Rememorant els 90 anys d’història de La Unión Esportiva Poblense (XI)

La temprada 1986-87 va suposar pel Poblense l’intent d’assolir la seva fita esportiva més elevada en tot el seu historial, i una temporada que marcaria el començament del declivi, la costa avall del club blaugrana pobler. Afrontar i finalitzar amb èxit una campanya en la qual hauria de combatre amb uns equips històrics i de gran potencial econòmic i esportiu, com els que conformaven aquell grup únic de la categoria Segona Divisió B dins el panorama futbolístic nacional.

   Un grup únic integrat per 22 equips, representants de totes les comunitats autònomes o regions, que eren: Burgos, Granada, Tenerife, Almeria, Lleida, Eibar, Salamanca, Pontevedra, Ourense, Alzira, Mallorca Atlètic, San Sebastián (filial de la Reial Societat), Alcoyano, Atlético Madrileño (filial del Atlético de Madrid), Córdoba, Gandia, Albacete, Lugo, Aragón (filial del Zaragoza), Linares, Ceuta i Poblense.

   Per afrontar aquell repte impossible, el club pobler va reestructurar sensiblement la plantilla de futbolistes, però les noves incorporacions no aportaren el rendiment que s’esperava pel seu palmares esportiu que avalava a jugadors com Riado, Victorino, Nito, Carlos, Felix, Azcona, Torreblanca o Llull.

   Els començaments de la lliga no pogueren ser més nefastos amb les derrotes encaixades enfront del Tenerife (4-1), Gandia (2-6), Albacete (3-1), i així, amb resultats adversos es va arribar a la novena jornada com  a darrers de la classificació, a quatre punts del penúltim classificat i només amb un sol punt aconseguit enfront del Córdoba al seu propi camp «El Arcángel» (1-1), amb tan sols 8 gols a favor per 27 en contra. Un panorama vertaderament desolador i descoratjador de cara al futur.

Canvis d’entrenador: Carrió per Álvarez i altre cop Carrió

   Com sol succeir en aquestes situacions, l’entrenador Evaristo Carrió va pagar les conseqüències d’aquella nefasta situació esportiva i la directiva va decidir cessar-lo després de la vuitena jornada. El seu substitut fou Roberto Álvarez, que la temporada 1979-80 havia deixat emprenta de bon entrenador per l’extraordinària campanya realitzada al davant del Poblense, i que tan sols els favoritismes que va rebre el Reial Mallorca, privaren al conjunt pobler de l’ascens directe a Segona B (Vegeu temporada 1979-80 d’aquest mateix llibre).

   Amb la presència de Roberto Álvaez al timó de la nau blaugrana, es va observar una certa millora quant al joc desplegat per l’equip, millora, però, que no es va traduir en resultats. La nau poblera seguia a la deriva en la seva singladura per la competició de lliga i cada cop es divisava més fosc i més llunyà l’horitzó de la salvació de la categoria. A mitjan mes de febrer de 1987, just al començament de la segona volta del campionat, de manera sorprenent, la directiva va acordar un nou relleu d’entrenador a la inversa del primer. O sigui, cessar a Roberto Álvarez i tornar a fer-sa amb els serveis de Evaristo Carrió; una rocambolesca decisió que va donar peu als més diversos comentaris dels aficionats, així com, també, als mitjans de comunicació.

   El retorn del tècnic valencià es va significar per la presa de severes represàlies en vers d’alguns jugadors més veterans de la plantilla i que en més força s’havien oposat a l’intent de substitució, com foren el capità Jaume Pons i el porter Tomeu Bennàssar, als que pràcticament va apartar de l’equip. En l’aspecte esportiu, Carrió no podia entrar en millor peu al seu retorn, perquè amb ell al front, l’equip pobler va aconseguir la seva primera victòria fora de casa davant l’Almeria, que de res serviria, ja que el Poblense seguiria enfonsat al darrer lloc de la classificació, i tan sols les decisions preses als despatxos federatius en forma d’una nova reestructuració de categories l’alliberarien del descens a Tercera Divisió.

S’agreuja la situació econòmica

   A tot aquell desgavell esportiu se li afegiria una situació econòmica insostenible, ja poc menys que impossible era fer front a un pressupost de més de 52 milions de pessetes (tres-cents dotze mil euros) quan ja s’arrossegava un dèficit superior als 20 milions (cent vint mil euros). Així el club es va trobar amb moltes dificultats per fer front als compromisos contrets amb els jugadors i altres, el que va produir un estat de seriosa preocupació als directius, que, a més, veien que a conseqüència d’aquella mala campanya esportiva, l’afició, totalment decebuda, donava l’esquena a l’equip.

La reestructuració salvadora       

     Com aigua de maig va caure entre la directiva del club, afició i els mateixos jugadors la notícia que es va fer pública a finals de febrer de 1987 que apuntava cap a una possible nova reestructuració de les categories de Segona B i Tercera Divisió del futbol espanyol.

   Davant la ja irremissible situació esportiva en què es trobava el Poblense, la darrera esperança de salvar la categoria una temporada més passava perquè es dugués a terme l’esperada reestructuració, que fou aprovada per gran majoria en el decurs de l’assemblea federativa celebrada a Madrid el dia 26 de febrer de 1987, encara que en contra de la voluntat de la Lliga de Futbol Professional i de l’Agrupació de Futbolistes Espanyols (AFE), que deixaren sentir les seves amenaces en forma de possibles mesures que poguessin perjudicar els clubs de la «maleïda» categoria de bronze del futbol espanyol.

   La nova reestructuració, que va ser qualificada de perjudicial i absurda pel futbol nacional, tant pels esmentats organismes, com per la majoria de mitjans de comunicació, va ser molt ben rebuda, en canvi, pels clubs militants a la Segona B, i a la Tercera Divisió. Així, molts de clubs d’històrica solera futbolística que aleshores estaven enfonsats al pou de la Tercera Divisió, tindrien l’oportunitat de ressorgir i gaudir d’una subsistència més digna, ja que de bell nou es tornarien a establir quatre grups de Segona B, formats per proximitat geogràfica dins el mapa de l’estat espanyol. Pel Poblense en particular, el fet que es dugués a terme aquella reestructuració, suposava continuar una temporada més a la categoria.

La plantilla sofridora

   Els jugadors que vern fer front a aquella temporada tant convulsa, tant en el terreny esportiu com social, foren: Porters, Tomeu Bennàssar i Miquel «Molondro». Defenses; Rafel Capó, Jaume Pons, Duró, Gaspar, Javier, Victorino, Nito, López, Esteban i Rigo. Migcampistes; Torreblanca, Crespí i Reus; Davanters: Mateo, Andrés, Frau, Alomar «Màgic» Díaz, Llull, Azcona, i Tobar. Entrenadors; Evaristo Carrió, Roberto Álvarez i altre cop Evaristo Carrió. Massatgista, Joan Villallonga.