A la banca abans, un client era un amic i avui com més enfora millor

Vull començar aquest humil article dient que jo he estat treballador de la banca més de 25 anys, concretament a Sa Nostra. El concepte que ens varen inculcar als empleats, era que el més important de tot era el client: “Un client, un amic”. Val a dir també que les meves paraules no van en contra dels empleats de les entitats financeres, almanco dels que treballen directament amb el públic donant la cara i sofrint les injustícies que els venen imposades per directrius establertes per les entitats, amb el suport i connivència del govern que ho permet. Gràcies a tots els que d’una manera o l’altra deixen cada dia el seu lloc de feina amb angoixa tot pensant que això ja no és el mateix i que els clients no mereixen aquest tracte discriminador i gens respectuós. Altres empleats, aquells que lladren i bufen a l’orella dels que donen la cara per fer-los col·locar productes, em guardo l’opinió perquè potser no serà massa respectuosa. Només perquè els conec bé i conec com i de quina manera han arribat allà on són. Molts d’ells sense cap escrúpol ni un passant per damunt qui hagi fet falta.

La banca d’avui està allunyada de la de fa uns anys. Molt informatitzada i molt poc humanitzada. No és just el tracte que rebem com a clients tot parlant, repeteixo, de directrius d’horaris d’atenció, venda de productes que semblen més grans magatzems que no pas entitats financeres, ús de caixers i sistemes informàtics… Han perdut el respecte al client i als mateixos empleats també. Avui ja no parlen d’interessos, avui ja no parlen de comoditats que puguin entroncar amb la situació personal i financera dels clients. Avui el més important és que empris la targeta de crèdit, que compris una rentadora o posis una alarma i si és possible compris un telèfon mòbil d’alta gamma emprant, això sí, la seva pàgina de vendes i anant com menys millor per l’oficina (que consti que sempre he rebut un tracte extraordinari per part dels empleats). El més crucial és que no facis nosa per dins l’oficina i així els explotats empleats podran sofrir l’assetjament d’aquells que els obliguen a col·locar productes que molt sovint res tenen a veure amb una entitat financera i més encara amb les necessitats del client.  

Avui el client ja no és important, ans tot al contrari, el més important és el rèdit que deixa a l’entitat i res més. El client és un número i s’ha acabat. Els empleats també.  No valem res de res per les entitats d’avui en dia. Però alerta perquè, com diu una amiga meva, avui beuen el brou amb cullera, però pot ser algun dia hauran d’emprar una forqueta. Els bancs tenen la sort de guanyar milers de milions i si en perden, entre tots els espanyols, els paguem la festa. El govern hi posa  allò que faci falta que en definitiva és de la nostra butxaca.

És vergonyós que per anar al banc estiguis subjecte a horaris reduïts de caixa i això passa perquè el govern ho permet. És vergonyós que aquella gent, sobretot major, que un dia fou el client prioritari, avui sigui un no res. Fa vergonya veure les cares dels empleats que es veu que no fan feina a gust. És vergonyós que tanquin sucursals i deixin pobles o abans hi havia una o unes quantes entitats sense una trista oficina.  El govern ho permet!

Vull aprofitar, una vegada més, per lloar la feina dels empleats de base que lluiten per mantenir un mínim de la dignitat dels clients. Gent que cobra un sou gens especial, gent que fa moltes més hores de les que els correspon i gent que molt sovint, massa, acaba amb depressions. I que consti que jo, en el meu cas, sols puc dir gràcies perquè el tracte i la feina en general fou d’allò més engrescadora. Eren altres temps…

Ja sé que la meva opinió no importa, però molts saben que tenc raó.

Molts d’anys!

PD) Us dono els molts d’anys  per les festes, no per la situació que vivim, simplement perquè és una vergonya!