Rememorant els 90 anys de la Unió Esportiva Poblense (VII)

Comença l’època daurada. Temporada 1980-81

   Buidat el camí per a aspirar al màxim una vegada absent el Real Mallorca en una categoria superior, l’U.D. Poblense va formar un planter excepcional per a començar la dècada dels anys vuitanta amb Llorenç Serra Ferrer en la banqueta. Primer classificat de principi a fi durant la temporada 80/81, els blaugranes només van perdre un parell de partits mantenint una gran distància respecte al seu més immediat rival, el C.D. Constància. Arribats a la disputa de la Promoció d’Ascens en Semifinals es van enfrontar a l’Arenas Club, de Getxo, empatant 1-1 en la localitat biscaïna per a després imposar-se a casa per 2-0. Per a accedir a Segona Divisió B faltava eliminar en la Final a l’Endesa Andorra de Terol, rival amb el qual no es va poder davant la decepció dels seus aficionats després d’empatar 1-1 a casa i caure derrotats en la localitat aragonesa per 2-0. El somni s’havia esfumat.

   En la campanya 81/82, de nou amb Serra Ferrer a la banqueta, els blaugranes van executar un torneig molt similar al del curs anterior sent els protagonistes en l’àmbit domèstic els mateixos encara que, ficats en la Promoció, els resultats aquesta vegada sí que van ser els esperats. En Semifinals el rival va ser el Langreo, conjunt asturià al qual es va vèncer a casa per 3-1 sent la volta reeixida en empatar 1-1. Restava el més complicat, la final, enfrontant-se al Catarroja C. F., campió valencià, al qual es va vèncer en l’anada per 1-2 i una setmana més tard a casa per 2-0 davant un abarrotat estadi del Polieportiu Municipal de sa Pobla. Camp que va celebrar un merescut ascens a Segona Divisió B per primera vegada en la història del club pobler.

Història d’un ascens gloriós

   Com queda dit, la temporada 1981-82, quedarà dins la memòria dels aficionats poblers que tingueren l’ocasió de vivir-la i assaborir-la, com la que marcaria la més important fita històrica  fins llavor aconseguida pel Poblense. Va ser la temporada del somniat ascens a la Segona Divisió B,  aleshores la categoria de bronze del futbol espanyol.

   De la mà de Llorenç Serra Ferrer, que acabava d’aconseguir el títol d’Entrenador Nacional, el Poblense emprenia una nova singladura com equip punter de la Tercera Divisió Balear, que integraven els equips: Manacor, Porreres, Portmany, Murense Sporting Maonès, Binissalem, Felanitx, Margaritense, Alaior, Santanyí, Constància, Calvià, Andratx, Porto Cristo, Collenrense, Xilvar, Ses Salines, Atl. Ciutadella, Sóller i Poblense.

   Un pressupost de 10 milions de pessetes i una renovada i reforçada plantilla, ferien reaitat un somni, que per un club modest com el Poblense, pareixia difícil d’aconseguir. L’ascens a Segna B era l’objectiu que s’havia de fitxar una vegada més, l’ambiciosa directiva del Poblense que seguia presidint Pep Alorda. L’empresa, però, no resultaria un camí de roses. El Poblense era l’equip a vèncer per tots els rivals que conformaven aquella Tercera Divisió Balear.

   El començament de temporada, va ser més aviat irregular, i realment preocupant, i no va ser fins al final de la primera volta del campionat quan l’equip es va consolidar definitivament com a líder in discutible i amb fundades aspiracions de repetir el títol de campió aconseguit la temporada anterior. Al final de la primera volta, el Poblense liderava la classificació i feia renéixer l’optimisme entre la seva afició.

   L’equip no va fallar, i després d’una segona volta espectacular, el Poblense es proclamava matemàticament campió de lliga manca de dues jornades per al final de la competició, i amb la mirada posada ja amb la pròxima lligueta d’ascens a Segona B.
Aquest cop no es podia fallar.

Breu història d’un ascens històric

   L’equip asturià, el Langreo va ser el primer rival que li va tocar en sort al Poblense a la primera eliminatòria de la lligueta d’ascens que es va decantar a favor dels poblers amb aquests resultats: Al partit d’anada, disputat a sa Pobla el diumenge dia 30 de maig, el Poblense obria una primera porta a l’esperança, imposant-se pel resultat de 3 a 1, en un partit que es va posar costa amunt quan el Langreo va empatar, després que Moranta haguera avançat als locals al marcador. Després, un penal comès sobre Tolo Ferrer per transformar Tomàs encarrilava una altra vegada la victòria local, que sentenciaria definitivament un antològic gol de Pep Bonet. Amb el resultat de final de 3 a 1 favorable al Poblense, el primer obstacle quedava meridianament superat a l’espera del partit d’anada a disputar a Langreo el pròxim divendres 6 de juny.

