Per les Verges, bunyols i serenates. Tradicions que molt poc perduren
Les darreres setmanes del mes d’octubre ens apropen a unes tradicions ancestrals que, a més de transportar-nos a la nostra infantesa i joventut, conviden a furgar dins el calaix de la memòria per tal de recordar el sentit d’unes pràctiques que, malgrat el pas del temps, encara perduren, poc o molt, dins el costumari actual, com són les serenates i els bunyols per les Verges i els rosaris dolços per Tots Sants, dels quals en parlarem la setmana vinent.
Els bunyols
Els bunyols tenen una presència molt especial dins les tradicions mallorquines, especialment lligada al temps de tardor i a algunes festes populars, i molt especialment per celebrar la diada o festa de les Verges, els dies que envolten la data del 21 d’octubre.
L’elaboració dels bunyols, tradicionalment, és una tasca pròpia de les dones, les populars bunyoleres, que preparen i venen els bunyols al carrer, molt freqüentment dins el portal del seu propi domicili familiar. És habitual, aquests dies i fins a Tots Sants, veure aquestes dones, normalment ja entrades en anys, assegudes al costat del fogó, del calderó i del ribell de pasta, bastonet en mà, fent moure i coure el que resultarà una apetitosa menjua. Una estampa que es repeteix cada any per les dates abans esmentades i que és un símbol de saviesa popular i d’art culinari tradicional.
Segons la documentació consultada, els bunyols es defineixen com una de les postres més típiques i apreciades de Mallorca. Formen part de la cultura popular des de fa segles i estan vinculats a la festa de les Verges, que se celebra el dia 21 d’octubre i que comença el vespre del dia anterior amb les serenates, que antigament es feien davant el domicili de les al·lotes fadrines, dedicades pels seus enamorats. Acabada la serenata, l’al·lota sortia al portal de casa seva i convidava els al·lots que li havien cantat a bunyols i a una copeta de vi dolç.
Així, veiem que els bunyols representen molt més que un dolç, ja que són, a més de molt saborosos —untats de sucre o mel—, un vincle de convivència, festa, joventut, romanticisme i, com hem dit, tradició.
Origen i costum dels bunyols a Mallorca
De la publicació de Carme Burg a Cultura Mallorquina – Mallorca Universal (8 d’octubre de 2021), transcrivim la següent definició sobre l’origen i el costum dels bunyols a Mallorca. Així ens descriu una estampa que encara perdura dins la memòria dels més majors i que bé cal recuperar per a les actuals generacions:
«Els dies que precedeixen la Festa de les Verges moltes portasses de diferents pobles de Mallorca estan obertes i expiren la flaire de fregit que fan els bunyols quan són cuinats. L’elaboració d’aquest dolç, tal com explica l’historiador manacorí Antoni Tugores, no forma part d’una tradició purament mallorquina, ja que també és comuna a diferents parts de l’Estat i a alguns països europeus. Segurament, l’origen dels bunyols és dels àrabs, que tenen una forta tradició de fer pastes fregides amb mel. A Mallorca, les primeres referències daten del segle XVI.
Tradicionalment, els bunyols es menjaven per les Verges, per Tots Sants i durant la Quaresma. Segons explica Tugores, sovint a la patata se li afegia moniato per aconseguir fer-los dolços estalviant sucre. Actualment, se solen acompanyar de sucre o mel. Ara bé, tal com relata l’historiador, està documentada la seva combinació amb ingredients com la sobrassada fregida, la llet formatjada, el vi blanc, l’anisat o la xocolata, entre d’altres.»
Una recepta popular
Ingredients:
- 250 g de patata bullida
- 250 g de farina (barreja de farina fluixa i forta)
- 25 g de llevat premsat
- 1 ou
- Una pessigada de sal
- Una cullerada de saïm (o un raig d’oli d’oliva)
- Un tasset d’aigua tèbia, la que demani la massa
- Oli suau abundant per fregir
- Sucre per empolvorar
Elaboració:
- Bull i xafa les patates.
- Fon el llevat dins un tassó d’aigua tèbia.
- En un ribell, barreja la patata, l’ou, el saïm i el llevat.
