El ritual anual d’emblanquinar les cases

Arribava la Quaresma, solia apuntar el bon temps primaveral i en totes les cases del poble s’organitzava la tradicional i obligada de tasca d’“emblanquinar” que consistia a blanquejar amb calç totes les dependències de la llar. Una tasca que s’havia convertit en ofici o professió d’unes dones que la realitzaven amb summa destresa i netedat, les “emblanquinadores”. Avui encara queden en la memòria dels més vells els noms de “ses Colaves”, “na Banya”, “na Contranya”, “ses Poncetes”, “ses Passines”, “na Denga” o “na Banya”, per nomenar algunes d’aquelles reconegudes i populars emblanquinadores. 
 
Normalment, eren les mestresses de casa les qui s’encarregaven de contractar, amb temps suficient, a les emblanquinadores, perquè en època primaveral tenien molta demanda. Les emblanquinadores treballaven en parella “colles”, cobrant un jornal preestablert per a una jornada laboral de vuit hores. El seu treball consistia a emblanquinar o blanquejar totes les parets i sòtils de les dependències de la casa i a més, amb l’ajuda de les mestresses de casa, netejar amb aigua i lleixiu totes les portes i bigues per a després ungir-les amb oli de lli.

Un article d’Alexandre Ballester publicat l’any 1961 en el llibre “Quaderns de Música Folklòrica Balear” editat per la Diputació Provincial de València. I un altre article de Jordi Soler publicat en el número 64 (març de 1998) en la revista local “Sa Plaça”, compten detalladament com es desenvolupaven aquelles tasques que encara recorden les generacions que han sobrepassat els 60 anys.
 
Per a fer el treball d’emblanquinar era indispensable la utilització d’una escala de fusta, robusta, de grans dimensions i altura suficient per a arribar pel cap alt de les parets i al sostre. Les escales utilitzades a propòsit per a aquelles labors eren dobles i unides de manera que poguessin obrir-se en forma de ‘V’ invertida, de graons plans on es col·locaven les dues dones, una per cada costat. A cada costat de la plataforma superior es penjaven els recipients que contenien la calç líquida. Eren construïdes per industrials fusters, que les llogaven a tant per jornada. Els més vells recorden, que es llogaven en els tallers de Can Molondro, Cas Caminer, Can Campets i altres. Segons Biel Bennàssar “Molondro”, que encara conserva en el seu taller familiar de fusteria una “escala d’emblanquinar”, diu que “l’escala amb un suplement de quatre graons per a arribar als sostres més alts (com la que ens ensenya) mesurava 2,50 metres d’altura i pel seu lloguer es cobraven unes tres-centes pessetes per jornada”.

Uns dies abans de la jornada de blanqueig, la madona de la casa s’havia preocupat d’anar a comprar la calç en pedra per a preparar la lletada de calç líquida, posant-la en un recipient amb aigua calenta i deixant-la reposar. Un dia abans es posaven en remull les escombretes “graneretes d’emblanquinar” perquè anessin més suaus i no raspin les parets o sostres. La calç en pedra la venien alguns magatzems de mestres d’obra, com a Can Corme (Nofre i Sebastià), Can Gulla o Can Piu.
 
A més de la preparació de la calç i les graneretes, es preparaven ganivets vells o espàtules per a gratar les parets, paper de vidre, per al mateix fi, lleixiu, fregalls i draps per a netejar les portes i bigues del sostre.

 Preparatius previs

Per a protegir els mobles i estris de la casa d’esquitxades de calç, es procedia a la seva retirada de les dependències, traient-los al corral o al carrer i es tapaven amb llençols vells guardats a propòsit els mobles de major grandària que quedaven a l’interior. 
 
L’operació de blanqueig solia començar-se per les cambres dormitoris i sales d’estar, habitacions que estaven més netes que les altres dependències com a cuina o menjador, i es feia d’aquella forma perquè el blanqueig fora de les habitacions més netes a les més brutes. 
 
L’espai més difícil, el que més es resistia a agafar el color blanquinós de la calç era l’anomenat “moro”, és a dir el tros de paret de la xemeneia on s’encenia el foc de llenya i quedava ennegrida pel fum. Per això necessitava diverses passades de calç. Acabada l’operació de blanqueig per tota la casa, es procedia a la neteja de bigues i portes, tractades primer amb aigua calenta i lleixiu i després se les xopava amb una mescla d’oli de lli, gasoil i aiguarràs, l’olor del qual, juntament amb el de la calç oferien aquell perfum tan característic de casa neta, que la periodista Margalida Socias, va batejar a un article com “Perfum de Setmana Santa”.

Com tenien totes les labors del camp, la tasca d’emblanquinar també tenia la seva pròpia “tonada” interpretada amb diverses lletres. Una d’elles deia:

“Ai! Formós guapa pintura
I regaló de los meus ulls.
Ai! en so mirar vos me duis
I el cor de la criatura
I el cor de la criatura
Ai! bella maca pintura.”

Tota aquella tramoia d’emblanquinar la casa cada any a la primavera, es repetia cada vegada que hagués esdevingut una defunció. En aquest cas s’emblanquinava la casa l’endemà de l’enterrament i també es netejava el matalàs sobre el qual havia guardat llit el finat. Però en aquest cas no es cantava per respecte a la persona morta.
 
Amb el temps es va anar perdent aquella tradició d’“emblanquinar”. Es va posar de moda empaperar les parets, més tard pintar-les o aplicar sobre les mateixes i els sostres enguixat o altres materials que fan més còmoda la seva neteja sense necessitat de tant de tràfec.