Es compleixen 70 anys des que sa Pobla va deixar d’arribar a la mar
Un fet històric que, involuntàriament, marcaria l’esdevenir econòmic i social d’un poble
Fins a 1954 el terme municipal arribava fins a la badia d’Alcúdia
Aquest passat estiu que acaba de deixar-nos, es compliren setanta anys des que sa Pobla va deixar de guaitar a la mar, concretament a l’àmplia badia d’Alcúdia, al lloc que els poblers anomenaven de front. Al mateix temps, el terme municipal de sa Pobla, perdia una considerable franja dels terrenys de s’Albufera que els mateixos poblers havien cuidat i explotat des de temps immemorial amb gran dedicació i esforç, i després treballant en la titànica obra de dessecació de l’aiguamoll duta a terme pels anglesos entre els anys 1863 i 1870, per a més tard bolcar-se en el cultiu de les seves fèrtils terres.
Amb motiu de tal efemèride, cal recordar que va ser durant els dies 17, 22 i 24 de maig de 1954, quan es van portar a terme sengles reunions entre les respectives comissions dels ajuntaments d’Alcúdia, sa Pobla i Muro, per a fixar la demarcació geogràfica dels seus termes municipals en els terrenys de s’Albufera, amb motiu de l’elaboració del mapa topogràfic nacional per part de l’Institut Geogràfic i Cadastral (GC).
Com a resultat de l’acord signat pels tres municipis i la fixació de les corresponents fites, el terme municipal sa Pobla deixava de banyar-se en una franja marítima de la badia d’Alcúdia d’una mica més de dos quilòmetres de longitud i perdia una considerable extensió de terreny de l’Albufera, a canvi, això sí, d’uns terrenys de cultiu guanyats al veí terme municipal de Muro, com si d’una permuta es tractés.
Consta en abundants documents de diversos arxius que la mà d’obra per a treballar en les obres de dessecació empreses per Batemann va ser reclutada entre la gran massa de jornalers de sa Pobla. Les oficines de l’empresa anglesaestaven instal·lades a sa Pobla i a sa Pobla van fixar la seva residència operaris i enginyers de la mateixa empresa. També de sa Pobla van sorgir els llogaters, parcers o compradors de les parcel·les, més tard, destinades al cultiu agrícola.
“Un fet estrany i que sembla irreversible i sense remei, és la pèrdua del domini de l’Albufera i bona part de la platja, arenal i ribera que ens correspondria per raons geogràfiques”, reflexiona el metge i escriptor Joan Torres Gost en el seu llibre, «La Saga de l’Aigua» i afegeix que tot obeeix a aquell acord pres el maig de 1954 entre els ajuntaments de sa Pobla i Muro en voler fixar uns límits més regulars i adaptats a les necessitats dels dos municipis. El terme de sa Pobla es va ampliar fins al torrent de Muro, el seu llit era el límit ben assenyalat de delimitació; i Muro, en compensació, a més de la part que li tocava com a limítrof, va prendre la que, per llei natural, li corresponia a sa Pobla. Per la seva banda, Alcúdia, sense complicacions, s’havia fet seva l’Albufera. “Sa Pobla, d’escassa potència econòmica per competir amb municipis més antics i sanejats, va perdre la propietat de l’Albufera i la sortida directa al mar”, comenta Torres Gost.
Torres postil·la que l’Ajuntament de sa Pobla “va fer mal negoci, no va tenir visió de futur; en l’actualitat toparia amb insalvables obstacles per recuperar l’Albufera i restablir la frontera amb la platja. Si ho haguessin reclamat en el moment oportú, potser haurien pogut constituir una platja comuna entre Santa Margalida, Muro i sa Pobla, a més d’Alcúdia, municipis que treuen el cap a l’extensíssima badia que porta el seu nom. Avui, amb el puixant desenvolupament turístic, sembla encara més difícil negociar i poder acordar un ajust entre els dos municipis veïns”.
Un litigi de segles
Un documentat treball d’investigació, publicat al llibre que recull les comunicacions presentades en les “III Jornades d’Estudis Locals sa Pobla”, els historiadors Manuel Espinosa i Francesca M. Serra Cifre, reflecteixen clarament que el litigi, entre els tres municipis citats per determinar els seus límits geogràfics en l’esmentada zona maritimoterrestre de l’antiga possessió de l’Albufera, arrenca de l’any 1631.
