Vicky Toledo: “Tenir una mascota endarrereix l’envelliment mental i augmenta l’autoestima”

Vicky Toledo va estudiar veterinària a Còrdova i va ser professora a la Facultat de Las Palmas per després exercir a una clínica a Sevilla. Va arribar a Mallorca l’any 2003 com a funcionària de la Conselleria d’Agricultura i ha treballat com a inspectora de ramaderia i com a gestora de fons europeus. Des de la seva jubilació, l’any passat, col·labora amb el programa de voluntariat social Marins Majors de la Fundació Palma Aquarium.  

Pregunta.- Ha passat de veterinària a voluntària. Què ha suposat aquest canvi?

Resposta.- Ha estat bàsicament un canvi d’objectius, ja que en triar un voluntariat mediambiental en contacte amb animals, moltes de les tasques que faig estan molt relacionades amb la meva professió. Quan em vaig jubilar, després d’exercir una activitat laboral durant tants d’anys, amb els horaris, les rutines i les responsabilitats que comporta, la sensació va ser un poc de buit; és veritat que tens més temps per tu i per la teva família, però de qualque manera em feia falta la sensació de ser útil. Aquest voluntariat em dona l’oportunitat de posar el meu granet d’arena per ajudar al medi ambient, amb la diferència que ara ho faig al meu ritme i segons les meves possibilitats.

El voluntariat mediambiental fa sentir a les persones jubilades útils i que fan qualque cosa per deixar un món millor”

P.- Quin tipus d’activitats fan els Marins Majors?

R.- En el programa Marins Majors de la Fundació Palma Aquarium les persones jubilades ajudam en diferents projectes que es duen a terme i participam activament en el Centre de Rescat de Tortugues Marines, ajudant en la cura diària dels animals que estan ingressats, donant-los menjar, fent net i cooperant amb els tècnics a l’hora de fer cures i aplicar els tractaments veterinaris. També col·laboram en les activitats d’educació mediambiental que es fan amb centres educatius i diferents empreses.

P.- Què creu que aporta el voluntariat mediambiental a una persona jubilada?

R.- Moltes coses: aporta sortir de ca teva, conèixer gent nova amb els mateixos objectius que tu, aprendre moltíssim, fer exercici i, el més important, sentir que ets útil i que fas qualque cosa per deixar un món una mica millor.

No només és important saber el tipus de mascota que volem tenir, sinó també el tipus de mascota que podem mantenir”

P.- Aquest tipus de voluntariat afavoreix el contacte amb animals. En una societat com l’actual, on les persones grans acusen la solitud, què pot suposar el fet de tenir una mascota?

R.- Una mascota és un ésser viu amb qui compartir la teva vida. Quan s’arriba a una edat en la qual ja no tens una ocupació laboral i els fills han format la seva pròpia família, et pots sentir molt sol a ca teva. Un company pelut et fa ocupar-te de qualcú que no siguis tu mateix, estar pendent que hi hagi menjar i aigua o sortir si necessita passejar i a més, un animal et fa companyia: et rep amb molta alegria quan arribes, et fa costat al sofà, es preocupa quan et veu trist…

P.- Els beneficis abasten la salut la mental i també la física…

R.- Conviure amb mascotes estimula la secreció de serotonina, oxitocina i dopamina, hormones responsables de la reducció de l’estrès i de la sensació de benestar. S’ha demostrat que el simple fet d’acaronar a un moix ajuda a baixar la pressió arterial, especialment si és d’origen nerviós i, com comentava abans, haver d’estar pendent de les necessitats de la mascota millora significativament les capacitats cognitives de la persona gran i endarrereix l’envelliment mental. Tenir un animal també augmenta l’autoestima, l’autopercepció de ser útil i necessari, i ens ajuda a socialitzar, perquè ens obliga a sortir de casa.

i no es pot assumir la cura d’un animal, podem anar a centres on els podem fer companyia, treure de passeig o ajudar a recuperar-se del maltractament”

P.- En qualsevol cas, tenir un animal implica un compromís. Quins criteris s’haurien de sospesar a l’hora de fer-se responsables d’una mascota?

