Jaume Adrover (Terraferida): “Mallorca s’està convertint en una ciutat”

Jaume Adrover és portaveu de Terraferida, entitat ecologista de les Illes Balears dedicada a la defensa del territori i del sòl rústic que torna a l’activitat després d’un téntol de dos anys i mig amb la publicació de l’informe l’Inventari de la devastació de Mallorca 2015-2024. Des de Terraferida denuncia l’expansió urbanística dispersa, l’especulació del sòl i la manca de voluntat política per protegir el territori.

Pregunta. Per què vau decidir fer aquest “tentol” i tornar ara amb Terraferida?

Resposta. La decisió neix de dues realitats que es varen anar superposant. D’una banda, la quantitat de gent que es posava en contacte amb nosaltres era cada vegada més gran: consultes sobre conflictes territorials, demandes d’ajuda, peticions de mitjans de comunicació, denúncies… Tot això ho fèiem exclusivament des del voluntariat, sense infraestructura, sense suport tècnic i sense cap persona alliberada. Va arribar un punt que, literalment, era impossible atendre-ho tot.
Però, a més, hi havia una altra qüestió de fons: ens agradava fer feina en temes de territori i medi ambient, però ens trobàvem completament desconnectats de l’administració. Tot i tenir molt suport popular, quan demanàvem reunions amb direccions generals o conselleries per impulsar mesures concretes de protecció, les respostes eren sempre bones paraules, però mai arribaven a materialitzar-se. Ens proposaven processos participatius, hi dedicàvem mesos de feina, redactàvem documents, debatíem durant llarg temps, i al final no s’implantava cap mesura. Aquesta combinació de frustració institucional i sobrecàrrega de feina voluntària va acabar fent-nos aturar.

Tot i estar formalment aturats com a entitat, en realitat no havíem deixat mai de fer feina del tot. Continuàvem acumulant informació, detectant canvis legislatius greus i intervenint puntualment. Per exemple, quan apareixien propostes per tornar urbanitzables zones inundables, acabàvem investigant-ho, contrastant dades i fent-ho públic a través de la premsa o d’altres entitats.
Va arribar un moment que ens vam adonar que, tot i estar “congelats”, continuàvem fent feina igualment. Així que vàrem decidir tornar a sortir al mig, però amb una estratègia diferent: no repetir els errors de la primera etapa. Això vol dir deixar de dedicar temps a anar a veure partits polítics i centrar-nos estrictament en els temes, prioritzar els conflictes més greus i, com que som una estructura petita, assumir que no ho podem abastar tot. Farem menys feina institucional i més presència al territori, amb trobades als pobles i una feina més directa, que sempre és més productiva.

P.- L’informe parla de cinc grans xalets setmanals construïts en sòl rústic. Com s’ha arribat a aquest ritme tan elevat de destrucció?

R.- La construcció fora vila no és un fenomen nou. Ja als anys noranta va començar amb força, però aleshores les edificacions eren molt més ajustades a l’escala del territori. El que ha canviat radicalment és la dimensió i el context. En els darrers anys, les grans fortunes internacionals s’han fixat en Mallorca com un espai de trobada global, com un producte de luxe.

Això ha provocat que les noves construccions no només siguin moltes en nombre, sinó desproporcionades en superfície. En els darrers deu anys s’han concedit més de 3.000 llicències per habitatges fora vila. Abans, una casa podia tenir uns quants centenars de metres quadrats; avui, la mitjana se situa entorn dels 3.500 metres. Tot això passa, a més, amb incompliments sistemàtics dels límits legals d’ocupació que ni els ajuntaments ni el Consell són capaços de controlar, no només per manca de voluntat, sinó també perquè l’allau és tan gran que l’administració no dona l’abast.

Dins tot l’Estat espanyol i pràcticament dins tota Europa no hi ha cap altre territori que permeti edificar un xalet en dues quarterades de sòl rústic. Aquesta dispersió extrema d’habitatges és una autèntica anomalia europea.
Menorca, per exemple, fa més de 25 anys que ho té completament prohibit. De fet, Mallorca podria haver estat un exemple per a altres territoris, però ha decidit anar en direcció contrària. Hem de mirar més cap a models com el de Menorca i deixar de justificar una excepció que no té sentit ni ambiental ni socialment.

P.- L’informe posa xifres a una sensació que molta gent ja tenia. Per què és tan important quantificar-ho?

R. Perquè encara impacta molt. Cada vegada que presentam aquest tipus d’informes, amb fotografies aèries o dades concretes, la gent queda molt sorpresa. Durant anys, a Mallorca s’ha lluitat sobretot contra grans urbanitzacions visibles, perquè generaven una resposta social clara.

El problema és que la urbanització difusa del camp dilueix la protesta, quan no hi ha un gran projecte contra el qual mobilitzar-se la gent no ho fa. Però quan ho mires quantitativament, la destrucció actual és molt més important que la d’abans. Entre 2015 i 2024 s’ha ocupat una superfície equivalent a tot el municipi de Costitx, uns 15 quilòmetres quadrats.