Segons recull l’historiador alcudienc P. Ventayol, a la seva Història d’Alcúdia; “En 1631, mentre els alcudiencs estaven atrafegats amb tants contratemps… va arribar el 29 de setembre i en el Consell es varen adonar que els veïns de la vila de sa Pobla s’havien apoderat de bona part de terme i marjal que corresponia a Alcúdia. Es va triar el jurat Francisco Juan perquè anés a Palma i supliqués al procurador reial que fes divisió i posés les fites divisionàries entre Alcúdia i sa Pobla.”
L’assumpte es va acabar el 28 de desembre del mateix any en que es troba «un pagament fet pel clavari suplent Martí Ventayol d’1 lliura 5 sous, com a pagament del refresc que es va fer quan van posar les fites a les terres d’Oriolet, com va venir per això el procurador reial se li va fer un obsequi consistent amb 12 gallines que van valer 4 lb. 14 s.” (Sic)
O sigui, que els alcudiencs varen guanyar el contenciós i van recuperar els terrenys que deien que els poblers els havien pres. Van celebrar la seva victòria, van complimentar i obsequiar amb bones viandes el procurador reial. Uns fets, un comportament, que avui pot fer dubtar de la imparcialitat d’aquell procurador a l’hora de dictar justícia. O no?
No obstant tota aquella, si més no, curiosa determinació o sentència del procurador reial del 28 de desembre de 1631, no va tancar, ni clarament ni definitivament, el litigi que van seguir mantenint, especialment els municipis d’Alcúdia i sa Pobla, mentre Muro, pel que sembla, se’n mostrava al marge. Així queda reflectit en diferents documents dels segles XVII i XVIII dels respectius arxius municipals de sa Pobla i Alcúdia.
Avançam fins a mitjan segle XIX, i tenim constància de l’establiment d’unes comissions encarregades de traçar els límits municipals. Així, l’any 1863 l’Ajuntament de sa Pobla demana una rectificació del límit amb Alcúdia per l’extrem nord-oest, en el punt de la finca de Son Barba, alhora que demana esbrinar noves fites municipals. El tema va quedar tal com estava, sense arribar a un acord, i la comissió que havia de resoldre els detalls es va declarar incompetent.
No van aturar els intents de definir els límits municipals dels terrenys de l’Albufera entre els tres ajuntaments implicats sense que, per diferents qüestions, s’arribés a un acord definitiu. Sa Pobla continuava reivindicant, sense èxit, la propietat o tinença dels terrenys i franja costanera que considerava que legítimament li pertanyien. Un altre intent, que aporta la documentació més completa, es troba en un expedient de la secretaria sota el títol d’Expedient de Delimitació Terme Municipal segons acord del 24 de setembre de 1944, sent batle de sa Pobla Rafel Barceló Tugores i secretari Alejandro Cuéllar Bassols.
Tots els acords presos pel consistori pobler van ser traslladats a Muro i a Alcúdia, sense que aquest últim contestés. Per això, l’Ajuntament de sa Pobla va insistir en la necessitat de realitzar la demarcació amb els municipis veïns, al·legant que “… És de summa conveniència procedir com més aviat millor a fer una demarcació exacta de la línia limítrofa dels termes municipals d’aquesta vila i el poble veí de Muro, avui dia confusa…”
Acord definitiu
Després dels molts infructuosos intents duts a terme durant segles per fitxar els límits entre els tres municipis, com queda dit al principi, va ser entre els dies 17, 22 i 24 de maig de 1954 quan, després de dues reunions de les comissions i batles dels tres municipis involucrats, l’Institut Geogràfic Cadastral va fixar les línies limítrofes ara existents i que encara avui són motiu de confusió i certa polèmica entre alguns poblers, a causa de les diferents versions orals sobre com es va efectuar la delimitació geogràfica.
