Els Darrers Dies, una frontissa entre dos mons

Els Darrers Dies marquen, a Mallorca, un temps de frontera. Una frontissa simbòlica entre dos mons oposats que s’encadenen any rere any sense excepció: el de la disbauxa i el de la contenció, el de l’excés i el de la renúncia, el de la rialla esmolada i el del silenci reflexiu. Ens trobam en el punt culminant del cicle festiu del solstici d’hivern, just abans d’obrir la porta a la Quaresma i d’encarar el llarg camí que mena a la Pasqua. Un trajecte ritual que, més enllà del calendari litúrgic, estructura el temps col·lectiu i ordena l’any segons una lògica ancestral que combina cos, ànima i comunitat.

El Carnaval, conegut tradicionalment a Mallorca com els Darrers Dies o Carnestoltes —aquest darrer, el terme més antic—, és el període immediatament anterior a la Quaresma i hi està íntimament lligat. Oficialment, comprèn els sis dies previs al Dimecres de Cendra (dimecres de la propera setmana), tot i que en l’imaginari popular mallorquí la permissivitat associada a les disfresses i a la transgressió simbòlica s’estén molt més enllà, sovint des de Sant Antoni. No és una casualitat: les festes d’hivern, iniciades amb el solstici, culminen en aquest esclat final que permet tancar un cicle abans de començar-ne un altre de radicalment diferent.

Els Darrers Dies representen la darrera oportunitat per a l’excés abans del “desert” quaresmal. Menjar i beure en abundància, parlar sense filtres, capgirar l’ordre establert i riure’s de tot i de tothom formen part d’un mateix mecanisme col·lectiu. No és només festa; és una autèntica catarsi social.

Proximitat de la primavera

La celebració de l’augment progressiu de les hores de llum, que condueix cap a la primavera, s’expressa mitjançant rituals que permeten alliberar tensions acumulades durant els mesos foscos de l’hivern. De l’escarxofament i la immobilitat es passa a l’expansió i al moviment, preparant el cos i l’esperit per a la plenitud vital que vindrà amb el bon temps.

Aquest joc d’oposicions —blanc i negre, bulla i penitència, llibertat i contrició— no és arbitrari. Històricament, l’autoritat civil i religiosa ha tolerat, i fins i tot fomentat, aquest període de permissivitat controlada. Deixar anar la corda durant uns dies garanteix que, després, es pugui tornar a estrènyer sense que el sistema es rompi. La Quaresma, amb el seu discurs d’abstinència, dejuni i penitència, només és comprensible si abans hi ha hagut el desordre ritualitzat del Carnaval.

Les característiques dels Darrers Dies són ben conegudes i àmpliament documentades en el tradicionari mallorquí. Una de les més destacades és la inversió de rols: es capgira el principi d’autoritat, es juguen amb els gèneres i es ridiculitzen els estaments de poder. La màscara i la disfressa permeten l’anonimat i, amb ell, una impunitat simbòlica que obre la porta a la crítica ferotge. L’església, les autoritats, els serveis públics i fins i tot els moments clau de la vida —el naixement, el matrimoni o la mort— esdevenen objecte d’escarni. El llenguatge també canvia: es dona llicència per “parlar gras”, amb cançons i dites carregades de provocació, burla i dobles sentits.

El cançoner popular recull aquest esperit sense embuts. Versos com “Ai, la panxa! ai, la panxa! / Ai, la panxa, que em fa mal! / Això són els caramellos / que em dares pel carnaval” il·lustren, amb ironia, les conseqüències de l’excés gastronòmic propi d’aquests dies darrers dies.

El Dijous Llarder

Altres gloses situen el Dijous Llarder —o Dijous Jarder, segons la forma dialectal— com un dels punts àlgids del calendari festiu: “’Vui és es dijous jarder / i n’és dia de fer bulla; / jo, qui tenc una capulla, / me’n vaig, i la’m posaré” darrers dies. Enguany, aquest dia cau en 12 de febrer (aquesta mateixa setmana), una data que concentra menjars abundants, trobades familiars i una atmosfera de permissivitat compartida.

