El calendari ens recorda que ja hem entrat als dies previs a la celebració dels carnestoltes, conegut popularment per ‘carnaval’. Per part dels distints municipis i altres associacions s’anuncien les «Rues» i «Ruetes», desfilades festives i multicolors de colles de desfresses, i altres actes propis d’aquesta celebració que, al llarg dels anys ha anat introduint noves modes i costums, des dels balls d’aferrat i de màscares dels anys 60, a les actuals manifestacions festives, a es que hi participen petits i grans.

   Unes festes, les dels carnavals o carnestoltes, que des de molts anys enrere sempre estigueren criticades i censurades per les capes socials més puritanes, començant per l’Església i passant pels règims polítics més conservadors, com va ser el cas del franquisme a tot el territori espanyol. Unes censures que encara recorden les generacions nascudes les primeres dècades de postguerra, i que intentarem refrescar, gràcies a la publicació d’un article del doctor en Història Eduardo Montagut, que reproduïm.     

El franquisme contra el Carnestoltes

   La prohibició del carnestoltes en el franquisme va començar ja en plena Guerra Civil i es va mantenir en acabar la contesa fins al final de la dictadura. L’ordre prohibitiva va ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) editat a Burgos el 5 de febrer de 1937, quin text íntegre deia així:

   Dou l’article històric de Eduardo Monteagut que, «El procés de prohibició es va iniciar quan el  governador general de la Junta Tècnica d’Estat, primer organisme de govern del bàndol revoltat, en aquell temps, el veterà militar Luís Valdés Cabanillas, va dictar el 3 de febrer de 1937 des de Valladolid, just en època de carnestoltes, una ordre circular per a tots els governadors civils, en la qual s’ordenava la suspensió d’aquestes festes. Els motius tenien a veure amb la mateixa contesa. Les autoritats revoltades consideraven que en temps de guerra no semblava molt convenient exterioritzar alegries “amb la vida de sacrificis que hem de portar, atents solament al fet que res falti als nostres germans que vetllant per l’honor i la salvació d’Espanya lluiten en el front..”.

   Així doncs, en la disposició no semblava establir-se cap argument religiós ni moral, apel·lant més aviat a la necessitat d’austeritat en un moment de lluita, però implícitament, era clar que una festa amb un alt contingut pagà no casava molt amb l’esperit de “croada” dels que s’havien alçat contra la República amb el suport entusiasta de l’Església, contrària tradicionalment a aquestes manifestacions lúdiques.

   En acabar la contesa, Serrano Suñer, com a ministre de la Governació, va promulgar una ordre el 12 de gener de 1940 en la qual es mantenia la prohibició, ja que s’afirmava que no hi havia raons per a rectificar la decisió presa en 1937.

   El govern va ser molt categòric amb les autoritats provincials i, sobretot amb les locals, és a dir, els alcaldes, perquè estiguessin molt atentes a l’hora de fer complir la prohibició. En aquest sentit, es van multiplicar els bàndols municipals avisant als veïns sobre la prohibició de festejar el carnestoltes, de forta nissaga en gairebé tota la geografia espanyola.

   Però, no hi ha dubte, que en alguns llocs on el carnestoltes era molt important i estès entre totes les capes socials, com a Càdis o Santa Cruz de Tenerife, es va disfressar amb un nou nom, “festes d’hivern”. El poder va acceptar aquella situació, però sota una estreta vigilància i censura. Hem de tenir en compte que el franquisme, a més del component religiós i moral integrista del nacionalcatolicisme, tenia una enorme prevenció cap al carnestoltes perquè no era una manifestació pública massiva promoguda pel mateix per a exaltació del dictador o vinculada a algun acte o festivitat religiosa (Viacrucis, concentracions eucarístiques, Setmana Santa, Falles, San Fermins, etc..). Es tractava, en canvi, d’un conjunt de xerinoles i algaravies amb disfresses, i on era fàcil l’equívoc o que sorgís una possible crítica al poder, encara que fos festiva. El carnestoltes tenia aquest component pagà que demonitzava l’Església franquista, però també de subversió de l’ordre establert durant uns dies. Ho tenia tot per a ser prohibit per la dictadura.

   És evident que, passat el temps, més enllà dels anys quaranta, sense autoritzar-lo, sí que es va tornar més permissiu amb algunes manifestacions amb càntics populars, especialment en l’àmbit rural, sense deixar de ser atentament vigilades per les autoritats i els cossos de seguretat. D’altra banda, és innegable que es van permetre festes privades o balls a Casinos i Societats, perquè era més fàcil controlar un recinte tancat. Aquestes institucions socials i culturals havien de demanar el permís corresponent. Generalment, les seves juntes directives avisaven als assistents que en aquests balls estava terminantment prohibit l’ús d’antifaços o maquillatges especials que ocultessin o desfiguressin el rostre.

   A poc a poc es va anar obrint alguna cosa la mà, tenint a veure amb la modernització social d’Espanya a partir dels anys seixanta, però fins que no va arribar la democràcia, la prohibició va continuar existint. En aquest sentit, és significatiu un article del diari El País del 5 de febrer de 1978, titulat “La festa de carnestoltes recupera lentament les seves arrels populars”, i on s’explicava com, a poc a poc, s’estava recuperant una festa que el franquisme havia prohibit, al·ludint també als subterfugis de Tenerife i gaditans per a mantenir aquest esperit festiu de sempre, i que una dictadura va voler bandejar, com tantes altres coses.

   Com ja s’ha dit, amb el pas dels anys, les celebracions carnavalesques han anat experimentant canvis respecta les antigues modes i costums que les caracteritzaven, si bé, segueixen conservant el mateix esperit de disbauxa, no tan desenfrenada, la seva humorística ironia i la seva crítica social i política, ara sí, en tota permissió.