Entrevistam a Pere Brunet i Campins; com caminar sense fer potades

El seu amic Guiem Roig, present a la conversa, afirmarà de Pere Brunet, el nostre personatge d’avui, que pertany a una casta especial de persones. La d’aquelles que tenen la discreció per divisa. Que passen sense que es noti la seva presència. Fent honor a la màxima de Francis Bacon que proclama “La discreció és una virtut sense la qual les altres ho deixen de ser”. I no serà per falta d’aventures i experiències dignes de ser contades, recordades i valorades. En actiu des de el catorze anys i encara descobrint racons. Sempre deixant exemple per a futures generacions.

Pregunta.- Com t’atraques per primera vegada a la muntanya?

Resposta.- Jo vaig néixer a Palma. Vaig assistir a l’escola de Sant Alonso Rodríguez. Allà hi havia un club que es deia VINCES. Un amic en va dur a jugar a handbol a la pista de la plaça dels Patins a on hi havia un cercle de la OJE (1) que tenien un equip. I allà uns altres en varen convidar a sortir d’excursió. Vaig anar una vegada o dues i ja vaig deixar de banda el handbol i en vaig tirar de cap a la muntanya. Devia tenir uns catorze anys. No vaig fer el batxillerat i en vaig quedar amb el Certificat d’Estudis. I des d’aquell moment no ho he deixat. He tingut èpoques en què, per exemple quan els al·lots eren petits, ho he deixat un poc. Hem tingut quatre infants. Però tot d’una que ells varen començar a créixer tornarem a sortir amb ells i la meva dona. I així he anat fent. Quan els al·lots anaven a l’escola amb els pares dels altres alumnes varen fer un grup d’excursionisme per sortir amb els infants. Els al·lots varen tornar una mica gran i tot això es va anar aturant. Però jo sempre vaig sortir amb un petit grup de quatre o cinc persones. I ara, a lo darrer, els pares que un temps sortien varen començar a sortir però sense els fills. I ara aquí, al club de la tercera edat de Son Sardina, hem creat un grup que es diu Bon Brou.

P.- Bon nom!

R.- I quan vegis el logotip encara t’agradarà més! (riu). I ja fa devers catorze o quinze anys que surt amb aquesta gent. I a part el petit grup de tres o quatre que t’he comentat, que també sortim.

P.- En aquella primera etapa quines persones tenies com a referent?

R.- El que ens duia al principi era un tal Jaume Xaubet. Era català i tenia la germana aquí. Va ser dels primers que va passar per Sa Fosca. Era representat d’una empresa que es deia Paperera Sarrió. I després se’n va anar al País Basc que era a on tenien la fàbrica. Com a curiositat voldria esmentar que les Rutes Amagades de Mallorca de Garcia Pastor estaven impreses en paper fabricat per aquesta companyia. Era més gran que nosaltres. Moltes vegades les pèrdues que protagonitzàvem ens feien de mestre!

P.- Quin protocol, si es pot dir així, seguíeu per les vostres sortides.

R.- Nosaltres sortíem dissabte i diumenge. Nosaltres érem de la OJE i teníem el “circulo” a la plaça dels Patins a Palma. Allà a on ara hi ha el col·legi Aina Moll i Marqués. Hi havia un local i el delegat de Joventut tenia la seu allà. Com anàvem amb autobús o tren quedàvem a l’estació. Si, per exemple, volíem anar pel Puig Major, anàvem a Sóller amb el tren. Pujaven a l’hotel (2) i dormien allà. Després des d’allà anaven a on tocava i l’endemà, per tornar, corrensos cap al tren per què a les sis sortia el darrer! Fèiem nit i bivaquejaven a la muntanya.  

P.- Encara heu pogut trobar gent que vivia a la muntanya i de la muntanya?

R.- Sí. I tant. Jo he anat a Míner Gran (3) i m’han convidat a sopar i m’han donat un llit. I jo deia “No, que jo duc el meu sac de dormir” (riu). Per cert, al matí l’amo s’aixecà ben prest i en veure-me’n em diu “Ara unes bones herbes seques és el que toca!” I em va obligar a veure. Bé, no vull dir obligar, ja que jo soc bo de convèncer. I em va pegar una bona diarrea! (riu). No sé quin any podria ser, però et puc ben assegurar que aquella gent vivia allà tot l’any. Em sap greu no recordar-me de la data, però jo no apunt quasi res. Ara mateix tinc aquí algunes fotos antigues i no sé quan les he fetes.

P.- A més de senderisme, també fèieu torrents, escalada o altres activitats?