La gastronomia té un paper central en els Darrers Dies. El cos ha de quedar ben proveït abans d’entrar en el temps de les privacions. A Mallorca, el dolç emblemàtic d’aquest període és l’ensaïmada de tallades, una variant contundent de l’ensaïmada tradicional, farcida de sobrassada i carabassat. Se’n despatxen moltes durant aquests dies, majoritàriament als forns, i el seu consum forma part d’un ritual col·lectiu que combina gust, memòria i identitat.

En Cames Tortes

Però si hi ha un element que exemplifica com pocs l’esperit carnavalesc mallorquí és la figura d’en Cames Tortes, protagonista indiscutible del Carnaval d’Algaida. Es tracta d’un “home de bulto”, un ninot antropomòrfic que concentra totes les culpes i tots els mals de la comunitat. El seu destí és tan inevitable com simbòlic: ser jutjat i executat públicament. Actualment, aquest ritual té lloc el dissabte de Carnaval, coincidint amb la rua, però antigament seguia un guió encara més elaborat.

Segons la tradició, en Cames Tortes era anat a cercar a Son Missala, a Algaida, i traslladat en carrossa fins a la plaça del poble, on era exhibit al balcó. El Dimarts de Carnaval se celebrava el judici: damunt el cadafal, acompanyat del seu “pare” i la seva “mare” —homes disfressats—, era acusat de tots els despropòsits, especialment dels polítics. La sentència era sempre la mateixa. El condemnaven a mort i el duien fins al molí d’en Nofre, on era “afusellat” amb trets d’escopeta. Després, el cos era col·locat dins un bagul i passejat pels carrers mentre es cantava: “En Cames Tortes Tortes se va morir. / Ai, ai de mi! / Quaranta mil vegades l’han enterrat. / Ai, ai de mi!”. La mort ritual del ninot simbolitza el final del desordre i prepara el terreny per a l’arribada de la Quaresma.

Aquest tipus de representacions no són exclusives d’Algaida, però sí especialment arrelades i ben documentades. Formen part d’un imaginari compartit que utilitza la burla, la teatralització i la violència simbòlica com a eines de cohesió social. Matar el Carnaval és, en realitat, una manera de posar fi a un temps excepcional per retornar a la norma.

Més permissivitat

Els Darrers Dies també han estat, tradicionalment, un espai de llibertat sexual i de transgressió de les normes morals. Sense arribar a qüestionar l’ordre establert, aquestes llicències funcionaven com una vàlvula d’escapament. El Tradicionari de Mallorca recull nombroses gloses que fan referència a aquesta permissivitat, sovint amb un to burlesc i directe, que avui pot sorprendre però que formava part de la normalitat festiva darrers dies.

La relació entre Carnaval i Quaresma és, en aquest sentit, indissociable. “Ja s’acosta sa corema; / demà és es dijous jarder; / qualsevol qui xuia té, / és hora de dar-li empena”, adverteix una altra cançó popular darrers dies. La festa porta implícita la seva fi, i l’excés anuncia la contenció que vindrà tot seguit. Aquesta consciència del temps cíclic és un dels trets més profunds de la cultura popular mallorquina.

Avui, en un context de canvis socials accelerats i de transformació de les formes de celebració, els Darrers Dies continuen sent un espai privilegiat per observar com la tradició s’adapta sense perdre l’essència. Les rues, les disfresses i els rituals conviuen amb noves expressions, però el fons simbòlic es manté. El Carnaval, que ja el tenim a tocar, segueix essent aquell moment en què, per uns dies, tot es pot dir, tot es pot capgirar i tot es pot menjar, abans que la campana del Dimecres de Cendra marqui, una vegada més, el retorn a l’ordre quaresmal.