La dita “Estàs més sa que un gra d’all” té raó
Ja ho diu la dita popular: “Estàs més sa que un gra d’all”. Una recerca liderada pel Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) acaba de donar la raó a la cultura popular. Ha identificat que diversos compostos presents de manera natural en l’all tenen la capacitat d’allargar l’esperança de vida i de millorar-ne la qualitat en ratolins. L’estudi, publicat a la revista científica Cell Metabolism, analitza l’efecte dels anomenats dialil sulfurats, molècules riques en sofre característiques de les plantes del gènere Allium, com l’all, la ceba o el porro.
El treball s’ha centrat principalment en l’all i mostra que aquests compostos retarden diversos efectes negatius associats a l’envelliment. Els resultats indiquen que tant ratolins joves com d’edat avançada, tots mascles, van experimentar una millora en paràmetres clau de salut després d’incorporar dialil sulfurats a la dieta.
Entre aquests efectes, els investigadors destaquen un millor funcionament de la insulina i canvis positius en mecanismes de senyalització cel·lular implicats en els processos d’envelliment.
“Els compostos provoquen modificacions en diverses rutes biològiques que regulen la progressió de l’envelliment”, explica María Ángeles Cáliz Molina, primera autora de l’estudi i investigadora del CSIC al Centre Andalús de Biologia Molecular i Medicina Regenerativa (CABIMER). Segons assenyala, aquestes rutes són compartides per animals i humans, tot i que adverteix que encara cal aprofundir en la recerca abans d’extrapolar els resultats a persones.
Millores en malalties associades a l’edat
L’estudi també ha observat millores en alteracions pròpies de malalties neurodegeneratives, musculoesquelètiques i metabòliques, com l’alzhèimer, la sarcopènia o la diabetis tipus 2. Un dels aspectes que ha despertat més interès és la capacitat d’aquests compostos per regular la metainflamació, una inflamació crònica de baix grau relacionada amb trastorns metabòlics com l’obesitat o la hiperglucèmia.
Alejandro Martín-Montalvo, investigador del CSIC i autor sènior del treball, subratlla que es tracta de compostos d’origen natural presents habitualment en la dieta. Tot i això, remarca que encara és aviat per parlar d’aplicacions clíniques i que cal continuar investigant tant en models animals com en humans per conèixer-ne el potencial real en la salut humana.
Antioxidants naturals presents en cultius habituals
Els dialil sulfurats són responsables, en part, de l’aroma i el gust característics de l’all i altres Allium. Quan l’all es talla o es mastega, aquestes molècules s’alliberen i actuen com a antioxidants, protegint les cèl·lules del dany causat pels radicals lliures, relacionats amb l’envelliment cel·lular. A més, indueixen la producció de sulfur d’hidrogen, un transmissor que regula rutes biològiques vinculades a l’envelliment.
“Sabíem que aquestes rutes eren importants per a la longevitat, però no teníem clar l’efecte d’activar aquest transmissor en mamífers”, apunta Martín-Montalvo, que també forma part del CIBER en l’àrea de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades.
Observacions en humans
Tot i que l’estudi principal s’ha fet en ratolins, la recerca inclou una part observacional en humans, en col·laboració amb l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. En aquest treball s’ha detectat que les persones amb més força muscular, un millor perfil de triglicèrids i menys alteracions neurocognitives presentaven una major activació d’alguns dels mecanismes sobre els quals actuen els compostos de l’all.
La investigació ha estat coordinada des del CABIMER i ha comptat amb la participació de diversos centres, entre els quals l’Institut de la Grassa (IG-CSIC), l’Institut de Bioquímica Vegetal i Fotosíntesi, el Centre d’Investigació Príncep Felip, la Cleveland Clinic i el servei de Medicina Interna de l’Hospital Virgen del Rocío. Tot això per donar la raó a la saviesa popular.