R.- Quan jo hi era just fèiem torrents a més de senderisme. Quan ja va venir gent com en Guiem Roig ja hi havia gent que anava a escalar. En Torres (4) i altra gent ja hi era.  Jo no he escalat mai. Un dia havia quedat amb Guiem. Em digué “Et duré a escalar al Cornador Petit”. I res, “A les vuit ens veiem a l’estació del Tren de Sóller”. Ell es va adormir i no va venir. I jo vaig dir “Això és senyal que no he d’anar a escalar”. I no ho vaig tornar a provar!  Jo si he de fer una grimpada o això, m’agrada i no tinc inconvenient. Això d’escalar és tan embullós amb corda i tal!

P.- Com compaginaves la teva afició amb la teva vida personal?

R.- Amb els meus pares no vaig tenir mai cap problema. Potser va ser per què jo era el petit de tres germans. Jo tinc la impressió de què la meva primera excursió la vaig fer amb els meus dos germans majors. Jo no sabia que anava d’excursió, era molt petit. Anàrem de Sóller a Lluc. I dormirem devora d’una font a la vall del Gorg Blau de la que no record el nom. No hi havia els embassaments ni la carretera del Puig Major. Baixaren cap a les cases de S’Estret per travessar el pontet i anar cap a Son Nebot. Jo era molt petit, però ja saps, els nins aguanten bé.

P.- I les primeres sortides fora de Mallorca?

R.- La primera sortida la vam fer amb Pep Xisco Pardo (6) als Pirineus. Hi érem Guiem Roig, Pilar la dona d’en Pep Xisco, Ana Cañabate i altres. Jo tenia un Citroën Dyane 6 (5). Vam pujar el Port de la Bonaigua amb sis persones i les seves motxilles!

Amb el grup de la tercera edat hem fet alguna sortida a Núria. Un altre any a Navarra per admirar Irati.

P.- I des de la OJE com arribes al mon federatiu?

R.- Jo t’explic. Dins la OJE hi havia un grup de muntanya amb molta de gent. També hi havia gent que venia per allà que no era de la OJE. Volien fer alguna cosa, però no sabien com. Et contaré, tal com ho record, la veritat. El que era “jefe” de la OJE, un tal Miquel Garau, va moure papers. I li varen donar una delegació de la Federació Espanyola. Ell, com a delegat, es va fer president. I a jo en va fer secretari. Al cap d’un any a ell el feren delegat d’esports. No podia ocupar els dos càrrecs a la vegada. En va fer a mi president i jo vaig fer a Guiem Roig secretari! Ens varen donar un local i un despatx per a la Delegació de la “Hermandad Cultural Deportiva” situat a la plaça dels Patins. I allà ens reuníem. I ja començarem a fer les targetes federatives. Es varen crear seccions de muntanya de clubs ja existents com la “Hermandad Cultural Deportiva” a on estaiem nosaltres, la Joventut Antoniana (7), el Club Pollença (8) i Els Escorpins de Manacor. Aquests quatre varen ser els primers.

Les fitxes federatives portaven el nom del club matriu de cada secció. Ens vàrem reunir i pensarem a fer un club de muntanya, just de muntanya únicament. Xarrarem, ens ajuntarem i cercarem un nom. I va sortir GEM. A continuació va venir la paperassa. Cercar firmes, cercar una directiva i presentar-la al Govern Civil. Vàrem estar un any i mig arreglant papers. En acabar la Federació va anar al Carrer Pere Alcántara Penya a on també hi havia la Delegació d’Esports. Però clar, havíem de menester un local. I allà baix hi havia un bar, anomenat BAR LUCAS. Com que nosaltres anàvem allà i tenia un soterrani, ens ho va deixar. I allà, a aquell soterrani del bar, venia tota aquesta gent que es federava aquí i allà. Jo vaig estar un parell d’anys a la Federació, però ja estava casat i ho vaig deixar anar després d’una mica més de quatre anys. I després va seguir en Pere Llofriu que no va estar més de dos o tres anys. Jo ho vaig deixar l’any que comença la campanya Salvem Sa Dragonera (1977) si no record malament.

P.- Quines diferencies trobes entre l’estil de sortir a la muntanya avui en dia i la dels teus inicis?

