L’ovella menorquina: patrimoni viu de Menorca

L’ovella menorquina és una expressió viva de la història, el paisatge i la cultura de Menorca. El seu origen està estretament lligat a l’aïllament geogràfic de l’illa, un factor que al llarg dels segles ha afavorit la diferenciació genètica d’aquesta població ovina respecte d’altres races del mateix tronc mediterrani. Aquest procés d’adaptació continuada ha donat lloc a una raça rústica, resistent i plenament integrada en l’ecosistema.

Des de fa molt temps ha format part del sistema agrari de l’illa. Criada principalment en règim extensiu, s’ha adaptat a les condicions climàtiques mediterrànies, als sòls pedregosos i als períodes d’escassetat d’aliment, aprofitant els recursos naturals sense trencar l’equilibri del territori. Aquesta capacitat d’adaptació l’ha convertida en una aliada clau en la gestió sostenible del medi rural i en el manteniment del paisatge menorquí, marcat per les tanques de pedra seca i els prats naturals.

Més enllà del seu valor productiu, l’ovella menorquina té una forta càrrega simbòlica i identitària. És present en la memòria col·lectiva de l’illa, en les tradicions festives i en la gastronomia local, i ha estat durant generacions una font de subsistència complementària per a moltes explotacions familiars. La seva presència ha contribuït a preservar un model de vida rural estretament vinculat al territori i al coneixement tradicional.

Tot i aquest valor patrimonial, la raça va patir una davallada significativa del cens al llarg del segle XX, com a conseqüència dels canvis en els models productius i de la introducció de races més especialitzades. Aquesta situació va motivar el seu reconeixement oficial com a raça autòctona i la posada en marxa d’un Programa de Cria orientat principalment a la conservació. Actualment, l’ovella menorquina està catalogada com a raça en situació d’amenaça, fet que reforça la necessitat de protegir-la i gestionar-ne el futur amb criteris científics i de sostenibilitat.

Preservar l’ovella menorquina no és només una qüestió ramadera, sinó una aposta pel patrimoni genètic, cultural i ambiental de Menorca. La seva conservació garanteix la continuïtat d’un llegat adaptat al territori i obre la porta a un futur on la tradició i la innovació poden conviure al servei d’un món rural viu i resilient.

Característiques de la raça i adaptació al territori

L’ovella menorquina es defineix per la seva rusticitat i per una morfologia clarament adaptada a les condicions específiques de l’illa. És un animal de mida mitjana, amb una estructura corporal sòlida i funcional, pensada més per a la resistència que no per a la producció intensiva. El cos és allargat, amb extremitats fortes i ben conformades, que li permeten desplaçar-se amb facilitat pels terrenys irregulars i pedregosos de Menorca.

La capa és habitualment blanca o blanc trencat, amb presència de llana de tipus bast, que actualment té un valor comercial molt limitat, tot i que històricament va ser un recurs econòmic rellevant. El cap és proporcionat, sovint amb perfil lleugerament subconvex, i tant mascles com femelles acostumen a ser acorns. Aquest conjunt de trets configura un prototip racial clar, fruit sobretot d’un llarg procés de selecció natural.

Una de les principals virtuts de la raça és la seva capacitat d’adaptació a condicions ambientals exigents. L’ovella menorquina resisteix bé la calor, la humitat elevada i els períodes de manca d’aliment, en un entorn on la disponibilitat de pastures està fortament condicionada pel règim de pluges i la gestió tradicional del territori. Aquesta adaptació li permet aprofitar eficientment els recursos naturals, inclosos els rebrots de pastura després del pas del bestiar boví, integrant-se plenament en els sistemes mixtos d’explotació.

El sistema de producció majoritari és l’extensiu, amb ramats de dimensions reduïdes i un maneig poc intervencionista. L’ovella menorquina destaca també pel seu comportament tranquil i per la seva baixa tendència a saltar les tanques de pedra seca, un element estructural del paisatge agrari menorquí. Aquest tret, molt valorat pels ramaders, facilita la gestió dels ramats i redueix incidències.

En comparació amb races ovines més especialitzades, l’ovella menorquina no sobresurt per produccions elevades de carn o llet, però sí per la seva resiliència i la seva adaptació al medi. Mentre que moltes races foranes requereixen sistemes intensius i una elevada inversió en maneig, la raça menorquina manté la seva funcionalitat en condicions de baixa intervenció humana. Aquesta diferència la converteix en una raça especialment valuosa en un context de sostenibilitat, conservació del territori i adaptació al canvi climàtic.

Producció i paper econòmic actual

En l’actualitat, la producció associada a l’ovella menorquina respon a un model modest però profundament arrelat al territori. Tot i que històricament ha estat una raça de triple aptitud (carn, llet i llana) avui dia la seva orientació productiva principal és la producció càrnia, especialment de xais lleugers destinats al consum local. Aquesta activitat sovint es desenvolupa com a complement d’altres explotacions ramaderes, especialment les de boví de llet.

