Lo pi de Formentor: l’arrel del nostre cant

Hi ha poemes que s’enquisten dins l’ànima, com si fossin branques vives que creixen amb nosaltres. Lo pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera, és un d’aquests. No és només un poema: és una icona espiritual de la nostra terra, una imatge tan poderosa com el mateix arbre que la inspira, dret i solitari, resistint els embats del vent sobre un penyal feréstec.

Però si el poema és l’arrel, la música ha estat sempre la seva ala. Quan Josep Maria Thomàs el va musicar, li va donar una nova vida: el va convertir en una experiència que travessa els sentits. Aquell arranjament coral, sovint interpretat per cors escolars, orfeons o formacions de cambra, transforma el poema en un crit col·lectiu, en una emoció compartida. És impossible escoltar-lo sense sentir com s’estremeixen les pedres dels nostres paisatges interiors.

La música clàssica, amb la seva precisió harmònica i la seva força evocadora, encaixa com un guant amb la mètrica solemne del poema. Quan una coral entona Lo pi de Formentor, no només canta: ressona, invoca, s’eleva. El cant coral aquí no és decoració, sinó mitjà per recordar-nos que la bellesa també pot ser resistència. Que la cultura, com el pi, pot desafiar el temps i la intempèrie.

Però no podem oblidar que aquesta comunió entre poesia i música no viu només dins els murs dels auditoris. Fora dels escenaris clàssics, la veu dels cantautors i cantautores ha sabut fer-se ressò d’aquesta mateixa essència. Maria del Mar Bonet, amb la seva veu clara i arrelada, ha estat una hereva directa d’aquest esperit. I com ella, tants altres; Roger Mas, Marina Rossell, Jaume Sisa, entre molts, han sabut barrejar el text poètic, la crítica social i l’emoció pura per construir una continuïtat entre la cançó i la paraula. Són, al cap i a la fi, pi i penyal. Són art que brota del sòl de la memòria i que s’eleva cap a l’esperança.

En aquest sentit, Lo pi de Formentor és molt més que literatura: és una clau de lectura per entendre com la cultura catalana ha sabut resistir i florir, des de la muntanya fins a l’escenari, des del vers fins a l’harmonia. En temps de renúncies i de pressions, aquest poema —i tot el que ha generat— ens recorda que val la pena alçar-se com aquell pi, amb orgull i convicció, cantant al vent amb la veu de moltes veus.

Perquè si un poble canta junts els seus versos més estimats, potser no tot està perdut. Potser encara hi ha esperança, mentre hi hagi un pi, una cançó, i algú que els canti.