Les visites de l’Arxiduc a sa Pobla

En el casal de Can Verdal es va formalitzar l’operació de compravenda de Miramar

Una visita feta en el seu dia al Monestir de Miramar, un dels llocs més bells i emblemàtics de la Serra de Tramuntana, pel paisatge que l’envolta i per la història que atresora convida, a desempolsar documentació escrita que certifica les dues o tres, o més, visites que va fer a sa Pobla Lluís Salvador d’Hasburg Lorena i de Borbó, Arxiduc d’Àustria (1847-1915) fill del rei Leopoldo II de Toscana.

L’Arxiduc va arribar per primera vegada a Mallorca l’any 1867, mogut pel seu interès científic, especialment l’Antropologia i les Ciències Naturals i va recórrer, durant tres mesos les illes de Menorca, Eivissa i Formentera. Va tornar a Mallorca en 1871 i el 20 de gener de 1872, va visitar el domicili de Joan Serra Serra “Verdal”, a sa Pobla, interessant-se per la compra de la possessió de Miramar, propietat de l’acabalada i noble família poblera. 

Joan Serra, políticament era de tendència conservadora i segons Alexandre Ballester “va encarnar el protagonisme de cap del Partit Conservador, en l’exercici, i pràctica, del model de caciquisme local. Costum polític, el caciquisme, generalitzat, en aquells temps, en tota Mallorca i en tota la nació.” Amb la venda de Miramar, Verdal va augmentar encara més el seu patrimoni familiar, invertint el capital procedent de la venda -en un document es parla de 14.000 lliures i en un altre de 4.000- en la compra de terrenys a sa Pobla, finques situades en direcció nord cap a la Serra de Tramuntana. L’home, gran aficionat a la caça, va morir el 10 de juliol de 1893, precisament a causa d’un accident fortuït de caça en la finca Santa Eulària de Can Picafort. Joan Serra ostentava el títol de “Comendador de Isabel Católica”, per decisió personal d’Alfons XII, llavors rei d’Espanya, el vuit d’agost de 1884.

L’Arxiduc, que durant la seva estada a Mallorca, s’allotjava a Palma, a la casa dels comtes de Formiguera, el dia 19 de gener de 1872, va partir de la Porta de Sant Antoni amb la galera de don Joan Palou de Comasema, acompanyat per aquest i per don Manuel de los Herreros per a assistir, l’endemà, festa de Sant Sebastià, al tradicional ball de “les Àguiles” que se celebra a Pollença. Havien pernoctat en la posada de Palou de Comasema i van començar el dia sota una pluja torrencial i permanent que va impedir la celebració dels festejos. Així mateix, l’adversa meteorologia, va desbaratar els plans que tenien l’Arxiduc i els seus acompanyants de visitar la Vall d’en March, situada al camí de Pollença a Lluc.

