La formiga argentina, la plaga que va entrar pel Port de Sóller l’any 1953
La gent més jove de les Illes Balears no coneix altra formiga que no sigui l’argentina. Però hi va haver un temps en el que aquesta espècie no es coneixia a les Illes Balears. Sí que hi havia formigues, clar! Però eren unes altres.
Durant dècades els habitants de les Illes Balears assistiren a una substitució de les formigues, que visqueren amb una barreja d’humor resignat i preocupació autèntica. I és que aquesta diminuta formiga de color terrós, amb el temps, s’ha convertit en una de les espècies invasores més destructives del món. I, si ens descuidam, ens pren fins i tot el menjar.
Originària de la conca del riu Paraná, al nord de l’Argentina, aquesta espècie va abandonar Sud-amèrica aprofitant el comerç marítim internacional de finals del segle XIX. El primer registre científic es va fer al port de Buenos Aires l’any 1886. Pocs anys després ja havia arribat a Nova Orleans, Califòrnia, Sud-àfrica o Madeira. La Mediterrània li oferia el clima perfecte per expandir-se.
I Mallorca es convertí en una de les seves portes d’entrada.
El Port de Sóller, punt zero de la invasió
La primera cita oficial de la formiga argentina a les Balears data de 1953, precisament al Port de Sóller. Els investigadors consideren gairebé segur que hi arribà amagada entre mercaderies, plantes o materials transportats pels vaixells comercials que connectaven el port solleric amb la costa francesa.
Aquell trànsit marítim intens de mitjan segle XX acabaria obrint una escletxa ecològica de conseqüències immenses.
Des de Sóller, la formiga s’escampà ràpidament per Mallorca. Primer pels nuclis habitats i les zones agrícoles humides; després per gairebé tot el litoral. Avui, només les cotes més elevades de la Serra de Tramuntana o alguns indrets especialment secs han aconseguit frenar-ne l’expansió.
A Menorca, l’entrada es produí pràcticament al mateix temps, entre 1950 i 1955, a través del port de Maó. A Eivissa i Formentera no arribaria fins als anys vuitanta, coincidint amb l’explosió urbanística i la proliferació de jardins i zones regades.
Una supercolònia mundial
El gran secret de l’èxit de la formiga argentina és que funciona d’una manera radicalment diferent de les formigues autòctones.
Mentre les espècies locals competeixen entre elles i defensen feroçment cada territori, les formigues argentines introduïdes a Europa es reconeixen mútuament com a membres d’una mateixa comunitat gegantina. No lluiten entre colònies. Cooperen.
Els científics anomenen aquest fenomen unicolonialisme. En la pràctica, significa que milions de formigues distribuïdes en milers de nius actuen com si fossin un únic organisme colossal. Intercanvien obreres, larves i reines sense agressivitat interna.
A això s’hi afegeix la poligínia: cada niu pot contenir nombroses reines reproductores. El creixement és exponencial. Una petita colònia de cent individus pot superar els deu mil exemplars en mig any.
La conseqüència és devastadora. Quan arriben a un territori, saturen completament l’espai i desplacen gairebé qualsevol altra espècie.
Les grans derrotades: les formigues autòctones
Abans de la seva arribada, les cases, horts i sementers de Mallorca estaven dominats per altres formigues menys agressives, especialment espècies del gènere Pheidole o les grans formigues recol·lectores del gènere Messor.
La formiga argentina no només competeix amb elles: les elimina.
Ataca els nius en grup, aprofita la superioritat numèrica i segrega una substància tòxica coneguda com a iridomirmecina, que utilitza tant per matar enemics com per ocupar químicament els nius abans de la invasió definitiva.
Diversos estudis científics alerten que la biodiversitat mirmecològica balear ha quedat profundament alterada. Espècies com Aphaenogaster gemella o Myrmica aloba albuferensis es troben en situació crítica a moltes zones invadides. Fins i tot en espais humits la formiga argentina ha arribat a convertir-se pràcticament en l’única espècie present.
Les més petites i discretes, com alguns Temnothorax, sobreviuen gairebé d’amagat, recollint restes que les invasores no detecten.
Quan una formiga altera tot un ecosistema
Els efectes van molt més enllà de les pròpies formigues.
Moltes espècies autòctones compleixen funcions essencials dins els ecosistemes mediterranis: dispersen llavors, airegen el sòl o formen part de la dieta de rèptils i aus insectívores. Quan desapareixen, tota la cadena ecològica es ressent.
Els científics sospiten que la invasió afecta directament la fauna vertebrada de les illes, incloses les sargantanes endèmiques.
A més, la formiga argentina estableix una relació gairebé “ramadera” amb insectes perjudicials per a l’agricultura, com els pugons o les cotxinilles. Les protegeix dels seus depredadors naturals a canvi de les substàncies ensucrades que segreguen. El resultat és un augment de plagues agrícoles que debiliten arbres fruiters i cultius.
També consumeixen fruita madura, ataquen ruscs, maten polls d’ocells i invadeixen habitatges amb una persistència desesperant.
De les cuines als hospitals
La seva relació amb els humans és estreta. Tant, que alguns estudis consideren la formiga argentina un autèntic indicador de “balearització”: prospera especialment en espais urbanitzats, alterats i humits.
Cuines, jardins, hotels, sistemes de regadiu o urbanitzacions són els seus hàbitats preferits.
Al llarg dels anys, s’han registrat episodis tan insòlits com el tancament temporal d’un quiròfan a l’antic hospital de Son Dureta o avaries en línies telefòniques provocades per acumulacions massives de formigues dins les instal·lacions.
També preocupa la seva capacitat per actuar com a vector de bacteris patògens.
Una batalla gairebé perduda
La paradoxa és que, al seu lloc d’origen, la formiga argentina no es comporta com una plaga devastadora. Allà existeixen competidors naturals i les diferents colònies mantenen agressivitat entre elles, fet que impedeix la formació d’aquestes supercolònies gegants.
A les Illes Balears, en canvi, ha trobat un territori ideal: clima suau, abundància d’espais humanitzats i absència de rivals capaços de frenar-la.
Els experts coincideixen que eradicar-la és pràcticament impossible. Els esforços actuals se centren sobretot en limitar-ne l’expansió i protegir els pocs refugis on encara sobreviuen espècies autòctones. La lluita sovint esdevé personal. Qui no ha tengut un atac de formigues dins ca seva i ho ha passat ben malament?