que escriure”

Miquel Serra (Eivissa 1975) presenta aquests dies el seu darrer llibre “Consolacions” (Nova Editorial Moll),  un recull de textos en els que expressa fragments de la seva vida, idees i pensaments.  “Consolacions” és també el títol del seu onzè disc gravat amb Fohen Records. Dues obres, explica, que no estan relacionades, però que ens obrin la porta al món personal d’aquest creador. Miquel Serra ha estat tècnic de camp d’APAEMA durant més d’una dècada i ara, a punt de cumplir els 50, ha decidit començar un nou camí com a llibreter i ha afagat el relleu de la llibreria Espirafocs a Inca. Acabam la conversa parlant del camp, dels pagesos i del futur en aquest món on el peix gros es menja el petit. 

Pregunta.-“Consolacions” es presenta com una autobiografia, una successió de pensaments, de percepcions, de memòries. No ets molt jove per escriure la teva autobiografia?

R.- Crec que en Justin Bieber va fer una autobiografia amb 17 anys. Però és que no ho és una autobiografia, és una col·lecció de traços, de coses que a mi m’han fet gràcia… i tot junt te fas una idea de com és la persona que ho ha escrit. Però no té vocació d’autobiografia. 

P.- Què t’empeny a escriure ‘Consolacions’?

R.- Està fet d’una manera molt automàtica, molt improvisada, molt fresca… cada pic que se m’ocorria una idea l’apuntava. No hi ha cap ordre, me dedicava a apuntar les coses que a mi me feien gràcia, que me cridaven l’atenció, de pensaments meus, etc.

P.- Què penses que pot trobar el lector a aquest llibre? 

R.- A mi el que m’agradaria és que la gent que el llegeixi s’hi vegi reflectida. A mi quan me passa, que llegeix alguna cosa d’algú amb qui m’identific i me pren les paraules, ho trob com a molt contagiós, molt suggerent, tenc ganes de conèixer més, de llegir més, de veure qui és aquell escriptor… i sobretot m’incentiva a jo voler fer qualque cosa. Jo crec que és una de les virtuts d’aquest llibre, que la gent es contagia i, per com està contat i pel que dic, i es va deixondint. 

P.- Al mateix temps que el llibre surt el disc del mateix títol. Està relacionat el disc amb el llibre?

R.- No, no estan relacionats. Jo el que volia era treure aquest escrit d’alguna manera, pensava que no donava per donar-li un format de llibre i vaig pensar que seria el llibret que acompanyi el disc, però era massa gruixat. Li vaig posar el mateix títol per donar-li una unitat, per veure si funcionava el fet d’haver creat dues coses independents i veure com s’unien posant-lis el mateix títol. 

P.- Per què has posat aquest títol, “Consolacions”?

R- N’anava sospesant varis, però aquest hi diu perquè això és l’únic que uneix tant el llibre i com el disc. Són obretes, són fragments de jo, són fragments que a mi m’han proporcionat un plaer, per pensar-ho, per la gràcia que m’ha fet, pel gust de crear aquella cançó… i això són petites consolacions. 

P.- Com t’expresses millor amb la música o amb l’escriptura?

R.-Llegint el llibre la gent me coneixerà més bé que escoltant els discs, ara, per jo és més fàcil fer música que escriure, per jo escriure és el més difícil que hi ha. La música aguanta més temps, hi ha cançons meves de 10-12 anys que les trob escoltadores, en canvi, un escrit  caduca molt aviat, has de ser molt bo. 

“No sé fer una lletra que xerri d’un altre persona o contar la història d’algú, no ho se fer, el tema que m’interessa és el que m’envolta.”

P.- Com te sents quan comparteixes la teva vida o la teva part més íntima amb el públic?

R.- Amb aquest llibre passa una cosa curiosa, la gent que està dins el meu nucli més proper, la meva família… llegint aquest llibre s’han sentit un poc desconcertats, han dit: “Uep, aquest Miquel, té punts amagats”. En canvi, a la gent que està a un altra òrbita li ha fet moltíssima de gràcia. I aquí me n’he adonat de que m’he dec haver exposat un poc en aquest llibre, el que passa que ja hi estic avesat i és l’únic que jo sé fer. Tant amb la música, com quan va sortir el documental, no sé fer una lletra que xerri d’un altre persona o contar la història d’algú, no ho se fer, el tema que m’interessa és el que m’envolta. 