Davant tanta adversitat, Lluís Salvador va decidir viatjar fins a sa Pobla amb la intenció d’entrevistar-se amb Joan Serra, del qual tenia referències de les seves intencions de vendre Miramar. En el seu relat “El que sé de Miramar”, l’Arxiduc ho narra així, escrit amb el seu mallorquí que dominava:
«Es dia següent verem es ball dels elegants cossiers y jo tenia idea de dibuxar algunes vistes dins sa veinada Vall d’en March a la que condueix es camí que de Pollensa vá a Lluch, emperò plovía així com sol ploure a Pollensa, s’orinal del cel com l’han anomenat a Mallorca perquè per poc que es Gargal replegui es niguls demunt s’illa y qu’es Llebaitx los arrosegui deixant clar y soleyós es cap d’Andraitx, plou a Pollensa y de bon de veres. ¿Que’m de fer tot lo dia tancats dins sa posada de Ca’n Comesema, vaig dir a D. Francisco M. De los Herreros que com amic qu’era de don Joan havia vengut amb noltros? Poriem anar a Sa Pobla, ahont viu D. Joan Serra, es senyor de Miramar, a demanarli si’l voldría vendre, cosa que jo havia sentit dir per Palma, feya un parey de mesos, y que’n voldría.
-Però no tenim carruatge, digué D. Francisco, y no podem demanar ses mules d’En Comesema cansades de sa llarga eixida d’ahír-
-Hi ha carros vaig respondre.
-¿Y amb aqueixa aygo?
-No fa rés; tenen vela y no mos banyarem.
Dit y fet, llogarem un carro y varem partir, aygo batent, cap a Sa Pola, y hi posarem dues hores.
Arribats a n’es carrer Major no hi havia cap animeta y pareixía una torrentera. A la fí poguerem demanar a una dona qui guaitava a un portal, ahont era Ca’n Serra.
-Aquella casa amb un portal amb arch, va dir, a la dreta, es Ca’n Serra.
Aviat hi forem, tocarem, y una joveneta d’uns dotze anys mos obrí.
-¿Es aquí Ca’n Serra? -vaig demanar.
-Sí, es mon pare; ara’l cridaé tot duna. Pero entrin. Amb aquest temps! D’es cap d’alguns instants se presenta un homo d’una quarentena d’anys d’aspece amable.
-¿Es vostè D. Joan Serra? -li vaig demanar.
-Si Senyor, me respongué.
-Idò jo som un estranjer que vaig recorreguen s’illa. M’han dit que vostè tenía una patita possessió a sa costa de Tramuntana qu’es diu Miramar y que la voldría vendre. No sé si m’han informat bé.
-Diu, si Senyor, tench totes ses meues terres aquí prop de Sa Pobla, ahont visch, y aquell loquet me vé esquerra má.
-Bono jo no vuy mercadetjar: me diga un preu tot sol, y que sia raonable, això l’hi dic per endavant, perquè si es exajerat no farem rès, y no diré mes que una paraula, o sí, o nó.
Va pensar un instant i me va dir es preu que’l vaig trobar aceptable.
-Ahont ferém s’escritur?
-A Palma.
-Quin día?
-Dimecres.
-A na quina casa?
-A Can Formiguera, devora sa Portella.
-Bon dia.
-Bon día.
Pujarem altra vegada en es carro y, sempre ploguent, tornarem a Pollensa. Miramar estava comprat.
Si aquell día de Sant Sebastiá hagués fet una bona diada sería anat a dibuixar a en es Vall den March y probablement no heuría pensat pus amb Miramar. (sic)
Així, Miramar va ser l’inici del valuós patrimoni que l’Arxiduc va aixecar a Mallorca i el llaç que va suposar la seva gran vinculació amb l’illa. Més tard i gràcies a la seva gran fortuna va comprar altres finques tan emblemàtiques com; S’Estaca, Són Ferrandell, Són Gallard, Son Gual, Son Marroig… fins a gairebé la totalitat de la costa entre Deià i Valldemossa, el paisatge de la qual el tenia fascinat. De fet, el mateix Llus Salvador va escriure en una de les seves obres que “aquell indret no podia tenir un nom més encertat…”

Si bé l’Arxiduc va ocupar de seguida la finca i va començar a fer reformes de millora, per motius burocràtics, l’escriptura de compravenda no es va signar fins al mes de juliol del mateix any 1872, la qual cosa seria motiu perquè l’Arxiduc i Joan Verdal, intercanviessin noves trobades.

Miramar, història i cultura

Diu la ressenya històrica, que el Monestir de Miramar, ubicat a la possessió del mateix nom, al terme municipal de Valldemossa, fou fundat el 1276 pel rei Jaume II, a petició de Ramón Llull, per acollir un col·legi de missioners dedicat a l’ensenyament de l’àrab i d’altres llengües orientals, amb l’objectiu de preparar frares per a convertir infidels al cristianisme.

