Carxofes, i el 2050 declarat, per l’OMS, com el començament del final de la nostra existència sobre el planeta Terra

Les emblemàtiques carxofes, a més de nutritives, medicinals, i alguns diuen que afrodisíaques, són belles i molt decoratives.

Jo, que de sempre presumia de carxoferes (Cynara cardunculus), vaig tornar a quedar al·lucinat, fa un parell de setmanes amb les marjades de Muro, repletes d’aquesta hortalissa, tant saborosa com polivalent, que amaga tot un tresor de vitamines, minerals i antioxidants, planta perenne que rebrota cada any.

La carxofa, aquesta vitamínica flor, amb un 85% d’aigua, que es pot aprofitar al cent per cent, des de les seves fulles fins al cor, ha estat des de sempre un aliment molt apreciat per aquestes contrades, de la mateixa espècie que el card comestible (més amarg), que afavoreix la funció hepàtica, com tots els vegetals amb lleuger gust amarg.

És colerètica, és a dir que fa augmentar la secreció biliar, fet que millora la digestió sobretot dels greixos, i és a més la verdura més rica en fibra de totes, el que indubtablement ajuda en la prevenció de l’estrenyiment, en disminuir el colesterol, la pressió arterial i a baixar el nivell de sucre en sang en cas de diabetis. Té molta vitamina C i, pel que sembla, ja era coneguda per grecs i romans, que li atorgaven poders afrodisíacs.

Si no les podem cultivar nosaltres mateixos, a l’hora de comprar carxofes als comerços hem de procurar que siguin de procedència local i ecològiques, i hem de seleccionar les més tendres, verdes i amb les fulles apinyades, les hem de guardar dins la gelera, o a un lloc fresc, sense tallar el tronc, fins al moment del seu consum.

Les carxofes, molt apreciades dins la cuina mediterrània, es poden menjar de moltes maneres (crues, bullides, fregides, dins l’ensalada, farcides, torrades, arrebossades, amb arròs, greixeres, dins truites, amb frit mallorquí, i cuinats, entre d’altres), ara a jo, personalment, com m’agraden més és a la vinagreta, com ens va ensenyar a menjar-les ma mareta, és a dir les carxofes bullides, mullant les fulles, una per una, i al final el cor de la carxofa, dins una tasseta, o un plat, on prèviament hi haurem dipositat la vinagreta, preparada amb oli, sal i vinagre (quatre  cullerades d’oli d’oliva, una de vinagre i sal al gust de cada un).

La seva època de collita va des d’octubre o novembre fins a finals de maig, encara que algunes varietats permeten la seva collita d’abril a novembre, és a dir que ara podem gaudir de la carxofa pràcticament tot l’any.

Els gelats, aliment d’estiu.

Marco Polo divulgà la primera recepta gelatera tornant de l’Orient Llunyà. Possiblement foren els xinesos els que varen inventar els gelats, tan apreciats en aquests mesos d’estiu, fent els italians la seva divulgació.

Els ingredients de qualitat permeten que dins un gelat de tipus mitjà es trobin proteïnes (2 a 6%), grasses (2 a 10%), aigua (60 a 75%), vitamines i minerals. Es calcula que el seu valor calòric correspon a una caloria per gram.

Una alternativa molt interessant, en aquests moments de tanta calor, és prendre gelat artesanal fet en casa, amb els mitjans tradicionals. Molts recordem encara aquelles velles gelateres de fusta, que omplíem de gel i sal, estant els components del futur gelat dins un recipient metàl·lic enmig del gel. Tot el que havíem de fer era donar voltes i més voltes per homogeneïtzar la mescla, desfer els grums i que la textura quedés uniforme, per al final delectar-nos amb un producte alimentari apetitós, refrescant, saludable i fàcilment digerible.

La màgia dels vimers manacorins.

La nit de Sant Joan, dimecres d’aquesta mateixa setmana, moment màgic on tot és possible, festa ritual i simbòlica del foc, dels misteris de la natura, menjar, ball, cançons, amor, curacions… 

A Manacor, i més concretament a l’Hort del Correu, la màgia d’aquesta encisadora matinada de Sant Joan ens arribà, durant pràcticament dos-cents anys, gràcies al misticisme i l’aura misteriosa dels dos arbres sagrats centenaris d’aquesta possessió, els vimers, protegits per l’Ajuntament manacorí, des del 2010, en què els declarà com a elements de la cultura manacorina immaterial.

Tradicionalment, durant aquests dos segles, les seves propietats curatives sanaven els infants trencats, que passaven nus entre els flexibles brots nous dels dos vimers tallats transversalment fregant-se la seva saba just el moment que sortia el sol evitant, moltes vegades, que haguessin de passar pel quiròfan, ja que el percentatge de curació era molt elevat.

Des de fa ja 2 o 3 anys, per manca de relleu generacional (madò Bàrbara Sunyer deixà de viure a les cases de l’Hort del Correu, a causa de la seva avançada edat) no es fa el ritual del vimer, ja que la família Sunyer-Sagrera era l’única que coneixia i sabia fer el ritual o el procediment del vimer.

Autodestrucció.

Anem molt malament en moltes coses, aquesta paraula d’autodestrucció sembla molt forta. Però reialment no és així. L’OMS (Organització Mundial de la Salut) ha parlat ja, un parell de vegades, de l’any 2050 (d’aquí només vint-i-nou anys) com el començament del final de la nostra existència sobre el planeta Terra, a pesar dels negacionistes del canvi climàtic (connivència d’investigadors amb els interessos polítics i econòmics dels governs dels Estats Units, i altres, per desacreditar les veus d’alarma enfront del canvi climàtic), quan la majoria de la comunitat científica internacional afirma que el canvi climàtic és una realitat (com veiem cada dia per aquestes contrades) i que els humans en som totalment responsables.

“Algunes persones passen per la nostra vida per ensenyar-nos a no ser com elles”. (Lev Tolstoi).