La Vaca de la Reina: una espècie en recuperació
A Menorca, hi sobreviu un llegat viu i gairebé mític la Vaca de la Reina, un conjunt racial boví únic que, malgrat haver estat a punt de desaparèixer, ha ressorgit gràcies a la tenacitat d’un grup de ramaders compromesos amb el territori, la biodiversitat i la memòria històrica.
Un regal reial
La història de la Vaca de la Reina comença l’any 1863, quan la reina Isabel II va regalar un bou i sis vaques de la raça suïssa Fribourgoise a l’Ajuntament de Maó. L’objectiu: millorar la qualitat del bestiar de l’illa. Aquesta raça, avui extingida a Suïssa, va adaptar-se al paisatge i clima menorquí i va generar, amb el pas dels anys, una població amb característiques pròpies.
Com explica Miquel Taltavull, president de l’Associació de Ramaders de la Vaca de la Reina, aquests animals eren “molt productius, amb molta llet i esperança de vida llarga. El bou també es feia servir per llaurar.”
De la desaparició al renaixement
Durant dècades, la Vaca de la Reina va conviure i es va creuar amb altres races com la vaca menorquina o britàniques. Però amb l’arribada de la vaca frisona als anys 60, més productiva, va començar el declivi. El 2000, només quedaven set exemplars identificables.
“Aquell va ser el punt crític”, recorda Taltavull. Per evitar el risc genètic i consanguinitat, es van fer estudis d’ADN, creuaments controlats i una comparativa amb 30 races per demostrar la seva singularitat. Avui dia, la raça està reconeguda oficialment com agrupació racial pròpia de Balears, amb un llibre genealògic i diversos estudis científics que avalen la seva singularitat.
Situació actual
Després de més de dues dècades de feina, la Vaca de la Reina torna a trepitjar fort, però encara queda molt per fer. Hi ha uns 70 exemplars a Menorca i uns quants exemplars més a Mallorca. Taltavull destaca la importància dels exemplars exportats a Mallorca, que poden servir de suport si Menorca mai es veu afectada per una epidèmia que possi en perill als animals.
Morfologia
La Vaca de la Reina presenta una morfologia molt particular que la fa inconfusible i, alhora, molt adaptada a l’entorn menorquí. És un animal de mida mitjana, amb una estructura corporal longilínia, de perfil recte o lleugerament subconvex, i amb una expressió que denota noblesa i mansuetud. Aquesta morfologia respon al seu origen com a vaca lletera tradicional, amb una constitució funcional però sense les exageracions pròpies de les races altament seleccionades.
El color de la seva capa és un dels trets distintius més evidents: es tracta d’una vaca clapada blanca, amb zones de color més fosc com el negre, el castany o el vermell, segons l’exemplar. A nivell anatòmic, destaca pel seu ossament fi, especialment visible a les extremitats i a les zones de musculatura moderada. No és una vaca corpulenta ni pensada per a grans produccions càrnies, però sí per a un maneig fàcil, tranquil i respectuós amb el medi. El sistema mamari és un altre dels punts forts: ben implantat, simètric i cobert per una pell fina i suau, amb mugrons petits i de coloració clara, cosa que facilita la munyida tant manual com mecànica.
Quant al valor productiu, si bé no pot competir en volum absolut amb races especialitzades com la Frisona, ofereix un equilibri excel·lent entre quantitat i qualitat. Les anàlisis realitzades en el marc del projecte de recuperació han revelat valors molt dignes:
- Greix: 3,3%
- Proteïna: 3,29%
- Lactosa: 4,77%
Aquests valors són indicatius d’una llet amb bon perfil nutricional, ideal per a la transformació artesanal en productes làctics com formatges o iogurts. Tot plegat, juntament amb la seva longevitat natural —hi ha casos documentats d’exemplars que han viscut fins als 20 anys, molt per damunt de la mitjana de races industrials (8-10 anys)— converteix la Vaca de la Reina en una opció molt atractiva per a explotacions petites, sostenibles i amb orientació de circuit curt o agroecològic.