Sant Jaume, reminiscència medieval

El patrimoni cultural d’un poble comprèn les obres dels seus artistes, dels seus arquitectes, dels seus músics, dels seus escriptors, dels seus savis, però també les creacions anònimes, sorgides de l’ànima popular, i el conjunt dels valors que donen un sentit a la vida. Engloba les obres materials i immaterials que expressen la creativitat d’aquest poble, les llengües, els rituals, les creences, els llocs i monuments històrics, la literatura, les obres d’art, els arxius i les biblioteques. Palma és un gran contenidor de patrimoni cultural i al carrer Sant Jaume número 10 en tenim una referència en majúscula: l’església de Sant Jaume.

El seu interès historicoartístic radica en què és una de les primeres parròquies de Palma i que compta amb elements i obres d’art de diferents estils i segles com, per exemple, la capella neoclàssica de Adrià Ferrà, un Crist del segle XII i el sepulcre dels cors dels Cotoner. Sant Jaume fou una de les quatre primeres parròquies que es van fundar a Palma; el seu origen es remunta al segle XIII.

Les capelles.

És un temple amb un interessant espai gòtic, que compta amb dues capelles dignes d’atenció. La de Sant Gaietà que conté el sepulcre dels cors de Rafel i Nicolau Cotoner, que foren de l’Orde de Malta. I per altra costat, la capella de la Immaculada Concepció amb retaule neoclàssic obra d’Adrià Ferrà.

L’església de Sant Jaume ocupà el solar de l’antiga mesquita musulmana que va servir de lloc de culte abans de la construcció de temple cristià. El seu origen es remunta a la primera organització eclesiàstica de Mallorca, duita a terme l’any 1236 per Ferrer de Pallarés, paborde de Tarragona. A principis del segle XIV, es van iniciar els treballs de construcció seguint la tradició de les esglésies conventuals del segle XIII dissenyades i construïdes amb nau única. L’edifici es va acabar en el segle XVI, i el portal principal fou acabat al segle XVIII.

Moment històric.

És interessant veure com respirava sociològicament la ciutat en el segle XVI. A principis del segle XVI, la revolta de les Germanies i els freqüents atacs dels pirates turcs i magrebins van provocar una reducció de les activitats comercials i importants despeses de fortificació. Com a conseqüència d’això, la ciutat entrà en una època de decadència que s’allargà fins a les acaballes del segle XVII. Mentrestant, la riera fou treta de la ciutat al vall de ponent, es construí el bastió poligonal del Moll i la murada renaixentista substituí la medieval al costat de terra. També es construí un col·lector per l’antic llit de la riera, anterior al de moltes ciutats continentals, destruït al jaciment d’Antoni Maura, com les restes del bastió del Moll.

Les diferents famílies nobles que van contribuir a la construcció de Sant Jaume deixaren el seu escut com a testimoni a les claus de volta. Una de les famílies més importants és la família Cotoner, nom de la qual quedaria relacionat amb el temple quan es van dipositar els cors dels membres més prolífics: Rafel Cotoner i Olesa (1601-1663) i Nicolau Cotoner i Olesa (1604-1680). En aquest sentit cal ressaltar la capella de Sant Gaietà, inclosa en el barroc del segle XVII, presidida per un retaule dedicat a Sant Gaietà, i que conté també el sepulcre de la família Cotoner, on es conserven els cors de Rafel i de Nicolau Cotoner, grans mestres de l’orde de Malta.

L’orde de Sant Joan de Jerusalem (conegut també com l’orde dels Germans Hospitalers, Orde dels Cavallers Hospitalaris, Orde Hospitalari o Orde de Malta) va ser fundat amb fins benèfics i purament pietosos, per convertir-se després en un cos armat que va adquirir gran fama per les fetes bèl·liques en les quals va participar.

Sepulcre de Jerusalem.