R.- Avui en dia trobes gent que passa pel teu costat i no et saluda. Fins i tot m’ha passat topar-me amb un conegut muntanyenc i no mirar-me a la cara. I no vull esmentar el nom. Encara que normalment passa tot el contrari. Fins i tot aquests que corren. Clar amb tanta de gent sempre n’hi ha que… Potser trobes persones que no saben. Que no són molt excursionistes. Surten. Ara jo quan em trob amb algú que no conec és mirar-li els peus. Una persona que ve d’excursió amb jo i no hem sortit mai plegats, la meva tendència és mirar-li primers els veus i veure quin tipus de calçat fa servir. Encara que una em va fotre! Havíem d’anar per la part de La Malé (9) i en sortir del cotxe li vaig indicar. Tot d’una en va contestar que portava les botes a l’interior del vehicle. Hi ha molta gent ara que fa el mateix, sobretot per evitar embrutar si has anat per fang o terreny brut.

P.- Quin tipus de material i eines fèieu servir en les vostres sortides?

R.- Normalment mataperdices Xiruca (10)! (riu). Jo vaig emprar bastant les cròniques que feia Benigne Palos i que publicava al diari BALEARES. I també les RUTES AMAGADES DE MALLORCA de Jesús Garcia Pastor que consultaven a la biblioteca. No les podíem ficar a la motxilla. Avui en dia jo tinc la col·lecció completa a ca nostra i no sé que faré amb elles en el futur. Els tinc i no em demanen pa.

P.- Quines diferències, si n’hi ha, veus entre la manera d’arribar a la muntanya entre els vostres temps i l’actualitat?

R.- La gent que no ha sortit, que comença, passen molt de gust. Fan cara de contents i satisfets.

P.- Quin lloc o llocs són per a tu emblemàtics i significatius per una raó o altra?

R.- Saps què passa? Que tot m’agrada! Ahir, sense anar més enfora, vam anar a fer una volta per Lloret. I encara que plovia férem la volta pels pous per entrar després a Sa Comuna. I a continuació vàrem visitar la Cova d’en Dainat (11) que han fet net recentment. La raó és que a jo, de la muntanya, m’agrada tot! Igual que el menjar! (riu). Ara em ve al cap una punta al costat del Pas de Can Jeroni Gros a Sóller. Per damunt del Camí de Castelló i a la zona entre el Puig des Moro i Sa Galera que m’agrada molt.

I no em vull oblidar de Sa Fosca. La primera vegada que hi vaig anar ho vaig fer amb en Xaubet. Al número 39 titulat TORRENT DEL GORG BLAU es descriu la nostra baixada. Va ser la tercera. De la història.  

P.- I que recordes d’aquella experiència?

R.- Allò va ser el més gran!(riu) Es pot dir que va ser el primer descens en què no passaren pena.  Dormiren en l’entreforc que hi ha a l’entrada de Sa Fosca. Nosaltres hi anàvem per veure si a partir del Pas de S’Acollonament, a on comença Sa Fosca, veure si realment de dia feia fosca. La gent que hi havia anat abans no sabia exactament quina hora era en travessar-la. Nosaltres en arribar allà era prest. Ens aturarem i férem foc. I al matí, quan ja feia claror, ens tirarem dedins. I comprovaren que, efectivament, hi havia llocs de total obscuritat, sense cap classe de llum. No per tot. Record que al primer bot ja vaig pegar dins l’aigua. Ho fèiem amb un bot i vestits amb un jersei de llana. I carburer (12).

P.- Per anar tancant , que voldries dir que no hagi sortit fins ara?

R.- (Aquí intervé el seu amic Guiem Roig). En Pere camina sense fer potades. De fet, els seus fills saberen no fa molt que ell havia estat un dels primers delegats federatius. També fins fa poc temps que havia anat a Sa Fosca.

Tornar a parlar Pere Brunet.

De la meva vida com a muntanyenc que he d’anar a contar?  Algunes vegades he tingut la sort de sortir amb els meus nets encara que avui en dia es dediquen més a altres activitats com la bicicleta. Com ells viuen a Bunyola i hi ha molta muntanya se l’han feta tota.

Tu m’has demanat que et digui una cosa que m’agradi de la muntanya. Una cosa no. Per a mi és tot. Alguns diuen que els agrada per què té plantes. Jo no. Tot m’agrada d’ella.

I vull afegir que una persona que m’ha ajudat molt i m’ha ensenyat molts de camins i passos és Emili Alonso. També voldria destacar a Pep Torrens, ja desaparegut. I et recomanaria que tinguessis oportunitat d’entrevistar a Bernat Torres.