- Afegeix-hi la farina, a poc a poc, fins a obtenir una massa tova i consistent. Deixa reposar o fermentar lleugerament.
- Escalfa oli abundant. Amb les mans humides, forma porcions de massa, fes-los un forat al centre amb el dit i fregeix-los fins que estiguin daurats.
- Escorre sobre paper absorbent i empolvora amb sucre o mel.
Les serenates
Les serenates per les Verges formen part de les tradicions més emblemàtiques i entranyables de la cultura popular mallorquina, que tenen lloc dins el cicle de la tardor, concretament el 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula i les Onze Mil Verges, i és coneguda com «sa nit» o «es vespre de les Verges».
Pel que fa als seus orígens i tradició, aquesta festa té arrels religioses i populars, i commemora el martiri que van patir Santa Úrsula i les onze mil verges, segons una llegenda medieval molt difosa a Europa.
Amb el temps, a Mallorca les serenates van adquirir un caràcter amorós i festiu, envoltat d’un cert romanticisme impregnat per les lletres i les melodies musicals que conformen el que es coneix com a serenata. Es diu que, ja al segle XIX, hi ha testimonis de serenates populars a Palma i altres poblacions de l’illa, sovint organitzades per societats musicals, agrupacions estudiantils o simplement per grups d’amics que oferien les serenates a al·lotes fadrines com a declaració d’estima o fins i tot d’amor, ja que solen ser romàntiques i en to de galanteig.
Molts pobles conserven tonades pròpies. Encara avui grups de joves o associacions culturals surten als carrers a cantar la nit del 20 d’octubre, com és el cas de Palma, Sóller, Inca, Pollença, Alcúdia, Manacor i d’altres.
Com ja hem comentat parlant dels bunyols i la seva relació amb la festa de les Verges, acabada la serenata la jove de la casa oferia al grup musical bunyols ensucrats i una copeta de mistela, en senyal d’agraïment per aquella cortesia.
Amb serenates o sense, avui són moltes les associacions culturals i de gent gran, i també escoles, que conserven la tradició de celebrar la festa de les Verges en col·lectivitat als seus locals socials, fent una bunyolada acompanyada per l’actuació d’algun grup musical.
Segons explica Felip Munar i Munar, professor, llicenciat i doctor en Filologia Catalana i Lingüística General per la UIB:
«Segurament, l’origen d’aquesta festa, celebrada a Mallorca i no a les altres illes, és del segle XIX, ja que no se n’han trobat referències en la documentació datada fins a final del segle XVIII.
La revetla coincideix amb la vigília de Santa Úrsula i les Onze Mil Verges i té l’origen en la tràgica història de la santa, que va ocórrer durant el segle V dC. Després de prometre’s, Santa Úrsula anà en peregrinació a Roma acompanyada del seu seguici d’onze mil verges, i quan hi arribaren, varen trobar la ciutat assetjada pels huns, i totes elles foren martiritzades perquè es resistiren als desitjos carnals dels invasors.
Avui, l’element religiós s’ha deixat de banda i la festa recrea el festeig amb cançons a les al·lotes fadrines del poble. Aquesta tradició es manté viva a bona part dels municipis de l’illa.
Tal com detalla Munar, a Búger les cases es decoren amb canyes “fal·les”, i a altres pobles amb murta, que és l’herba de l’amor. A municipis com Alcúdia, les al·lotes poden comanar cançons perquè els cantaires les entonin davall la seva finestra el vespre del dia 20, i a altres pobles, com Marratxí, la banda de música fa la ruta per les cases de les fadrines.»
Lletra d’una serenata
Es bon vespre volem dar
A aquesta gent honrada,
Que venim a saludar
Ses verges d’aquesta casa.
Pegau cosa a n’es llençol,
Sortiu a sa llum des dia,
Que noltros som un estol
Que no perd mai s’alegria.
Clavellina, clavellina,
Me vols donar un clavellet,
Que aquí hi ha un jovenet
Que per tu plora i sospira.
Ara cantam sa darrera,
Sa darrera i mos n’anam;
Per recordança deixam
Es portal allà on era.