La nit que Mallorca va tremolar: el gran terratrèmol de 1851
Colpits per les nefastes notícies que van arribant de Veneçuela i del drama humanitari que viuen els habitants d’aquell país, val la pena recordar que Mallorca no és, sortosament, terra de moviments sísmics. Això sí, la matinada del 15 de maig de 1851, quan passaven pocs minuts de les dues, la terra va tremolar amb una força desconeguda per a la majoria dels habitants de l’illa. Aquell moviment sísmic, considerat encara avui el més intens documentat a les Balears, va alterar el perfil urbà de Palma, va sembrar el pànic entre la població i deixà una empremta visible durant dècades en el patrimoni arquitectònic mallorquí, però no causà cap víctima mortal. Per sort!
La sacsejada d’aquella nit va durar només uns segons, però bastà per despertar una illa sencera. Les cròniques de l’època descriuen un renou profund procedent del subsòl abans que les cases començassin a moure’s. En una societat poc acostumada als terratrèmols, la por es va estendre de manera extraordinària.
A Palma, milers de persones abandonaren les seves llars abans de l’alba. Els espais oberts es convertiren en refugi improvisat. Famílies senceres passaren les nits a la Rambla, a la plaça del Mercat, al Born o als molls. Altres optaren per instal·lar-se temporalment als afores de la ciutat, en indrets com el Secar de la Real o Santa Catalina. Fins i tot la guarnició militar abandonà les murades i aixecà campament a la zona de sa Feixina. Molts mariners embarcaren les seves famílies, convençuts que els vaixells oferien més seguretat que els edificis de pedra a terra.
El més sorprenent és que, malgrat la magnitud dels desperfectes, no es té constància de víctimes mortals ni de ferits greus. El gran protagonista d’aquella jornada va ser el temor col·lectiu.
Una ciutat ferida
Els danys materials es concentraren especialment a Palma. Els edificis religiosos foren alguns dels més castigats. A la Seu es va ensorrar una de les torres que coronaven la façana principal, mentre que la segona quedà greument afectada. Aquell episodi marcaria el futur de la catedral, ja que les obres de reconstrucció posteriors acabarien transformant part de la seva imatge exterior.
La destrucció també afectà nombrosos campanars. Quedaren malmesos o parcialment enrunats els dels convents de Sant Francesc, Sant Agustí i la Concepció, així com els de les parròquies de Sant Miquel i la Santa Creu. Altres edificis religiosos, com Santa Eulàlia, el Socors, Monti-sion o l’oratori del Temple, també registraren desperfectes importants.
Al Palau de l’Almudaina s’esfondrà el que restava de la torre de l’Àngel i caigué el campanar de la capella de Santa Anna. Diversos edificis públics —l’Ajuntament, el mercat vell, la seu del Governador Militar, l’oficina de correus o la presó— presentaren esquerdes i danys estructurals. La situació a la presó fou tan delicada que els interns hagueren de ser traslladats a instal·lacions militars de Manacor.
Les destrosses no es repartiren de manera uniforme. La part alta de Palma fou la més perjudicada, un fet que els estudis posteriors han relacionat amb l’efecte del relleu sobre les ones sísmiques.
L’epicentre, al cor de Mallorca
Les investigacions geològiques modernes situen l’origen del terratrèmol entre Pòrtol i Santa Eugènia, en una àrea vinculada a la falla de Sencelles, una de les estructures tectòniques més rellevants de Mallorca.
La màxima destrucció es va registrar al terme de Marratxí, especialment a Sant Marçal, així com a sa Cabaneta, Pòrtol i Santa Eugènia. Dotze dies després del sisme principal, una rèplica especialment intensa acabaria provocant l’esfondrament de l’església de Sant Marçal, que ja havia quedat molt debilitada.
El terratrèmol també es deixà sentir amb força a Santa Maria i en altres municipis situats dins les grans conques sedimentàries de l’illa. Aquest fet va permetre comprovar un fenomen que avui és ben conegut pels geòlegs: els terrenys més tous amplifiquen les vibracions i poden incrementar notablement els efectes d’un sisme.
A la Serra de Tramuntana, localitats com Sóller, Valldemossa i Banyalbufar també notaren amb claredat les sacsejades. Es produïren petits despreniments de roques i alguns rellotges s’aturaren sobtadament. En canvi, a mesura que s’avançava cap al Llevant, la intensitat disminuïa notablement. A Manacor, Felanitx, Sineu o Campos els efectes foren molt més moderats, mentre que a Artà ni tan sols hi ha constància que fos percebut.
Fenòmens estranys abans i després del sisme
Els testimonis recollits durant el segle XIX inclouen observacions que avui continuen despertant curiositat. A Campos, les aigües termals brollaren més calentes de l’habitual, acompanyades de sediments i emissions sulfuroses. També es documentaren alteracions en algunes circulacions subterrànies d’aigua.
Alguns cronistes descrigueren igualment fenòmens elèctrics previs al terratrèmol. Segons aquests relats, diverses persones, especialment infants, haurien experimentat sensacions de malestar poc abans de la sacsejada. Encara que aquestes observacions no poden verificar-se amb els criteris científics actuals, formen part del conjunt de testimonis conservats sobre aquella nit.
Un terratrèmol que va canviar la fesomia de Palma
Més enllà dels desperfectes immediats, el sisme de 1851 va tenir conseqüències duradores. Molts edificis religiosos i civils hagueren de ser reconstruïts o profundament reformats. Alguns dels convents més afectats es trobaven en una situació de deteriorament previ, agreujada després de l’exclaustració, fet que multiplicà els efectes de la sacsejada.
La reconstrucció va introduir noves solucions arquitectòniques i afavorí la incorporació d’elements neogòtics en diverses façanes. La Seu i Santa Eulàlia en són alguns dels exemples més coneguts. D’aquesta manera, un fenomen natural que només va durar uns segons acabà modificant de manera permanent part de la imatge monumental de la capital balear.
El record d’una illa que va tremolar
Després del gran terratrèmol arribaren noves rèpliques durant els mesos següents. La més destacada fou la del 7 de juny de 1851, però encara se’n registraren altres, com la del 31 d’agost del mateix any. Cada nova vibració revifava la por d’una població que havia descobert la fragilitat dels seus edificis i la imprevisibilitat del subsòl.
Cent setanta-cinc anys després, Mallorca continua essent una zona de sismicitat moderada. Cap altre episodi documentat ha assolit una intensitat comparable a la d’aquella matinada de maig de 1851. Tanmateix, les esquerdes reparades, les façanes reconstruïdes i els relats conservats als arxius recorden que, sota l’aparença de calma geològica de l’illa, la terra també té memòria.