Ara llegint
Francisco José García revisa Ramon Llull

Francisco José García revisa Ramon Llull

L’ombra de Ramon Llull perdurava encara a la Mallorca del segle XVIII. Les seves imatges adornaven esglésies i convents, se li dedicaven festes pròpies, i generacions de pares orgullosos batejaven els seus fills utilitzant el seu nom. Però en el 1772, tot va semblar enfonsar-se. Aquell any, arribava a Mallorca un nou bisbe, Juan Díaz de la Guerra. Nous temps per a una diòcesi que havia de menester impulsar la pastoral i altres aspectes clau dels pilars cristians.

I per a sorpresa de tots, aquest nou prelat posava en marxa una despietada persecució que va afectar a tots els àmbits del culte a Ramon Llull. Les seves imatges van ser destruïdes amb tota la virulència possible, les seves festes censurades i tot rastre de lul·lisme va quedar prohibit per tots els racons possibles de Mallorca. De fet, el llegat de Ramon Llull semblava estar molt proper a la seva desaparició, extinció per sempre.

Fruit d’anys d’investigació, aquest llibre del doctor Francisco José García ens ofereix un esbós minuciós del que va suposar la repressió del lul·lisme mallorquí durant el segle XVIII. Unint una gran agilitat narrativa i l’anàlisi rigorosa de les fonts documentals, Francisco José García ha sabut aclarir la complexa personalitat del bisbe Juan Díaz de la Guerra, el record segueix despertant recel, i analitzar amb exhaustivitat el que va suposar la seva gran campanya antilul·liana. Sense cap dubte, una temàtica tan complexa com controvertida però que l’autor ha sabut discernir.

Francisco José García

Francisco José García es va llicenciar en Història a la UIB (2011) amb premi extraordinari final de carrera. Va estudiar un màster centrat en Història Moderna a la Universitat de Granada (2011-2012), i va ser llavors quan va descobrir l’univers de Ramon Llull i el seu culte religiós, que precisament va començar a estudiar en el Treball Final de Màster. En aquell temps desconeixia el veritable rerefons que podia tenir aquesta investigació, i de fet quan em va passar pel cap la idea d’una tesi doctoral, va tenir seriosos dubtes. Comptant amb el suport del professor Miguel Luis López-Guadalupe, de la Universitat de Granada, i del professor Rafael Ramis Barceló, de la UIB, es va llançar a aquesta aventura.

Mentre s’endinsava en els arxius històrics de Mallorca, va ser cada vegada més conscient de la repercussió que el culte lul·lià va tenir en la Mallorca de l’Edat Moderna, i, especialment, la persecució que aquesta devoció va patir durant el segle XVIII. Generacions d’historiadors han ignorat la ingent documentació conservada en els arxius.

Ramon Llull és un dels personatges cabdals de la història de Mallorca. (Fotos: Pep Vicens)

El 2015 va guanyar el Premi Ciutat de Palma en Humanitats presentant un projecte d’investigació sobre la presència del Culte a Llull a la ciutat de Palma. Gràcies a aquest premi, va poder residir a Madrid durant uns mesos i endinsar-se en els arxius nacionals (concretament a l’Arxiu Històric Nacional -AHN- i a la Biblioteca Nacional). Finalment, va presentar la tesi doctoral a la Universitat de Granada al març de 2016, obtenint la qualificació d’excel·lent “cum laude”.

Actualment, és investigador postdoctoral contractat a la UIB i membre de l’Institut d’Estudis Hispànics a la Modernitat -IEHM-, que precisament dóna suport el seu treball i li han brindat l’oportunitat de poder continuar amb les seves investigacions. Ha publicat articles en revistes d’àmbit nacional i d’elevat impacte, centrant les seves investigacions en temàtica relacionada amb Ramon Llull, tot i que actualment està desenvolupant una investigació més ambiciosa, com és l’estudi sobre els predicadors reals en la Cort de Carles II.