   No seria fàcil conservar aquell avantatge de dos gols aconseguits a sa Pobla, ja que prest el Langreo escurçaria distàncies mitjançant un  discutible penal  assenyalat a favor seu. El Poblense va defensar amb dents i ungles aquella petita diferència a favor seu, fins que, a les acaballes del partit, un oportú gol de Pau Amer decantava definitivament l’eliminatòria a favor dels poblers.

   El sorteig per la segona eliminatòria va aparellar el pobler amb el Catarroja, campió del grup valencià. El partit d’anada es va disputar a terres valencianes el diumenge 9 de juny, amb un començament advers pel Poblense, que encaixava un gol en contra als inicis del partit. Però no se acovardaren els de Serra Ferrer, ni davant el resultat advers, ni davant la duresa i ofici dels valencians, i va arribar el gol de l’empat aconseguit per Pep Bonet, i més tard el de la victòria marcat per Tolo Ferrer, mentre el porter Joan Mesquida aturava totes les pilotes que arribaven a la seva porteria. Amb l’avantatge al marcador al final del partit, ja tot jugava a favor del Poblense per afrontar el partit de tornada que s’havia de jugar a sa Pobla, el dissabte 12 de juny.

   Aquell partit de tornada i definitiu per la consecució de l’ascens, es va decantar a favor del Poblense pel clar resultat de 2 a 0, amb gols de Tomàs de penal i de Tolo Ferrer, en un partit que fou de clar domini local.

   Així, els molts de seguidors del Poblense, que pràcticament omplien el recinte del Poliesportiu, gaudiren d’un capvespre de vertader espectacle futbolístic i d’una indescriptible i eufòrica alegria. El somni s’havia fet realitat. El Poblense era equip de Segona B per primera vegada en la seva història.

   Els protagonistes d’aquella important gesta, amb l’entrenador pobler Llorrenç Serra Ferrer al davant, foren: Joan Mesquida, Martí Perelló, Jaume Pons, Tomàs Gibert, Toni Hidalgo, Martí Munar, Joan Mateu, Miquel Pascual, Sori, Pep Moranta, Tolo Ferrer, Toni Rosselló, Joan Planas, Pau Amer, Miguelito, Guillem Cantallops, i Damià Amer, amb el massatgista Joan Villalonga.

En la campanya 83/84 els blaugranes van seguir en el mateix grup però amb rivals diferents resultant el torneig animadíssim per la gran igualtat regnant. Salvats del descens abans de l’última jornada, el dotzè lloc va fer gust de glòria. Per a la sessió 84/85 es van portar nous futbolistes amb els quals es pensava esquivar els llocs de cua, però no va anar així. En una atapeïda classificació, al final van ser catorzens encara que amb el premi de la continuïtat, el seu gran objectiu. En començar la temporada 85/86 la Federació Espanyola va comunicar que, per a obtenir un rendiment esportiu òptim i un campionat més professionalitzat, la Segona Divisió B havia de ser reduïda a un grup únic de vint-i-dos participants. Això suposava que molts clubs perdrien la seva plaça pel que els de la comarca del *Raiguer van formar una plantilla de jugadors experimentats per a no córrer riscos. La jugada, d’acord amb el resultat, els va sortir perfecta perquè sisens en Lliga a més d’obtenir la continuïtat, donaren espectacle movent-se entre les primeres places.

L’anunciada i temuda campanya 86/87, amb desplaçaments de llarg a llarg de tota la geografia nacional, va ser una càrrega molt dura per al club balear que, asfixiat per les despeses, va concloure vint-i-dosè i cuer salvant-se d’un segur descens gràcies a la decisió de la Federació Espanyola, pressionada i atabalada per les constants protestes dels clubs, de decidir no descendir a ningú i ampliar per a la següent sessió la categoria d’un grup a quatre amb vint participants cadascun. Per als blaugranes la mesura federativa va ser un regal i, situats en el Grup II amb catalans, balears, aragonesos, castellà-lleonesos, navarresos, de La Rioja i bascos, la temporada 87/88 malgrat que els problemes existents va ser un repte superat en finalitzar en quinzè lloc. Seguint en el Grup II la campanya 88/89, amb una plantilla que va sumar pocs gols, va ser molt negativa i el club mallorquí, després d’un cicle de set campionats en la categoria, va posar fermall final en ser divuitè descendint a Tercera Divisió. De nou en el grup balear, la seva participació en la Lliga 89/90 va ser mediocre amb una plantilla molt distinta a la del curs anterior acabant la millor dècada de la seva història en catorzena plaça.

1990 – 2000