La casa albercana: identitat i memòria de La Alberca
La personalitat de La Alberca, un dels pobles més pintorescos i visitats de la Sierra de Francia (Salamanca), no s’explica només per les seves festes, ritus, joies i indumentàries tradicionals, ni tampoc pel marc natural privilegiat que l’envolta. Un dels elements que millor defineix el seu caràcter és l’arquitectura popular, plasmada en les anomenades cases albercanes, autèntics testimonis de la relació entre la comunitat i el seu entorn al llarg dels segles.
La tipologia més habitual consta de planta baixa, dues plantes superiors i el sobrado o golfes. Els materials utilitzats són els que ofereix la terra: la pedra granítica de la zona, el fang, l’adob i, sobretot, la fusta de castanyer. La planta baixa, destinada tradicionalment a l’estable, s’aixeca amb carreus de granit o pedres irregulars lligades amb morter. Sobre ella, les plantes superiors es sostenen amb grosses bigues de castanyer i presenten els característics entramats de fusta, plens de pedra o adob.
Aquest joc geomètric, reforçat amb tonalitats grisenques, ocres, blanques o rogencs, genera façanes d’una gran força visual i recorda la influència francesa d’aquesta àrea de la Sierra de Francia (precisament). Els pisos sobresurten progressivament respecte als inferiors fins al punt de crear carrers estrets i ombrívols, on la llum del sol només penetra en fines làmines. Balcons, corredors i finestres de diferents dimensions completen aquesta imatge tan singular.
La porta principal, sovint elevada, s’assoleix mitjançant escales de granit amb barana de pedra o de ferro forjat: són els anomenats conpentinos. En moltes cases els corredors de fusta o ferro forjat del segon pis s’afegeixen a un altre balcó inferior, configurant façanes amb dos nivells de galeries superposades.
La vida a l’interior
Si la façana és una carta de presentació, l’interior és un autèntic món. Les cases albercanes, en molts casos, funcionen com veritables museus domèstics que han anat guardant mobles, utensilis i records de generacions.
Les escales de fusta de castanyer connecten els pisos i condueixen, a la primera planta, a la sala, espai fonamental en la vida familiar. Era aquí on s’acollien els moments més decisius: naixements, vetlles, bateigs, convits de casament o reunions familiars. Al voltant d’una taula central de noguer, hi trobem alcoves, arques, plateros i quadres religiosos. La planta baixa estava destinada als animals, com a estable.
La segona planta acostuma a acollir la cuina, veritable cor de la vida diària. La llar de foc, amb les pedres cilíndriques anomenades tizneros, servia tant per escalfar com per cuinar i fins i tot per assecar castanyes al sobrado, aprofitant el fum que pujava fins al sequero. En aquest espai també es trobava l’entremijo, una curiosa pedra circular amb canalets, utilitzada per rentar el lli o assecar-hi estris.
Altres dependències habituals eren el salaero (on es guardaven les carns de la matança), el noque (petit magatzem d’eines i productes), i el sobrado, reservat per a llenya, gra i, sovint, un forn de pa. Aquest entramat de sales i usos domèstics mostra com la casa no era només refugi, sinó també espai productiu i vital.
La Casa Museu Satur Juanela
Una de les millors maneres d’endinsar-se en aquest univers és visitar la Casa Museu Sátur Juanela, coneguda com la Casa Albercana. Situada en una antiga residència familiar, va ser restaurada per Sátur i la seva esposa Mari, que han sabut conservar l’essència d’aquest habitatge tradicional.
Les visites, sempre guiades pel mateix Sátur amb la seva sàvia simpatia, ofereixen una experiència única: no sols permeten conèixer l’arquitectura i els objectes originals, sinó també escoltar vivències en primera persona sobre el dia a dia de mitjan segle XX. La planta baixa, abans quadra, acull avui l’espai de recepció i una petita botiga de productes locals. Les plantes superiors mantenen intactes les alcoves, la sala cerimonial, la cuina i el campocasa, mentre que al sobrado es conserva el forn i el sequero, on actualment es projecta un audiovisual protagonitzat pels mateixos amfitrions.
Identitat viva
La casa albercana és, alhora, arquitectura i memòria. Reflecteix l’enginy d’una comunitat que ha sabut adaptar-se als recursos naturals i a les necessitats de cada època. Però també és un espai carregat de vida, on la successió de rituals i esdeveniments personals han anat deixant empremta.
Visitar-les, sigui passejant pels carrers de La Alberca o entrant a la Casa Museu Satur Juanela, és endinsar-se en una manera de viure que encara avui defineix la identitat d’aquest poble de la Serra de França.