El maneig és majoritàriament extensiu i tradicional. Els ramats solen ser petits, amb entre 30 i 100 caps, i aprofiten els recursos naturals de les finques al llarg de l’any. L’ovella menorquina pastura sobre prats naturals, rostolls i zones de rebrot, contribuint a l’aprofitament integral del territori i al manteniment del mosaic agrari menorquí, amb beneficis ambientals clars.

Aquest model productiu manté una estreta relació amb la sostenibilitat. La raça s’adapta a sistemes de baixa intensitat, amb una dependència limitada d’aliments externs i una petjada ambiental reduïda. Més que buscar màxims rendiments, la producció associada a l’ovella menorquina prioritza l’estabilitat, la resiliència i la compatibilitat amb el medi, en línia amb les estratègies actuals de valorització del producte local.

Pel que fa a la llet, tot i no ser la producció majoritària, existeix un nombre reduït d’explotacions que han apostat per la producció lletera, destinada principalment a l’elaboració de formatges artesans, tant purs d’ovella com mixtos. Aquestes iniciatives, encara incipients, obren noves vies de diversificació econòmica i de creació de valor afegit vinculat a la raça.

Segons les dades més recents, el cens de l’ovella menorquina es manté estable, amb més de 3.000 animals registrats i una setantena d’explotacions actives, concentrades majoritàriament a Menorca. Tot i això, el sector afronta reptes importants, com la rendibilitat econòmica limitada, l’envelliment dels titulars d’explotació i la dificultat per garantir el relleu generacional.

Malgrat aquestes dificultats, l’ovella menorquina continua exercint un paper econòmic i social rellevant dins el món rural menorquí, no només com a font de producció, sinó també com a element estructurador del territori i d’un model agrari basat en la qualitat i l’arrelament.

Conservació, selecció i futur genètic de la raça

La conservació de l’ovella menorquina és el resultat d’un treball planificat i sostingut en el temps. Davant la reducció històrica del cens i el risc de pèrdua de variabilitat genètica, es va posar en marxa un Programa de Cria amb una orientació clarament conservacionista, sense renunciar a una millora funcional adaptada a les condicions de l’illa.

Un dels pilars del programa és la gestió del Llibre Genealògic, que permet controlar la filiació, el cens i l’estructura de la població. A partir d’aquest registre es duen a terme avaluacions genètiques tant de caràcters productius com de paràmetres clau per a la conservació, com la consanguinitat i el coeficient de conservació genètica. L’objectiu principal no és maximitzar rendiments, sinó preservar la diversitat genètica i evitar l’ús excessiu d’un nombre reduït de reproductors.

En aquest procés, el paper de les entitats gestores és determinant. L’Associació de criadors de l’ovella menorquina lidera la gestió del programa, amb el suport tècnic de l’IRFAP i la col·laboració de centres especialitzats en genètica animal. El sistema nacional ARCA garanteix el registre oficial i la traçabilitat de les dades, assegurant la coherència amb la normativa vigent.

Els informes tècnics indiquen que la població presenta una estructura genètica raonablement equilibrada, però continua sent vulnerable. El risc de consanguinitat, tot i estar controlat, exigeix una vigilància constant i una planificació acurada dels aparellaments, especialment en una població reduïda i geogràficament concentrada.

A aquests reptes genètics s’hi afegeixen factors socials i econòmics. El relleu generacional és una de les principals incògnites del futur de la raça, i la seva viabilitat a llarg termini passa necessàriament per fer compatible la conservació amb una mínima rendibilitat econòmica. Sense ramaders actius, cap estratègia de conservació pot tenir continuïtat.

Reptes i oportunitats de futur

El futur de l’ovella menorquina es mou entre l’amenaça i l’oportunitat. Malgrat els esforços per estabilitzar el cens i preservar la diversitat genètica, la raça continua afectada pels mateixos problemes que condicionen el conjunt del món rural: abandonament del camp, manca de relleu generacional i rendibilitat limitada de les explotacions.

A aquest escenari s’hi suma el canvi climàtic, que accentua la irregularitat de les pluges i la disponibilitat de pastures. Tot i la gran capacitat d’adaptació de la raça, el nou context climàtic exigeix una gestió cada vegada més acurada del territori i dels recursos naturals.

Alhora, però, s’obren noves oportunitats. L’interès creixent pel producte local, de proximitat i amb identitat pròpia situa l’ovella menorquina en una posició estratègica. La seva carn i els productes derivats poden esdevenir elements de qualitat diferenciada, mentre que les iniciatives de producció lletera i formatgeria artesanal apunten cap a un model basat en el valor afegit.

El turisme gastronòmic i la recerca d’experiències autèntiques ofereixen també una via de futur. Integrar la raça dins relats que combinin paisatge, cultura i alimentació pot reforçar-ne el reconeixement social i generar noves fonts d’ingressos.

Tot plegat, però, només serà possible amb un suport institucional i social ferm. Les polítiques de conservació, els ajuts específics, el suport tècnic continuat i la implicació dels consumidors són imprescindibles per garantir la continuïtat del projecte.

Preservar l’ovella menorquina és, en definitiva, una responsabilitat col·lectiva. No es tracta només de conservar una raça ramadera, sinó de defensar un model de territori, un patrimoni genètic irrepetible i una manera d’entendre la relació entre les persones, els animals i el paisatge.