Les eines per a les feines del camp abans de la seva mecanització
Abans de la mecanització del camp per l’extracció d’aigua i de la mecanització dels treballs de conreu, foren moltes i variades les eines que els pagesos empraven i manejaven en destresa per a la realització de les distintes feines que cada un dels conreus requerien, des de la preparació de la terra a la recollida del producte i a la seva adequació pel consum, passant per les tasques de sembra, reguiu i adobament. Eines en quina fabricació hi intervenien la mà dels menestrals, principalment ferrers i fusters.
La definició enciclopèdica d’una eina del camp, també anomenat ormeig agrícola, diu que és un utensili o instrument emprat a l’agricultura, manejat per una persona amb una o dues mans. Una eina necessària per a la realització de les feines del camp, com ara: desbrossar, llaurar, cavar, preparar i condicionar la terra, sembrar, plantar, regar, adobar, netejar, mantenir, podar, segar recol·lectar, batre, porgar, seleccionar i tantes altres tasques relacionades amb el procés de conrear la terra.
L’existència de les primitives eines agrícoles que s’empraven en el desenvolupament de l’agricultura, segons estudis realitzats, se situen al període neolític, fa uns vuit mil anys. Algunes restes s’han pogut trobar en els jaciments arqueològics del neolític excavats a Europa i al Proper Orient o Iberoamèrica. Unes troballes que han servit com a fonts per determinar que els primitius agricultors precolombins se servien d’un garrot llarg acabat en punta per enterrar els grans de mais, o sigui per realitzar la sembra de l’esmentat cereal. Aquelles eines eren simples instruments fabricats de fusta i pedra, banya, o os de qualque animal, per fer destrals, aixades i altres eines per treballar la terra, recollir els seus productes i netejar les zones boscoses per sembrar-les.
Aquelles primitives eines tan rudimentàries, podríem dir que han perdurat quasi fins a l’actualitat. Això sí, amb les seves corresponents modificacions i adaptacions als nous temps, com la incorporació de peces metàl·liques que s’iniciaria dèbilment a l’Edat del Coure i continuaria a l’Edat del Bronze i s’estendria de manera generalitzada a l’Edat del Ferro, un material que aporta la necessària duresa a les eines agrícoles, que tots coneixem i que algunes de les quals encara s’empren per a la realització de tasques manuals secundàries, però necessàries. Les eines agrícoles perduraren amb tota la seva utilitat fins a l’arribada de la denominada Revolució Industrial, que va dur la introducció de la maquinària agrícola.
Eines agrícoles més habituals a la nostra contrada
Al llibre «Conreu de l’arròs i l’explotació de l’Albufera de Muro i sa Pobla» (Plecs de ca s’Artiller IV) hi podem trobar una àmplia relació i el seu corresponent comentari descriptiu de cada una de les eines i ormejos emprats per les diferents feines agrícoles, de les quals comentem les més conegudes dins la comarca eminentment agrícola que conformen els municipis de Muro i sa Pobla:
Aixada, en les seves respectives variants: amb punta, llenyatera, petita, rabassera.
Arpellots; eina semblant a un càvec, però que té la fulla formada de dues puntes, i que serveix per cavar. Es distingeix dels gavilans perquè aquests tenen rastrell, mentre els arpellots no en tenen. Els arpellots serveixen, també, per cavar llobades i treure patates, moniatos, cebes… Segons «Arts i Oficis d’Antany», els arpellots són una còpia dels gavilans poblers, fets a principis del segle XX.
Arpellots de pua ampla; Són els indicats per cavar dins l’Albufera en què la terra és més bona de girar.
Buidador; Instrument consistent amb una carabassa o un recipient posat al cap d’un mànec llarg, i que serveix per treure aigua. A sa Pobla en diuen buidador d’aquest mateix instrument, que serveix per regar la vela des de la síquia.
Carretó de batre; N’hi ha de pedra i de fusa.
Càvec; Espècie d’aixada que té la fulla ampla de la part posterior i estreta de la part anterior, de manera que resulta de forma trapezial o triangular, i serveix per cavar. A sa Pobla el denominen caveguet amb punta.
Falç; Eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada amb la vora còncava, imposada al cap d’un mànec, que serveix per a segar les messes o tallar l’herba.
Falçó; Sinònim de falç en sentit general, per als poblers. És la mateixa eina que s’usava per segar el canyet tendre, que té una forma de quatre quan acaba el mànec per tal de poder segar arran. És una eina petita i robusta.
Falcella; Eina de segar que té el mànec molt llarg que es maneja amb les dues mans i serveix per segar canyet i bagatge en general. Per treure prat.
Falç de segar manades; Falç d’uns 70 o 80 centímetres que serveix més per segar les manades d’arròs, un cop segades i fermades com a tasca prèvia a treure-les del conreu. Falç d’arrosser o falç grossa.
Gavilans; Aixada que en lloc de pala té dues pues llargues i paral·leles. Serveixen per cavar la terra.
Ganxo; Rascle de sis o més punxes, que s’empra per arreglar terrossos, tapar formiguers, o treure fems.
Garbell; Estri que consisteix en un receptacle el fons del qual és ple de forats iguals que serveix per separar objectes de grandor desigual, deixant passar els uns i retenint els altres. Hi ha diferents tipus de garbells, en funció de si han de triar blat, ordi, arròs o faves. En aquests casos el gra queda dins el garbell. En canvi, el sedàs, de tela més fina i forats més petits, el que passa és la farina bona.
Llaunes o lates; Instrument de tres peus i una corriola al vèrtex, que sostenia una corda amb una lata a cada cap que servia per treure aigua dels pous d’escassa profunditat i buidar-la a la terra per regar-la.
Post; Fusta lliça arrossegada per una bèstia que serveix per anivellar el terreny en la tasca prèvia a la plantació de l’arròs. Es passava després d’haver passat la rasta.
Rampaina; Eina semblant a un càvec, però de fulla gairebé quadrada i amb prop d’un pam d’amplària de boca, que serveix per cavar, per omplir senalles de terra, per sembrar faves. Amb aquesta eina es cavava la terra si era humida en les feines preparatòries de l’arrossar. També era usat per treure prat nou, és a dir, fer conreable un terreny de dins l’Albufera. Per tal com s’usaven amb els peus dins el fang, el mànec era més curt.
Rampainó; Eina semblant a la rampaina, però de boca més estreta. Eina habitual per regar i pelar l’era. A sa Pobla se li deia caveguet de tall pla.
Rasta; Pot de fusta a sobre i dentada a sota que es passa per esterrossar i també anivellar la terra en les tasques prèvies a la sembra. També s’anomenen esterrossador o ganivets.
Rastell; Tall pla al final d’un mànec que serveix per llevar la terra i herbes de les arades.
Romana; Balança de braços desiguals, en què el cos que es pesa es col·loca a l’extrem de la braça menor i s’equilibra amb el pes que es fa córrer al llarg del braç major.
Xapó; Aixada petita de fulla estreta usada per arrabassar herba dels cultius. Té tall, per una banda, i cul de martell per l’altre.