R.- Tenir una mascota té moltíssims beneficis, però sovint es pren la decisió de tenir un animal de forma impulsiva, sense sospesar bé tots els aspectes; el primer punt, per tant, és que la decisió sigui meditada. El que tampoc es pot fer és presentar-se amb un animalet a casa d’una persona gran perquè no estigui sola, ja que, per desgràcia, les caneres estan plenes de canets i moixets que un dia foren un regal no desitjat. Una vegada es té clar que la persona realment desitja tenir un nou company de vida, ens hem de fixar en l’espai que tenim, ja que no és el mateix viure a un edifici de pisos que a una casa o a fora vila; en les condicions de seguretat de la casa, és a dir, revisar que l’animal no pugui caure per les finestres o fugir al carrer; i en l’edat i l’esperança de vida de la mascota, pensant en qui se’n farà càrrec quan passi el temps si la persona major té una edat avançada. També és important valorar si es podran assumir les despeses que suposa tenir un animal i que inclouen no només menjar i vacunes, sinó també possibles situacions que puguin sorgir al llarg del temps, com malalties, accidents o dietes especials.

P.- Com s’ha de triar l’animal segons l’autonomia i les condicions de vida de la persona gran?

R.- No només és important saber el tipus de mascota que volem tenir, sinó també el tipus de mascota que podem mantenir: una persona completament autònoma, que pot conduir cotxe i es pot desplaçar, ho tendrà bé per tenir qualsevol mascota que li agradi; una persona amb problemes de mobilitat, que no pugui sortir a caminar sola, necessitarà una mascota més tranquil·la, un ca de raça petita, un moix o un ocell que li facin companyia, però que no requereixin un esforç físic que no podrà afrontar. Hem de pensar, a més, que cans i moixos, es mouen molt i poden fer caure quan són molt joves; a vegades és més adequat un animal adult del que ja coneixem el seu caràcter. Si no es pot assumir la cura d’un animal, podem anar a centres on els podem fer companyia, treure de passeig o ajudar a recuperar-se del maltractament. És una opció que no se sol preveure i que dona moltes satisfaccions.

P.- En el cas de cans i moixos, unes de les mascotes més habituals, les seves característiques difereixen segons la mida i el temperament. Quin tipus de races són les més adequades per a la gent gran?

R.- A grans trets hi ha races que no són molt aconsellables per la gent gran pel seu temperament molt mogut, com les races de cans de feina, que requereixen molt d’exercici i molta d’atenció. Races de cans petits que es poden tenir molt bé a un pis i no requereixen fer molt d’exercici  són el Caniche, el Maltès, el Bichon, el Shit Zú. Si es disposa d’espai, el Labrador i el Golden Retriever són animals molt tranquils, molt intel·ligents i molt afectuosos. El nostre Ca Rater, petit, amb pel curt, poc manteniment i molt aferrat a la seva família o qualsevol ca creuat del que ja coneixem el caràcter, seran també una molt bona opció. En el cas dels moixos, sí que és veritat que hi ha races més tranquil·les com els Perses o els Ragdolls, i més nervioses com els Bengalis o els Siamesos, però la majoria dels moixos que ens trobam són moixos creuats i és millor decidir coneixent el caràcter de cadascun.

P.- És necessari comptar amb una xarxa de suport si s’adopta un animal?

R.- Sí que ho és. Estam parlant de mascotes per a gent major, una franja d’edat on els problemes de salut són molt freqüents. S’ha de pensar en la possibilitat que aquesta persona hagi de ser hospitalitzada, que la seva salut empitjori o fins i tot que hagi d’anar a viure amb un altre familiar o a una residència. Hi ha d’haver algú que es pugui ocupar de la seva mascota, de forma temporal o permanent. És molt trist veure com a vegades un ca major és rebutjat després de molts d’anys a una casa perquè aquesta persona que l’estima tant ja no es pot ocupar de si mateixa i no hi ha ningú que pugui donar una mà. Per a aquesta persona és una tragèdia, i un gran problema emocional, ja que no només té un problema de salut, sinó que sent que ha fallat al seu company i passa molta pena pel seu futur.

P.- Una de les reticències a l’hora d’assumir la cura d’una mascota entre els adults grans és com els pot afectar la seva pèrdua. Per la seva experiència, com es pot fer front a aquest duel?

R.- Lidiar amb la mort sempre és complicat i quan tens una certa edat, en la qual les pèrdues d’amics i familiars comencen a ser freqüents, aquest dol és més intens. Jo sempre dic que la mort forma part de la vida i que s’ha d’afrontar de manera natural. Aquest animalet té una esperança de vida, que és la que la naturalesa li ha donat, però nosaltres tenim la possibilitat de donar-li la millor qualitat de vida durant els anys que compartirem. Quan li arribi el moment de partir, hem de tenir clar que hem estat el seu món i que ha estat feliç; sempre hi haurà dol, però amb aquest sentiment, el dol serà més lleuger.