Ramon Llull, mallorquí

Ramon Llull, mallorquí que va néixer a una casa de l’actual plaça Major de Palma, va viure entre 1232 i 1316. Va ser un escriptor prolífic i polifacètic, que es va expressar en llatí, en català i en àrab. Aquest personatge ha atret l’atenció de múltiples experts de tot el món que han versat la seva obra des de diferents camps de les Humanitats.

Fins als 30 anys, Llull fou un home unit en matrimoni amb Blanca Picany fruit del qual nasqueren dos fills: Domingo i Magdalena. La seva instrucció era pròpia d’una vida cortesana, i en aquest sentit, es pot veure una influència directa de la cultura trobadoresca a la seva obra poètica.

A partir dels 30 anys, Llull abandonà el món. Tingué una sèrie de visions de Crist en la creu: cinc vegades en dies consecutius. Aleshores decidí lliurar-se a Déu. Aprengué la llengua i la cultura àrabs, féu diversos pelegrinatges, es retirà a la muntanya de Randa. Inicià la predicació per a convèncer l’adversari mitjançant la paraula. Els viatges de Llull tingueren tres objectius: aprendre, exposar “l’Art” i evangelitzar.

Conegué diferents papes, i es relacionà directament amb els intel·lectuals més notables de la seva època: Ramon de Penyafort, Ramon Martí, Arnau de Vilanova o el rabí Salomó ibn Adret de Barcelona. Va viure en terra de frontera, situada enmig del Mediterrani cristià i musulmà: Mallorca establia intensos contactes mercantils amb el nord d’Àfrica. Ramon Llull ha estat al mateix temps el Beat de Mallorca, i una de les figures més importants i controvertides de l’edat mitjana europea. La seva vida és considerada una imatge plàstica de la vida cultural i històrica de la Mediterrània entre els segles XIII i XIV. D’ençà que Ramon Llull va morir el 1315, es va desenvolupar a Mallorca una potent devoció dedicada a la seva persona.

Amb les seves restes mortals descansant a l’església de Sant Francesc de Palma, generacions de mallorquins anaven a la seva capella a venerar-ho. S’explicaven històries fantàstiques sobre els miracles que obrava el màrtir: unes vegades guaria les ferides d’un moribund, altres curava els malalts i, fins i tot, es deia que des del cel portava les sempre necessàries pluges a Mallorca. Aquesta cosmovisió de Ramon Llull generava simpaties dins el món de la ruralia i la pagesia.

Intercessor celestial

Era una creença popular el considerar a Ramon Llull com un intercessor celestial i el portador de les precipitacions. Per això les elits mallorquines van saber veure la utilitat d’aquell culte, ja que mentre les capes populars resessin a Ramon Llull, menys pensarien en motins i disturbis, especialment en èpoques de carestia. Així que any rere any s’organitzaven festes dedicades al Beat, processons que recorrien els carrers de Palma i cerimònies religioses en la majoria d’esglésies de l’illa.

Així mateix, imatges de Ramon Llull adornaven aquests edificis. Al seu voltant es col·locaven espelmes i ciris, i sempre estaven envoltades de població devota. I, a més, generacions de pares batejaven als seus fills amb el nom de Ramon Llull. Es tractava d’un culte tan potent que les elits pro lul·lianes, especialment l’Ajuntament de Palma i el Capítol catedralici, van intentar sempre aconseguir la seva canonització a la Santa Seu.

Però aquesta devoció era també motiu de discòrdia. Mentre la majoria de mallorquins es declaraven fidels a Llull, una minoria enèrgica i bel·licosa es proclamava la seva enemiga. Encapçalats pels frares dominics, grups antilul·listes infiltrats en tots els estaments de Mallorca conspiraven per boicotejar Llull, a qui, en comptes de sant, el veien poc menys que un farsant titllat d’heretgia. Criticaven els seus escrits obertament, insultaven la seva memòria i boicotejaven les seves festes. Així que, durant segles, el culte a Llull va generar disputes que van anar creixent conforme passava el temps. Les cerimònies religioses podien acabar convertint-se en camps de batalla, les imatges havien estat més d’una vegada atacades, i en la mateixa Universitat Lul·liana de Mallorca, els estudiants seguidors dels dominics insultaven públicament Llull i s’embrancaven en baralles amb altres universitaris lul·listes. Així va arribar la segona meitat del segle XVIII, i va ser llavors quan el culte lul·lià va passar la seva prova més dura.