Si algú hagués proposat ocupar de cop tota aquesta superfície, la societat ho hauria rebutjat frontalment. Fer-ho de manera dispersa és la manera que ha trobat el capital d’imposar un model de desenvolupament que, d’una altra manera, no hauria estat socialment acceptat

P.- Les instal·lacions fotovoltaiques representen una part important del sòl artificialitzat. Com s’hauria de compatibilitzar la transició energètica amb la protecció del sòl?

R.- El que estem veient no és una revolució energètica ordenada, sinó un canvi desequilibrat. S’estan ocupant sòls agraris productius perquè tot depèn de la voluntat de l’empresa promotora, del propietari de la finca i de si hi ha una connexió elèctrica potent a prop.

Hi ha exemples que funcionen molt bé, com plantes instal·lades dins pedreres abandonades o sòl industrial degradat. Aquests són els espais on s’haurien de concentrar. Però no és el que està passant. Hi ha un sistema d’ajudes públiques molt fort que ha impulsat aquest boom, però sense regulació territorial.
El resultat és que sacrificam terra fèrtil, quan ja no en tenim prou ni per alimentar el 10% de la població. Hem fet propostes conjuntes amb altres entitats, però l’administració no les ha acceptades. Això és un mal negoci ambiental, paisatgístic i estratègic

P.- “Tot fora vila és és avui un solar que espera capital” Aquesta afirmació és una exageració o reflecteix la realitat?

R.- És una realitat completament constatable. Fa un any vam analitzar quantes parcel·les edificables quedaven a Mallorca i en vàrem localitzar més d’11.000, sense comptar l’agrupació de parcel·les. Si hi afegim aquesta pràctica, la xifra pot arribar a les 20.000.

Avui, construir fora vila ja no és una decisió individual: és un producte d’inversió. Es compren parcel·les en bloc, s’agrupen i es construeixen promocions senceres. En alguns municipis molt parcel·lats històricament com Santanyí, Campos, Felanitx o Manacor, aquest procés és especialment intens i encara s’accelerarà més.

P. Per què l’agrupació de parcel·les és tan poc debatuda?

R. Perquè és un fenomen molt difús i perquè hi ha una cultura molt arrelada de propietat absoluta. S’ha generat una expectativa de negoci artificial que els governs no han volgut intervenir.

A això s’hi suma una idea molt potent: viure fora vila com a símbol de benestar màxim. Tot plegat funciona perquè hi ha una connivència, no escrita però real, entre governs, ajuntaments, consells i interessos immobiliaris. El resultat és una desfeta agrària enorme: en deu anys s’han perdut prop de 30.000 hectàrees conreades, en part per edificació i en part per abandonament.

P. Què vol dir exactament que el fora vila s’ha convertit en un suburbi?

R. Ja als anys setanta es va advertir que, si Mallorca seguia aquest camí legislatiu, deixaria de ser una illa amb pobles i ciutats per convertir-se en una “illa-ciutat”. A Menorca, quan surts d’un poble, saps perfectament on acaba l’urbà i comença el camp.
A Mallorca, l’edificació dispersa ha esborrat aquesta frontera. Surts d’un poble i continues veient cases, camins asfaltats, serveis urbans. Hem estès la ciutat pel 80% del territori que havia de servir per a altres usos: produir aliments, regular l’aigua, conservar biodiversitat i oferir espais de vida. Les urbanitzacions eren el tumor; aquesta dispersió és la metàstasi.

P. Quina relació hi ha entre aquesta dinàmica i l’encariment de l’habitatge?

R.- Tot el que passa al sòl rústic està directament relacionat amb la pujada del preu de l’habitatge i del cost de la vida. Crear un producte immobiliari de luxe destinat a milionaris fa pujar el preu del sòl, de les finques, del metre quadrat i, indirectament, de tot: des del lloguer fins al cafè del bar.

Els sous locals no poden competir. A Balears hi ha més de 100.000 habitatges buits que funcionen com a refugi de capital. No és un problema de falta d’habitatge, sinó d’especulació sense límits, mentre el territori, l’aigua i l’alimentació sí que en tenen.

P.- Demanau una moratòria immediata. Com hauria de ser?

R.- Hauria de ser com a mínim definitiva en el sòl rústic. Ja només ens queden les terres més fèrtils, que ara també comencen a ser urbanitzades. Hi ha entre 60.000 i 70.000 edificacions fora vila: hem anat massa lluny.

No només hauríem de frenar, sinó revertir. Invertir recursos públics a recuperar terres, enderrocar edificacions innecessàries i retornar la vocació agrària a les millors finques. Produir el nostre propi menjar és estratègic; avui depenem en un 90% de l’exterior.

P.- Encara som a temps d’evitar el pitjor?

R.- Encara queden espais extraordinaris, productius i biodiversos. Però si no els protegim ara, farem tard. El que ve és edificar les terres més fèrtils i de més valor ecològic. I això sí que seria un punt de no retorn.