Els orígens d’aquest orde de cavalleria es remunten a l’any 1084, quan uns mercaders de la ciutat d’Amalfi, al regne de Nàpols, van decidir fundar un hospital per a pelegrins al costat de l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem sota l’advocació de Sant Joan Baptista. La proximitat d’aquest temple va fer que el nou orde rebés el nom d’orde de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem.

Sant Jaume és una obra datada en el segle XIV, compta amb sis trams de volta amb capelles laterals de planta rectangular que donen accés a la planta presbiteral, poligonal, rematada per quatre absidioles de planta quadrangular, no sempre simètriques. La fàbrica no ha sofert modificacions posteriors, i a les claus de volta es conserven les armes dels benefactors que propiciaren la seva construcció. En aquest aspecte, l’església és un vertader mostrari heràldic.

Respecte la fisonomia exterior de Sant Jaume, presidida per la seva torre campanar i el portal major d’època barroca, aquest darrer està centrat per la figura de Sant Jaume amb els seus hàbits de peregrí i un gest de preocupada meditació. L’escultura està datada el 1776 i s’atribueix a l’escultor Miquel Thomàs.

Gòtic arrelat.

El gòtic suposà l’establiment de l’estil artístic més arrelat a les Illes Balears. S’inicià després de la conquesta del rei Jaume I de 1229, amb un estil primitiu, de transició, desplaçant l’art islàmic. Es consolidarà a partir de l’establiment del Regne Privatiu de Mallorca de 1276 ampliant-ne el territori d’extensió del gòtic, destacant Palma i Perpinyà perquè eren les capitals del Regne i els nuclis econòmics més importants.

Regne Privatiu.

Passà per una època de declivi amb la caiguda del Regne Privatiu el 1348, però es recupera a nivell artístic a finals del XIV-principis del XV, culminant en el declivi de 1450 a 1500.

Planta única.

L’estil gòtic fou tan significatiu que perdurà més enllà dels seus límits cronològics ja que fixà, a nivell arquitectònic, el model de temple cristià balear per excel·lència fins el segle XVIII: planta única amb capelles laterals entre contraforts.

Esglèsia Gòtica.

L’església de Sant Jaume estava immersa en una situació política que definirà el camí cap als segles venidors. En el segle XVIII la derrota de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió es plasmà en l’ocupació militar per unitats i autoritats militars castellanes i en el Decret de Nova Planta de Felip V (1715).

Nou govern.

Aquest decret modificà el règim de govern de l’illa i el separà del govern municipal de Palma. Aleshores la ciutat es tornà anomenar oficialment Palma i, al darrer quart del segle XIX, es generalitzà, només per escrit, el nom de Palma de Mallorca (en castellà). En el segle XVIII Carles III liberalitzà el comerç amb Amèrica i cresqué l’activitat comercial i portuària de la ciutat.

L’Arxiduc.

Reprenent el fil del rostre religiós de Ciutat, tal i com apuntava l’Arxiduc Lluís Salvador, l’interior de Sant Jaume és “bell”: la volta de creuaria és gòtica i està il·luminada per finestrals; la nau única té capçalera pentagonal, rodejada de capelles.

Sant Gaietà.

Al costat de l’Evangeli destaca la segona capella dedicada a Sant Gaietà que conté els cors dels Cotoner baix una cúpula acabada amb una llanterna. Gaietà era el tercer fill del comte Gasparo Thiene, de la rica família de Vicenza dels comtes de Thiene, i de la comtessa Maria da Porto, del Tercer Orde de Sant Domènec.

Sant Sepulcre.

La darrera capella abans de l’absis està ocupada pel Crist en majestat datat al segle XIII que va estar antigament a l’oratori del Sant Sepulcre, decorat amb un gran retaule. També és interessant la tercera capella del costat de l’Epístola, d’estil neoclàssic i dedicada a la Immaculada Concepció, amb la talla de l’escultor Adrià Ferra (1813).