P.- Quin pes té el camp a la teva obra, la teva experiència d’haver estat tècnic a foravila?

R.-L’ha de tenir. Supos que el que es pot intuir més és com una espècie d’esquivar tot element urbà. Em moc més bé en ambients rurals, però no vol dir que jo sigui una persona que enyora temps passats quan estàvem més connectats amb l’agricultura. A lo millor quan algú sap el que fet, pot pensar que li quadra que me mogui bé per foravila, però no en faig referències explícites. 

P.-Has estat els darrers anys tècnic a APAEMA i ara fas un canvi a la teva vida. Com ha estat aquesta passa de deixar el món del camp i decidir obrir una llibreria a Inca? 

R.- No és que estàs cansat, i APAEMA era la millor feina a la que podia aspirar. Però ara passat l’estiu faig els 50 i tenia ganes de fer qualque canvi. Era el moment. I quan vaig saber d’aquesta llibreria, que per jo era de referència de tota la vida, no m’ho vaig pensar. No sé fins quan durarà i no se si tornaré al mon agrari. Ja veurem. 

“El món agrari ha conformat la personalitat de la gent que vivim aquí, i aquesta baula d’inici que hem tengut desapareix.”

P.- Com veus el món agrari? Deia Jeroni Vera, director tècnic  del CBPE que les darreres estadístiques de la producció agrària ecològica són bones, que augmenta la superfície i els productors. 

R.- Dins el mon agrari, tot el sector de l’agricultura eco sempre ha estat en augment i sempre ha estat una de les esperances. Però no deixam d’estar en un sector que està en crisi permanent d’ençà que jo el conec, i no només a Mallorca. El sector agrari ha deixat de ser una activitat de petit radi, i ha passat a ser una cosa que es rendible si abastes molt. Aquest caràcter agrari, més d’agricultura familiar, de multicultiu… això està en perill d’extinció. L’agricultura que va quedant és aquella que abraça més, tant amb horta, com amb cereals, com amb animals. 

Abans aquí el que teníem era un mosaic molt divers d’agricultura molt relacionada amb ramaderia. Això és per jo la gran tragèdia, que això es perdi. Veurem de quina manera es va conformant el paisatge agrari amb aquesta nova realitat. Ara, no es pot fer cap retret a ningú perquè foravila és una activitat molt sacrificada, i si canvia, canvia cap a una cosa menys atractiva, i culturalment també canvia. Per jo, el món agrari ha conformat la personalitat de la gent que vivim aquí, i aquesta baula d’inici que hem tengut desapareix. També tenc curiositat per saber com van pujant les següents generacions sense tenir aquest referent que hem tengut fins a la nostra generació. 

P.- Però ara hi ha gent jove que s’incorpora al camp.

R.- Si, però és poca. Es gent que o hereta, o té ajudes de la família. Es molt mal de fer iniciar-se al món agrari, de zero és impossible. Ho fas perquè ton pare ho ha fet, perquè tens algú que te passa el tractor, que t’obri un grifó, que t’ajuda a preparar el camió… són moltes hores i entenc que la gent es cansi.

P.- Si volem cercar un paral·lelisme entre una petita llibreria i una petita explotació agrària, el trobaríem?

R.- Se sostenen perquè la gent vol que allò se sostingui i hi sigui. Si tothom es posas d’acord i deixas d’anar a comprar a segons a on i anas al canal directe dels pagesos o dels mercats hi hauria una revifada. Igual, si tothom deixas de comprar a Amazon o a grans llibreries jo ho notaria.  Però, les inèrcies són unes altres. La llibreria viurà si el poble vol que visqui, una llibreria així no pot competir amb La Casa del Libro, Amazon i tot això. Ni en servei ni en preu, això sobreviu si la gent li dona suport.