Notes

• Organització Juvenil Espanyola. Fundada l’any 1960 com a organització, depenent de la Secretaria General del Moviment, però sense personalitat jurídica pròpia. S’encarregà d’enquadrar i difondre els valors franquistes entre la joventut. Després de la dissolució de la Secretaria General del Moviment en 1977 amb l’arribada del sistema democràtic, la OJE es va inscriure formalment en 1978 com a associació independent centrada en l’educació no formal. Va estar enquadrada en la Delegació Nacional com a part del Moviment Nacional, el partit únic creat per la dictadura feixista del General Franco a partir de Falange Espanyola Tradicionalista (FET) i les Juntes d’Ofensiva Nacional Socialista (JONS). Es tractava d’un partit d’ideologia feixista i nacionalsocialista.
• Parla de l’edifici inacabat del Hotel construït il·legalment a Monnàber (Fornalutx) en 1962 i volat amb explosius al juliol del any 2000. Després de la demolició es va regenerar tota la zona. Avui en dia pràcticament no s’observa res. 
• Míner Gran és una finca situada a l’extrem més oriental del municipi d’Escorca, amb una petita part compartida amb Campanet i Pollença. Al 2001 fou declarada refugi de caça, prohibint-se qualsevol modalitat cinegètica. Des de la finca es pot pujar al Puig del Tomir o al Puig de Ca de Míner. Té una superfície de més de 750 quarterades.
• Es refereix a Bernat Torres Bibiloni, referent de l’escalada clàssica a Mallorca. Autor, en col·laboració amb Jorge Xibillé, de l’obra “Inicios de la escalada en Mallorca. La apertura de doce rutas clásicas (2014)”, publicada per la FBME.
• El Citroën Dyane fou un automòbil de turisme de poc més de 3,8 metres de llarg i un pes entre els 600 i el 700 quilos produït pel fabricant francès Citroën a Vigo entre l’any 1967 i fins a 1983. Estava dissenyat per transportar quatre persones i un nin. El seu motor no superava els 32 cavalls i la velocitat màxima era de 125 kilòmetres per hora. Va ser un digne successor pel mític 2 CV.  
• Pep Xisco Pardo és un destacat muntanyenc mallorquí destacable per la seva gran capacitat tècnica i organitzativa. Va ser clau en la FBME i en el GEM. Serà protagonista d’una futura entrevista en aquest medi.
• La Confraria Joventut Antoniana va ser fundada pel Pare Atanasi de Palafrugell l’any 1928. Al principi, el nombre de confrares era de 25 augmentant progressivament amb el pas dels anys. A més de la seves activitats religioses i espirituals també ha tingut certa activitat relacionada amb la muntanya. Des de la seva fundació ha tingut relació amb l’església dels Caputxins, a on te la seva seu social. El president de l’entitat en els anys dels que parla Pere Brunet era Don Ramón Colombás Llull. Avui en dia disposa d’un pas processional que surt en Setmana Santa.
• El Club Pollença era a l’origen una societat esportiva, creat a Pollença (Mallorca) el 7 de juny del 1910 amb el nom de «Club Ciclista de Pollença». De mica en mica, les activitats eixamplar cap a l’excursionisme, l’oci, la moda i la difusió cultural. El 1930 va prendre el seu nom actual. (Wikipedia en català).
• Petita Vall situada entre la Finca de Bàlitx(Escorca) i Ariant (Pollença). Es un exemple excepcional de les tècniques de conreu i explotació practicades a la Tramuntana.
• La xiruca (nom comercial Chiruca) fou un calçat creat a Tortellà(Girona) cap als anys cinquanta, pels germans Fontfreda; era una bota de camp amb sola de goma per fora i de cànem per dins, i empenya flonja; es distingia per la vulcanització de la sola de les espardenyes. La van fabricar i comercialitzar amb el nom de “Chiruca”, que vol dir ‘Mercè’ en gallec. Era un homenatge dels germans Fontfreda a sa mare, que es deia Mercè. Molt usada pels excursionistes (sovint implicant-hi catalanisme i antifranquisme), la Chiruca es connotà durant els anys seixanta com a calçat comú als moviments socials i les manifestacions.
• Es tracta d’una cova d’enterrament datada al Bronze antic (1700 – 1100 AC). Te planta irregular. L’accés es per un estret passadís que s’estreny encara més en atracar-se al portal d’entrada. És creu que antigament la portalada estava coberta per un túmul de pedra i terra per tal d’evitar les profanacions.
• Un llum de carbur o carburer, és un dispositiu d’il·luminació de gas. L’aparell obté una flama molt lluminosa produïda amb la ignició del gas acetilè (C₂H₂) que es genera per la reacció química exotèrmica entre el carbur de calci (CaC₂) i aigua. El dispositiu consta de dos compartiments que es carreguen amb els dos reactius (aigua en el superior i carbur de calci en l’inferior). Amb una aixeta o un altre element de regulació es pot aportar controladament petites quantitats d’aigua al carbur, i això produeix el gas acetilè que es crema en un filtre, que pot estar proveït d’un reflector parabòlic.