Marc Moll, herborista: “La producció de camamil·la a Mallorca és molt reduïda”

Marc Moll és herborista, tècnic forestal i guia de natura. Des de ben petit ha estat vinculat al coneixement de les plantes medicinals, un interès que amb els anys ha anat aprofundint a través de la formació i, sobretot, del treball de camp. Durant cinc anys va entrevistar pagesos i pageses de Menorca, una experiència clau que li va permetre recuperar i entendre els usos tradicionals de les plantes i connectar amb el saber popular. Actualment, està recol·lectant informació per tirar endavant una D.O. de camamil·la de Mallorca i Menorca.

Pregunta.- Com va començar el seu interès per les plantes i l’herboristeria?

Resposta.- Jo, en realitat, he estudiat tècnic forestal i també guia de natura, a més d’interpretació del medi natural. He fet diferents coses al llarg de la meva trajectòria. El que seria ser herbolista, diríem, ho he estat des de petit, encara que el títol com a tal el vaig obtenir més tard.

Des de molt jove ja tenia interès per les plantes. M’explicaven coses, coneixia algunes herbes, i tot això em generava molta curiositat. Amb set o vuit anys ja m’interessava aquest món. Després, cap als divuit anys, vaig començar a ajuntar-me amb gent molt vinculada a la natura, sortíem d’excursió, classificava plantes i cada vegada m’hi endinsava més.

Quan vaig anar a estudiar, me’n vaig adonar que sabia moltes coses, però no coneixia els noms locals ni com s’empraven les plantes a cada territori. A Menorca, mon pare em va presentar un pagès i vaig començar a entrevistar pagesos i pageses. Durant uns cinc anys vaig fer entrevistes arreu de l’illa. Aquella etapa va ser com una escola molt important per a mi, sobretot de noms tradicionals i usos populars de les plantes. Crec que és en aquell moment quan realment vaig connectar amb el coneixement tradicional. 

Encara que jo només demanava per plantes, quan parles amb pagesos i pageses sempre t’expliquen moltes més coses: la vida al camp, les tradicions i la manera d’entendre el territori. Aquell treball de camp va marcar molt la meva trajectòria i des d’aleshores sempre he fet feina relacionada amb les plantes, ja sigui des de la investigació o des de projectes diversos, sempre amb elles com a fil conductor.

En els darrers cinc anys m’he dedicat més directament a l’herboristeria. Tenc una marca pròpia i elabor infusions, sobretot amb plantes de Menorca, perquè és on visc, tot i que també podrien ser de Mallorca. La idea és fer una herboristeria una mica més actualitzada, perquè sovint es posen de moda plantes d’altres llocs del món i oblidem les que tenim aquí. Actualitzar formats, crear productes nous i donar una nova mirada a les plantes tradicionals és una manera de posar-les en valor avui, sempre amb la voluntat de no convertir-ho en una moda buida, sinó en una evolució coherent del coneixement tradicional.

P.- Un dels exemples que comenta sovint és el treball amb l’ullastre. Com va sorgir aquesta idea?

R.- Faig un matcha d’ullastre, una de les idees bàsiques que tenia des del principi era no fer una producció intensiva ni maltractar les plantes. He viatjat molt i he vist com en alguns llocs es tracten les plantes gairebé com si fossin una explotació industrial.

Jo volia una línia mínima de sostenibilitat, que la planta es pogués desenvolupar i no estar tot el dia podant-la. L’ullastre té moltes propietats, molta vitamina, i és una planta molt present al territori. A partir de les podes vaig començar a fer proves: primer assecat al vapor, després torrat, fins que vaig trobar la manera adequada.

Vaig estar més d’un any i mig cercant una màquina específica per poder fer el procés correctament. Hi ha hagut molta investigació al darrere. L’ullastre és depuratiu, ajuda al sistema immune, pot baixar la tensió arterial si no és alta, i tradicionalment ja s’havia emprat. És un recurs molt arrelat a la terra.

P.- Entrant ja en el tema de la camamil·la, quina varietat es troba a les Illes Balears?

R.- A les Balears hi ha una camamil·la endèmica de Menorca i Mallorca, que és la mateixa espècie a ambdues illes. A Mallorca té una particularitat interessant, perquè creix tant a la Serra de Tramuntana com a zones de vorera de mar, com per exemple a Artà. Són dos hàbitats molt diferents, però de moment és la mateixa espècie que la de Menorca.