En aquell moment, a tota l’Europa catòlica, els monarques absolutistes programen purgar les seves respectives esglésies nacionals. Aquests reis tenen por tot allò que no poden controlar, i aquests cultes locals són elements de discòrdia que els molesten. A Espanya, Carlos III crida els seus bisbes a posar ordre: la seva idea era construir una Església “oficial”, desterrant cultes locals, entre els quals, òbviament, s’incloïa el lul·lisme.

Un nou bisbe

Així que des de Roma arriba a l’illa el protagonista d’aquesta història: el bisbe Juan Díaz de la Guerra (1772-1777). Un dels assumptes més difícils d’aquest llibre va ser analitzar la vida d’aquest erràtic home, i especialment la seva personalitat. Díaz de la Guerra era ambiciós com pocs, i sempre havia somiat amb arribar molt lluny. Així que quan se li va informar a Roma que havia estat nomenat bisbe de Mallorca, va caure durant setmanes en una depressió. Apassionat i alhora intransigent amb tots aquells que qüestionaven el seu poder, el nou bisbe arribava a Mallorca amb gran recel cap a aquesta devoció local, sabent el que altres bisbes estaven fent en les seves diòcesis.

Acabat d’arribar, Díaz de la Guerra trenca amb la tradició i s’alia en secret amb les files antilul·listes. No només organitza reunions privades en el seu palau, sinó que, al costat d’aquests homes, prepara el seu projecte més ambiciós: una despietada persecució que pretén extirpar tot indici de lul·lisme. Durant gairebé cinc anys, la repressió antilulista afecta tots els àmbits de la devoció.

Les tradicionals festes queden prohibides, davant l’estupefacció general. Per ordre episcopal totes les imatges de Llull han de ser eliminades, pel que comença una veritable cacera iconoclasta que afecta gairebé tots els temples de Mallorca. Unes vegades les imatges són requisades per enviats del bisbe que recorren totes les esglésies; altres, són exaltats anti lul·listes que aprofiten aquesta eufòria per fer justícia pel seu compte i destruir les icones; i d’altres, són els mateixos sacerdots devots de Llull els que amaguen les imatges, esperant, potser, que arribin temps millors.

A continuació, Díaz de la Guerra llança un decret en el qual prohibeix que ni un sol nen o nena de Mallorca sigui batejat amb el que va passar a ser conegut com el “nom prohibit”. Així que, finalment, Juan Díaz de la Guerra surt vencedor, i un culte que enfonsava les seves arrels en segles de tradició es veu finalment desterrat, fins al punt que avui en dia, la majoria de mallorquins desconeixen que va existir una devoció religiosa dedicada a Ramon Llull.

Arreu del món, s’estudia i s’investiga la transcendència de la vida, obra i pensament del mallorquí més universal després de set segles, Ramon Llull, una de les figures medievals més citades i alhora més desconegudes. Va ser un home científic, teòleg, un filòsof que a més va escriure en la nostra llengua, que era la dels seus pares, que provenien de Barcelona. La missió va ser la que va portar a Llull a aprendre àrab, la seva il·lusió va ser crear escoles de llengües per a la missió. Ara amb aquesta obra profunda per a conèixer “Barbaflorida” el doctor Francisco J. García té per objectiu  per un costat, la difusió, la promoció dels estudis lul·lians, en particular, i de la literatura catalana medieval, en general; i per altre costat, la divulgació científica de Ramon Llull, des de la seva vida a la seva obra, passant pel context històric i el diàleg amb altres confessions religioses.

Francisco J. García amb el seu estudi sobre Ramon Llull. (Fotos: Pep Vicens)

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt