Romina Viggiano (Historiadora de l’art): “Menorca és un laboratori excepcional per reflexionar sobre la relació entre art i natura”
Historiadora de l’art, investigadora i comissària, Romina Viggiano està especialitzada en art contemporani i en les relacions entre creació artística, territori i societat. Arribada a Menorca l’any 2020 mentre desenvolupava la seva tesi doctoral, ha col·laborat amb l’Institut Menorquí d’Estudis en diversos projectes vinculats a les Jornades d’Art i Contemporaneïtat. Ara ha estat l’encarregada de coordinar Art i natura. Una aportació des de Menorca a les teories i pràctiques creatives, una publicació que recull les principals aportacions de les II Jornades d’Art i Contemporaneïtat i que inaugura la nova col·lecció Visuals de l’IME.
P.- Com va sorgir la idea de convertir les aportacions de les jornades en aquest llibre?
R.- Les segones Jornades d’Art i Contemporaneïtat, dedicades a la relació entre art i natura, es van celebrar el desembre de 2022 i van tenir una resposta molt positiva. Es va veure que era una temàtica que despertava interès i que generava debat públic. Molta gent hi va participar i les reflexions que es van plantejar durant les jornades van deixar clar que la relació entre art i natura és un tema candent, que connecta amb debats culturals i socials molt actuals.
A més, aquest interès coincidia amb un moment en què l’art contemporani estava adquirint cada vegada més protagonisme a Menorca. Davant aquesta realitat, l’Institut Menorquí d’Estudis va considerar que les aportacions de les jornades mereixien una continuïtat més enllà de l’esdeveniment puntual i que era important transformar-les en una publicació de consulta i reflexió amb voluntat acadèmica, oberta també a un públic més ampli», perquè crec que, en bona part, el llibre és accessible a qualsevol persona que tingui curiositat pel món que habitem.
Jo havia arribat a Menorca l’any 2020 mentre treballava en la meva tesi doctoral, que vaig defensar el 2022. Quan vaig començar a col·laborar amb l’IME em van proposar coordinar aquest projecte editorial. La meva feina va consistir a contactar amb els ponents de les jornades, convidar-los a desenvolupar les seves intervencions en format escrit i donar coherència al conjunt. Finalment, vam reunir tretze textos elaborats per investigadors, professors i professionals procedents de diferents disciplines. Aquesta diversitat era important perquè la relació entre art i natura es pot abordar des de múltiples perspectives.
P.- Què té de singular la mirada menorquina sobre la relació entre art i natura?
R.- Menorca és un laboratori excepcional per reflexionar sobre aquestes qüestions perquè combina d’una manera molt especial patrimoni cultural i patrimoni natural. L’illa compta amb una trajectòria consolidada com a Reserva de Biosfera i, a més, recentment ha rebut el reconeixement de la UNESCO per la cultura talaiòtica. Tot això configura un context molt particular.
Aquesta singularitat també es percep en la feina de molts artistes que viuen i treballen a l’illa. No es tracta només de representar la natura des d’una mirada externa, sinó de crear des de dins d’un territori que forma part de la vida quotidiana. La natura menorquina no és un espai aliè a la presència humana; és un paisatge construït al llarg dels segles per la interacció entre les persones i l’entorn. Aquesta convivència genera una manera específica de pensar i d’entendre la relació entre art, territori i medi ambient.
P.- En un context marcat per la crisi climàtica, quin paper poden jugar les pràctiques artístiques contemporànies en la sensibilització ambiental?
R.- El llibre posa de manifest que la creació artística pot ser una eina molt valuosa per comprendre el nostre entorn i també per imaginar el futur. Quan parlam de crisi climàtica tendim a pensar sobretot en solucions tècniques o científiques, que són imprescindibles, però els grans reptes ambientals també tenen una dimensió cultural i humana.
Les pràctiques artístiques ens ajuden a entendre que no ens trobam únicament davant un problema científic, sinó davant la necessitat de replantejar la manera com vivim i ens relacionam amb el món. L’art té la capacitat d’obrir noves sensibilitats i noves perspectives. Ens permet imaginar altres formes d’habitar el territori i qüestionar determinades maneres de pensar que hem donat per fetes durant molt de temps.
En aquest sentit, l’art contribueix a generar preguntes i a ampliar la nostra mirada sobre el futur. No ofereix respostes tancades, però sí eines per pensar i sentir d’una altra manera.
P.- Quins punts en comú ha detectat entre les diferents contribucions del llibre?
R.- Malgrat la diversitat d’autors i enfocaments, hi ha algunes idees que apareixen de manera transversal. Una de les més importants és que la natura no és simplement un objecte que observam des de la distància. La natura és una relació. És una realitat amb la qual convivim, que transformam i que també ens transforma.
Molts dels textos insisteixen en la necessitat d’aprendre de la natura i de desenvolupar formes més conscients de cura i respecte. Per exemple, el text d’Anna M. Bagur explica la recuperació de les pedreres de Líthica com un espai on la memòria del paisatge i l’ofici tradicional esdevenen patrimoni viu. Aquest cas mostra com la recuperació patrimonial pot esdevenir, alhora, una pràctica artística i comunitària.
També és molt interessant el cas de Nuria Román i el seu projecte Latitud 40. En el llibre reflexiona sobre una obra concreta, L’agulla de la geganta, que va estar instal·lada a Cala Mongofra. La proposta planteja la possibilitat de reparar simbòlicament determinades ferides que la nostra cultura ha generat en la relació amb la natura. A través de la pràctica artística es poden explorar noves formes de cura i nous vincles amb l’entorn
Ara bé, aquestes propostes no sempre són fàcils d’entendre. De fet, l’obra de Nuria Román va generar incomprensió entre una part del públic. Això posa de manifest la necessitat de continuar treballant en la mediació cultural i en l’educació artística perquè moltes pràctiques contemporànies requereixen eines de lectura que encara no estan prou esteses.
P.- Quins aprenentatges poden extreure altres territoris de l’experiència menorquina?
R.- Menorca és un territori molt particular perquè el patrimoni natural i el patrimoni cultural conviuen d’una manera molt estreta. També hi ha una llarga tradició de protecció i cura del territori que ha contribuït a preservar bona part dels seus valors paisatgístics i ambientals.
Aquesta realitat permet reflexionar sobre noves maneres de posicionar-nos davant els reptes contemporanis. L’experiència menorquina mostra que és possible generar sensibilitats diferents i construir una relació més equilibrada entre activitat humana i entorn natural.
Més que oferir receptes concretes, Menorca pot servir d’exemple per obrir noves preguntes i noves perspectives sobre la manera com habitem els territoris i gestionam els seus recursos culturals i ambientals.
P.- Com ha evolucionat la relació entre art i natura durant les darreres dècades?
R.- Històricament, la natura ha ocupat un lloc central en la creació artística, especialment a partir del Romanticisme, quan el paisatge es converteix en un tema fonamental. Durant molt de temps, aquesta relació es va construir sobretot des de la contemplació de la bellesa natural.
Actualment, però, hi ha una transformació important. Ja no es tracta només de representar la natura o admirar-la, sinó d’aprendre d’ella i de repensar la nostra manera de relacionar-nos-hi. En el llibre apareixen diferents aportacions teòriques que reflexionen sobre aquest canvi de paradigma.
Per exemple, Rita Sixto analitza com aquella mirada romàntica ha anat evolucionant cap a formes més complexes, que qüestionen la posició de domini tradicional, per entendre la relació entre les persones i l’entorn.. Avui es parla molt més de convivència, d’interdependència i de responsabilitat.
També observam un retorn de l’interès per pràctiques vinculades al món rural, als oficis tradicionals i a l’artesania. Són moviments que reivindiquen coneixements i formes de fer que durant molt de temps havien quedat relegats. Tot això apunta cap a una nova manera d’apropar-nos a la natura, basada més en l’escolta i en l’aprenentatge que no pas en el domini o l’explotació.
P.- Aquest llibre inaugura una nova línia editorial de l’Institut Menorquí d’Estudis. Quins objectius es plantegen per a aquesta col·lecció?
R.- La meva col·laboració amb l’Institut Menorquí d’Estudis ha estat principalment vinculada a aquest llibre i també a les jornades posteriors, dedicades a la relació entre art i ciència. Per tant, no puc parlar en nom de la institució sobre tots els objectius futurs de la col·lecció, però sí que des del principi hi havia la voluntat que aquesta publicació servís per inaugurar una nova línia editorial.
La col·lecció, que porta per nom Visuals, neix amb la intenció de donar més protagonisme a les arts visuals dins l’àmbit de recerca i divulgació de l’IME. És una aposta per reconèixerla seva importància en el món contemporani i per generar espais de reflexió al voltant de qüestions actuals.
Entenc que per a l’Institut també representa un repte interessant, perquè implica apropar-se a debats molt presents en la societat contemporània i reforçar el seu paper com a espai d’estudi, investigació i transferència de coneixement. En aquest sentit, crec que la col·lecció pot actuar com una eina de mediació cultural, ajudant el públic a comprendre millor l’art contemporani i els temes que aborda. Aquesta funció d’acompanyar, contextualitzar i generar pensament crític em sembla una de les aportacions més importants que pot fer una iniciativa com aquesta.
P.- Quins temes o debats relacionats amb l’art contemporani considera que haurien de centrar futures edicions de les jornades?
R.- Personalment, crec que seria molt interessant continuar aprofundint en alguns dels grans temes que ja s’han començat a treballar. Tant l’art i natura com l’art i ciència són àmbits immensos que ofereixen moltes possibilitats de recerca i debat. De fet, només en els darrers anys moltes de les qüestions plantejades en aquestes jornades han evolucionat, s’han transformat o han generat noves línies de reflexió.
M’interessen especialment les perspectives interdisciplinàries. Crec que és molt important que les diferents disciplines dialoguin entre elles i que no quedin tancades en espais excessivament especialitzats. Quan cada àmbit treballa de manera aïllada, es corre el risc de perdre una visió més global dels problemes. En canvi, quan artistes, científics, educadors o investigadors comparteixen coneixements, apareixen noves preguntes i noves formes d’entendre la realitat.
Precisament, l’àmbit de l’art i la ciència és un exemple molt interessant. Durant la meva recerca de màster vaig treballar sobre l’artista Eugènia Balcells i la seva obra Freqüències, un projecte que estableix ponts entre la creació artística i conceptes procedents de la física i la química. És un cas que mostra molt bé com la curiositat artística pot generar coneixement i contribuir a divulgar-lo d’una manera diferent.
També crec que seria molt necessari aprofundir en la relació entre art i educació, tema que ja es va abordar en les IV Jornades d’Art i Contemporaneïtat, celebrades el desembre de 2024. Encara existeix una distància considerable entre una part de la ciutadania i determinades pràctiques artístiques contemporànies. Sovint es perceben com a difícils o allunyades de la vida quotidiana, quan en realitat moltes d’aquestes propostes neixen de la voluntat de reflexionar sobre el món en què vivim. Per això és important generar espais de mediació i d’aprenentatge que ajudin les persones a aproximar-se a l’art contemporani i a entendre que no tot respon únicament a criteris estètics o comercials, sinó que també pot ser una eina de pensament, de coneixement i de transformació social.