A Eivissa, en canvi, hi ha una altra varietat de camamil·la, que creix en una zona molt concreta i no és la mateixa espècie.

P.- Aquesta camamil·la ha tengut un pes econòmic important?

R.- Sí, sobretot a Menorca. Era una planta que donava doblers i que es venia cara. A Menorca es venia per pes, mentre que a Mallorca es venia més en menats. La feina era molt dura: anar a collir-la, assecar-la, preparar-la. Però econòmicament era un complement molt important per a moltes famílies.

També hi havia diferents maneres de recol·lectar-la. Hi havia gent més curosa i gent que no ho era tant, i això va fer que es decidís frenar una mica la recol·lecció més inconscient. Des del 2005 està protegida pel que fa a l’ús comercial. Una persona o família pot agafar fins a un quilo l’any per ús propi, sempre amb permís de la finca i fora d’espais naturals protegits. Si es vol vendre, cal demanar un permís a la Conselleria, que indica d’on es pot agafar, quants quilos i exigeix un certificat de traçabilitat.

Això també serveix per evitar que es vengui camamil·la de fora, com si fos balear. Ha passat que camamil·la de Catalunya, Múrcia o fins i tot del Marroc s’ha venut com a camamil·la balear. No és exactament falsificar, però sí enganar, perquè són espècies diferents i també tenen gustos diferents.

P.- Quines diferències hi ha entre la camamil·la balear i la d’altres zones del Mediterrani?

R.- Fins als anys noranta es considerava que era la mateixa espècie. Però després es van fer estudis més profunds, analitzant principis actius, composició molecular, cromosomes i característiques botàniques. Es va veure que, tot i que s’assemblen, no són iguals.

La camamil·la balear té una olor més dolça, una floració diferent, flors més petites, més peludes i més dividides. Al principi es va considerar només una varietat, però amb estudis científics més exhaustius es va confirmar que era una espècie diferenciada.

P.- A Mallorca creix en entorns molt diferents. Com influeixen el sòl i el clima?

R.- A Mallorca hi ha la camamil·la de la Serra de Tramuntana i la de vorera de mar. Popularment es diu que totes dues són bones. La de muntanya pot aguantar neu i la de costa pot aguantar la sal.

Sembla que té predilecció per un tipus de sòl calcari molt concret, el calcari dolomític. No és una norma estricta, perquè les plantes no són tan rígides, però sí que hi ha una tendència clara.

P.- Què significaria crear una Denominació d’Origen de la camamil·la balear?

R.- Significaria protegir la camamil·la com a producte. Hi ha una demanda real des de fa molts anys, però no hi ha prou producció local per cobrir-la. A Menorca els cultius han anat augmentant i ja estan certificats.

A Mallorca, en canvi, el cultiu és molt reduït. Hi ha Estel de Llevant, que té un cultiu certificat, i algun altre cultiu molt puntual per fer licors o infusions, però és molt poc. No hi ha una marca clara vinculada al territori, ni d’Artà ni de la Serra de Tramuntana. Hi ha el risc que desaparegui com a producte mallorquí.

P.- Quin seria l’objectiu principal d’aquesta D.O.?

R.- Primer, incentivar el cultiu. Segon, crear una marca que garanteixi que no es falsifica amb camamil·la de fora de les Balears. I tercer, assegurar una qualitat i una manera de fer correcta, tant en el cultiu com en l’elaboració.

La camamil·la s’ha vist com una cosa antiga, de padrines, però és una planta amb usos molt actuals. És un adaptogen, ajuda a equilibrar el sistema nerviós davant l’estrès. Si no li donam valor avui, pot acabar desapareixent.

P.- Per què creu que el cultiu de camamil·la a Mallorca s’ha reduït tant?

R.- És un dubte que jo mateix tenc. Crec que molta gent la tenia a l’hort o a l’escorral per ús propi, sobretot per fer licors. Però no es va estructurar com a activitat econòmica.

A Menorca hi va haver una demanda comercial forta i una xarxa de dones que es dedicaven a collir-la i vendre-la. A Mallorca aquesta xarxa no va existir amb la mateixa força. Probablement per això no es va consolidar el cultiu.

P.- Creu que una D.O. podria ajudar a recuperar aquest cultiu a Mallorca?

R.- Jo crec que sí. Donaria valor al producte i al territori. Hi ha pobles on la camamil·la hi és o hi ha estat molt present. Si es posa en valor com a producte identitari, pot ajudar a recuperar-ne el cultiu de manera professional, sostenible i amb futur.