El Beat Ramon Llull, que el 1273 ja s’havia retirat una temporada al santuari de Randa per fer-hi vida contemplativa, passà gairebé tres anys a Miramar dedicant-se a ensenyar dotze frares i a escriure algunes de les seves obres. Llull va deixar Miramar el 1279, que va anar entrant en un llastimós estat d’abandó, circumstància de la que el Beat es lamenta a la seva obra Desconhort.

El monestir de Miramar passà de nou a la Real i altres ordes religiosos i, al 1457, Nicolau Calafat i Bartomeu Caldentey hi muntaren una impremta que el 1485, publica el primer llibre imprès a Mallorca.

Sa Pobla vista per l’Arxiduc 

De les anotacions que va prendre en els seus viatges a sa Pobla, l’Arxiduc, va descriure la seva visió de la vila, just després d’haver observat atentament l’oratori de Crestatx:
“El terreny es torna ara pla. Els camps estan regats per nombroses sínies i per a aquesta finalitat es col·loquen tubs d’argila sobre pals de fusta, que van gradualment baixant, formant així conduccions d’aigua elevades sobre el terreny. Si un deixa que la seva vista vagui pel pla, descobrirà aviat els pantans de l’Albufera i la solitària vila de La Pobla amb la seva església i els molins de vent…”
Ja en la rodalia de la vila, escriu: “Mitjançant un pont se salva el torrent de San Miguel, que a l’estiu està sec; passat aquest punt el camí discorre entre oliveres i espessos matolls. Passant entre nombroses figueres s’arriba al carrer del cementiri, a la Pobla. Aquest poble està situat en una plana i poden distingir-se molt bé, gràcies a l’altura de la seva església i als molins de vent que, aixecats sobre els bancals, li envolten. Té 2.452 habitants. En tot el terme resideixen 3.637 persones, unes 184 de les quals habiten en 36 cases aïllades, entre els insalubres terrenys pantanosos.”

Seguint en el seu comentari, l’Arxiduc s’endinsa en un recorregut urbanístic i defineix així la vila poblera: “Les 1.332 cases del poble són majoritàriament petites i llòbregues en el seu interior i, en part, tenen el portal arquejat. El carrer Ample i el carrer Major són els dos principals. L’últim travessa tot el poble. Una placeta amb el nom de Plaça de la Constitució, tan habitual al país, mostra la Casa Consistorial, que és una mica més elegant.”
Després fa una descripció del caràcter pobler, dels quals destaca la seva robusta constitució física.”Sa Pobla, els habitants de la qual es dediquen a les labors del camp i conreen també molt de cànem, proporciona la major part de treballadors a l’Albufera. Són gent robusta, adaptada al clima local, que treballa durant tot el dia, gairebé nus, en els pantans, sense que la seva salut es ressenti. La dessecació dels pantans ha contribuït no poc, en tots els sentits, al benestar de la població. Cada any se celebra una fira l’11 de novembre que sol ser molt concorreguda. Se surt en direcció a Muro pel carrer Fred, on està la casa de can Ferragut, amb finestres d’arc i un hort molt gran. Bastant allunyada de la carretera, es troba la casa de la possessió de Talapi, que antigament va ser una alqueria. S’arriba després al rocós promontori, on creixen únicament arbustos, sobre el qual s’aixeca Muro, visible ja des de lluny…”

En una altra de les seves visites a sa Pobla, l’Arxiduc va fer el viatge amb tren, “Passant al costat de tanques d’atzavares, arribem a la petita estació de La Pobla, situada en el costat oest de la vila, amb una àmplia sala d’espera…”

En una altra referència que l’Arxiduc fa de sa Pobla en el Die Balearem parla de les sínies i apunta que sa Pobla era el terme municipal a on hi havia més sínies de tot Mallorca. L’any 1872 en va comptabilitzar 1.400 de les 3.480 existents a la nostra illa, repartides així per partits judicials: 336 a Palma, 938 a Manacor, i 2215 a Inca, de les quals 1.400 estaven dins el terme de sa Pobla.