Els estudis, rigorosament documentats, de Manuel Espinosa i Francesca Serra, no deixen cap dubte: “El 17 de maig de 1954, com estava previst, es van reunir les comissions dels tres municipis en la fita comuna denominada la volta d’Oriolet. Encapçalaven aquestes comissions els respectius batles: Josep Tous Lliteras, d’Alcúdia; Onofre Pons Martorell “Corme”, de sa Pobla; i José Marimon Perelló, de Muro. Els representants d’Alcúdia es varen absentar de la reunió, després de signar els corresponents documents de conformitat. Les comissions de Muro i sa Pobla van continuar efectuant el recorregut fins a completar un total de vuit fites; la línia que se segueix serà la que marca el límit entre aquests dos municipis. En l’últim punt situat en el lloc denominat ‘Claper d’en Miró’, comú als municipis de sa Pobla, Muro i Llubí, les comissions d’aquests municipis signen i segellen l’acta. La comissió de Llubí, també hi era present, encapçalada pel seu batle Juan Oliver Serra. Tots van estar d’acord a reconèixer com a bona la demarcació establerta i el topògraf en va elaborar el corresponent plànol o mapa.”
Així, l’anteriorment transcrit, desmenteix la versió popular que el batle de sa Pobla, Onofre Pons, no havia pogut assistir a l’abans esmentada reunió a causa de la mort del seu fill Jaume, que efectivament va ocorre el mateix dia 17 de maig d’aquell any. Nofre Pons, que com s’ha dit, havia signat la seva conformitat a la demarcació traçada sobre el mateix terreny, va deixar d’assistir a la reunió prevista per al dia 22 de maig, a la qual es va presentar, en substitució seva, el primer tinent de batle i batle accidental Antoni Gost Serra “Marro”, per autorització del batle titular, segons ofici escrit que va presentar al seu moment. En aquella ocasió, amb l’absència justificada dels representants de Muro, la comissió poblera i el batle d’Alcúdia, Josep Tous Lliteras, després de recórrer un total de 19 fites, van signar com a bona la demarcació, així com ho van fer, el dia 24, les comissions d’Alcúdia i Muro. Aquell dia, el terme municipal de sa Pobla deixava de banyar-se a les aigües de l’extensa badia d’Alcúdia, alhora que perdia el seu domini en unes terres de l’Albufera, que durant segles havien treballat durament i havien regat amb les seves suors uns homes i dones de sa Pobla, que sempre les van considerar seves.
Sobre el perquè del consentiment o conformitat dels responsables del consistori pobler a la renúncia dels seus terrenys i franja litoral, es podria fer una reflexió que, en bona part justifiqués aquella decisió. No podem oblidar que la mentalitat pagesa i dels terratinents d’aquella època dels anys 50, donaven molt més valor econòmic a les terres de cultiu que a les que eren denominades com a “marina”, que llavors no tenien cap valor, fins al punt que es deixaven com herència al bordegàs. I també: qui havia de pensar, aleshores, que una dècada més tard, arribaria l’anomenat “boom turístic”, i l’eclosió de l’activitat immobiliària a les zones costaneres de Mallorca?
Els poblers van continuar ocupant aquell lloc
No obstant, la pèrdua oficial d’aquells terrenys, no va impedir que els habitants de sa Pobla, que tota la vida havien trepitjat i treballat aquells aiguamolls inhòspits de s’Albufera, fins a convertir-los en fèrtils marjals i s’havien banyat en les seves pròpies aigües marines, continuessin gaudint de la seva colònia estiuenca fins a l’arribada del boom turístic; “Ses Cassets”, un poblat de canyes i lones de posar i llevar, que cada estiu feia les delícies dels nens de la postguerra, dels seus avis que es cuidaven de ells i dels seus pares que els visitaven els diumenges, si les labors del camp li ho permetien.
D’altra banda, aquella franja de platja va continuar proveint als agricultors de sa Pobla d’alga (posidònia morta), que barrejada amb altres substàncies orgàniques de deixalla en els femers -normalment situats en els corrals de les cases- servien com a adob de les terres.
Amb l’arribada del boom turístic dels 60, en pocs anys aquells terrenys de l’Albufera i aquells arenals verges, de frondoses pinedes que donaven ombra a la platja, es van anar convertint en urbanitzacions, que avui alberguen, apinyades, multitud de construccions; xalets i apartaments, hotels, locals comercials i d’oci, que suposen abundants beneficis per al seu municipi de Muro, mentre les terres de conreu que els poblers van rebre a canvi, de cada dia van perdent valor i a poc a poc van quedant en situació d’abandó.