Francesc Goñalons, president de l’Associació del Ca de Conills: “El ca de conills menorquí està en perill d’extinció”

El ca de conills de Menorca viu un moment clau per al seu futur. Aquesta raça tradicionalment vinculada a la caça menor i al camp menorquí lluita ara per aconseguir el reconeixement oficial com a raça autòctona, després d’anys de feina per part dels criadors. Actualment inclosa només com a agrupació racial dins el catàleg de races autòctones de les Illes Balears, l’objectiu del col·lectiu és que se li atorgui el títol de raça pròpiament dita a nivell estatal, gràcies a estudis genètics i morfològics que en demostren la singularitat respecte a altres gossos similars.

Francesc Goñalons és el president de l’Associació de Criadors i Conservadors de Ca de Conills de Menorca, a més de ser criador i caçador des de petit per herència del seu pare.

Pregunta.- Quina diferència hi ha entre el ca de conills menorquí i altres races caçadores?

Resposta.- Totes les races de podencs que hi ha tant a la península Ibèrica com a les Illes Balears tenen el mateix origen antic: provenen dels gossos aportats pels fenicis i altres pobles mediterranis, que al llarg dels segles s’han anat adaptant a les característiques del territori on vivien, sovint creuant-se amb gossos locals. A Menorca, per exemple, el ca de conills ha evolucionat d’una manera pròpia. Morfològicament és un ca una mica més petit que l’eivissenc, però més robust. L’eivissenc és més lleuger, més àgil, més ràpid i destaca pel salt —una habilitat útil en el seu entorn més obert— mentre que el menorquí ha desenvolupat una gran capacitat per seguir el rastre del conill amb el nas. Això és perquè el terreny menorquí, més tancat i amb vegetació espessa, fa que sigui més útil l’olfacte que no el salt. Per això, el nostre ca destaca com a rastrejador pur, amb una musculatura ben desenvolupada i un instint natural molt marcat.

“La legislació actual ens obliga a tenir-los fermats o tancats dins caneres quan no és temporada de caça”

P.- Quines són les seves principals necessitats pel que fa a l’alimentació, entrenament, espai…?

R.- Els cans de raça caçadora, i especialment el ca de conills menorquí, necessiten molt d’espai obert per córrer. Són animals actius, amb molta energia, i han d’estar en contacte amb el medi natural per desenvolupar tot el seu potencial. Un dels problemes amb què ens vam topar des de l’associació és que la legislació actual ens obliga a tenir-los fermats o tancats dins caneres quan no és temporada de caça, cosa que contrasta amb el que passava abans. Antigament, era molt habitual veure cans de conills per tot arreu, voltant lliurement pel camp. A més, tenien una funció pràctica: moltes vegades els pagesos, en aixecar-se, es trobaven que els cans havien caçat un conill, que es convertia en aliment per aquell dia. Aquest canvi en la normativa va provocar que molta gent deixés de criar-los i això ha fet que la raça hagi entrat en perill d’extinció. Ara, després de molta feina i amb el suport del Consell, hem aconseguit habilitar un camp d’ensinistrament a Ferreries, on els cans poden córrer i entrenar-se, especialment fora de temporada de caça, de manera segura i regulada.

P.- Quines tècniques d’adiestrament s’utilitzen?

R.- Ara mateix, com que estem en ple procés de reconeixement oficial de la raça, una de les coses que ens demanen és organitzar proves funcionals i també preparar jutges especialitzats. Per això estem col·laborant amb la Universitat de Còrdova, que és l’encarregada de la part científica en l’estudi i reconeixement de races autòctones. Fins ara, ens havíem centrat molt en l’aspecte morfològic dels animals, però ara que tenim el camp d’ensinistrament en marxa, ja estem començant a fer estudis i proves de funcionalitat: veure com treballen sobre el terreny, com segueixen rastres, com reaccionen a diferents estímuls… Tot això és necessari per completar l’expedient de reconeixement.

P.- Quins requisits es tenen en compte en aquestes proves?

R.- El que més ens interessa és avaluar les aptituds de caça i l’obediència. Observam com els cans fan servir el nas, si tenen bon olfacte, com es guien pel rastre del conill, o si confien més en l’oïda. També analitzam la seva capacitat de seguir instruccions i treballar en grup. De moment, aquestes proves encara estan en desenvolupament i no tenim un sistema tancat. Justament estem definint quins aspectes volem destacar i posar en valor d’aquesta raça perquè sigui representativa i diferenciada.

P.- Hi ha cap pla estratègic per fomentar la cria?

R.- Sí, des de l’associació de criadors hem creat una xarxa de contacte entre tots els criadors de l’illa. Això ens permet compartir informació, línies genètiques i fer una planificació més acurada dels creuaments. Abans, això no existia: cada criador funcionava pel seu compte i només coneixia els cans del seu entorn. Ara ens coneixem tots, intercanviam dades i podem seleccionar els exemplars que millor s’ajusten a les característiques que volem conservar, tant morfològiques com funcionals. Això és fonamental per evitar la consanguinitat i preservar la qualitat de la raça.

P.- Quants de cans hi ha registrats actualment a l’associació?

R.- Ara mateix tenim registrades unes 430 fitxes de cans, però cal tenir en compte que aquestes fitxes s’actualitzen cada 8 anys, i en aquest temps molts animals poden haver mort. Calculam que en actiu i amb constància documental n’hi ha uns 300 exemplars vius a l’illa de Menorca. Això ens situa clarament dins la definició de raça en perill d’extinció, ja que el llindar mínim establert és de 500. Aquesta dada evidencia la necessitat urgent de protegir, fomentar i donar a conèixer el ca de conills per garantir-ne la supervivència.

“Hem trobat branques que remunten fins als anys 40 del segle passat”

P.- En quin punt es troba el procés de reconeixement oficial com a raça autòctona?.

R.- Ara mateix estam immersos en la recollida de documentació històrica i també hem començat a construir el llibre genealògic de la raça. Aquest arbre ens ajuda a traçar les línies familiars dels cans i, sorprenentment, ja hem trobat branques que remunten fins als anys 40 del segle passat. Aquesta feina és lenta però essencial per demostrar l’antiguitat i la continuïtat de la raça. També esdevé un element clau dins l’expedient que hem de presentar al Ministeri d’Agricultura per obtenir el reconeixement oficial.

P.- Quina importància té per vosaltres aconseguir aquest reconeixement estatal i no només autonòmic?

R.- És absolutament clau. Per molt que aquí a les Balears ja reconeguem el ca de conills com a raça, sense reconeixement estatal no és oficialment una raça, només una agrupació. El reconeixement estatal permetria incloure-la dins el Catálogo Oficial de Razas de Ganado de España, i això no només té un valor simbòlic o científic: també obre les portes a subvencions, programes de conservació, presència a fires ramaderes i suport institucional. A més, ens ajudaria a fer conèixer la raça fora de Menorca, cosa que és fonamental per preservar-la i dignificar-la.