Tomeu Canyelles: “M’agradaria que la gent canviés la seva mirada sobre la música feta a les Balears”

El pròxim 26 de març a les 19 h, l’Ateneu Popular La Fonera acollirà la presentació de “L’esperit elèctric”, el nou llibre de Tomeu Canyelles. L’obra proposa un viatge per la història no oficial de la música a les Illes Balears, des de la postguerra fins avui, a través de les seves subcultures, escenes invisibilitzades i formes de resistència cultural.

Pregunta.- Com neix la idea de publicar “L’esperit elèctric”?
Resposta.- Aquest llibre neix, essencialment, de la necessitat de donar coherència i unitat a tot un conjunt de textos que havia anat escrivint al llarg dels anys. Són articles i assaigs breus que comparteixen un mateix eix temàtic, la música electrificada i les seves derivades però que, fins ara, estaven dispersos en diferents mitjans, alguns dels quals eren de difícil accés o formaven part de publicacions molt minoritàries. Aquesta dispersió feia que, tot i existir un fil conductor clar, fos complicat tenir-ne una visió global.

Per això, la voluntat ha estat doble: d’una banda, recuperar aquests textos, revisar-los i, en alguns casos, adaptar-los o traduir-los; de l’altra, oferir al lector una panoràmica coherent i continuada sobre la història de la música contemporània a les Balears. Aquesta panoràmica s’estén des dels primers moments de la postguerra, en el context de la Guerra Civil fins a l’actualitat. En definitiva, es tracta de construir un relat que permeti entendre l’evolució de la música illenca no com una suma de fets aïllats, sinó com un procés històric i cultural amb continuïtats, ruptures i transformacions.

P.- El llibre posa el focus en una “història no oficial”. Quins silencis has volgut corregir?
R.- El punt de partida és la constatació que moltes de les narratives que han explicat la història musical de les Illes han estat centrades en formes més institucionalitzades o legitimades culturalment, com la música popular o folklòrica en el seu vessant més tradicional. Sense negar la importància d’aquestes aproximacions, em semblava necessari ampliar el focus i incorporar-hi aquelles escenes que, durant molt de temps, han quedat als marges.

Parlam de músiques que, en el seu moment, pertanyien a minories i que sovint no eren ben vistes: el punk, el rock, determinades expressions electròniques o altres gèneres contemporanis. Aquestes escenes no només aporten noves sonoritats, sinó que introdueixen maneres diferents d’entendre la vida, amb les seves pròpies ètiques, estètiques i llenguatges. També generen espais de socialització alternatius, que són clau per entendre com es construeixen identitats individuals i col·lectives.

Per tant, més que corregir una història, es tracta d’eixamplar-la: de fer visibles aquestes capes menys documentades i d’integrar-les dins un relat més ampli que permeti entendre millor la complexitat de la cultura musical a les Balears.

P.- Hi ha algun moment clau en la història musical de les Illes que destacaries?
R,. Un dels moments més determinants és, sens dubte, l’impacte del turisme a partir dels anys seixanta. En aquell context es produeix una coexistència molt significativa entre dues realitats: d’una banda, una societat local sotmesa a un règim no només polític, sinó també cultural i moral molt restrictiu; de l’altra, l’arribada de joves estrangers que venen a gaudir del paisatge i de les vacances, però que, al mateix temps actuen, potser sense ser-ne del tot conscients, com a transmissors de noves formes de vida.

Aquests visitants porten amb ells altres referents: una manera diferent de vestir, de relacionar-se, d’entendre l’oci, i també unes músiques que no encaixen amb la cultura oficial del moment. Això genera una mena de fascinació, però també recels, prejudicis i resistències. Les famílies, les autoritats i fins i tot els mitjans poden veure amb desconfiança aquests canvis, especialment quan afecten la joventut.

És en aquest context que comencen a introduir-se nous estils musicals, que progressivament aniran arrelant i transformant el panorama local. Per tant, aquest encreuament entre turisme, modernitat i resistència cultural és clau per entendre l’evolució posterior de la música a les Illes.

P.- Parles molt de subcultures i d’escenes underground. Què aporten aquests espais?
R.- Les Balears, per la seva pròpia configuració territorial, són un espai fragmentat i, en certa manera, atomitzat. Això facilita l’aparició de petites comunitats que desenvolupen identitats pròpies i que, sovint, decideixen no formar part dels circuits majoritaris. Aquestes subcultures són especialment interessants perquè funcionen amb lògiques pròpies: creen els seus circuits, els seus codis i les seves dinàmiques.

A més, cal tenir en compte que la indústria turística ha acabat ocupant i capitalitzant molts espais, especialment els vinculats a l’oci. En aquest context, que hi hagi grups de persones que generin alternatives, que construeixin espais propis al marge d’aquesta lògica dominant, és molt rellevant des del punt de vista cultural.

Especialment a partir dels anys setanta i vuitanta, en el context del final del franquisme i la transició, hi ha una necessitat clara de crear espais des dels quals qüestionar la cultura majoritària. Aquestes escenes underground funcionen com a formes de resistència, però també com a laboratoris creatius. I, en definitiva, formen part d’un ecosistema musical molt més ampli, que no es pot entendre sense tenir en compte aquestes expressions més petites però molt significatives.

P.- El llibre també reivindica figures invisibilitzades. N’hi ha cap que t’hagi marcat especialment?
R.- Hi ha un interès molt clar per recuperar el paper de les pioneres, perquè si observam la història tal com s’ha explicat tradicionalment, veurem que està fortament marcada per una mirada masculina. Això no vol dir que no hi hagués dones, sinó que moltes vegades no han tingut la visibilitat que mereixien o les seves trajectòries han quedat truncades.

En aquest sentit, el llibre intenta posar en valor grups i artistes com Las Muñecas, un conjunt vocal de finals dels seixanta, o Llamarada, ja a finals dels setanta, així com les primeres bandes de rock formades per dones a Mallorca. Recuperar aquestes històries permet entendre millor les limitacions i les dificultats amb què es trobaven.

D’altra banda, també hi ha figures molt poc conegudes però importants dins l’escena musical, com Antoni Kapllonch, promotor i agitador cultural, o Toni Citar, un músic que va morir molt jove però que va tenir un paper pioner en la introducció de determinades sonoritats a Mallorca. També hi ha altres noms més coneguts que conviuen amb aquestes figures menys visibles, i aquest diàleg entre uns i altres és el que dona riquesa al relat.

P.- Quin paper hi tenen les dones dins aquesta història?
R.- El paper de les dones és fonamental, però alhora ha estat sovint invisibilitzat. És important entendre que aquesta absència en el relat no respon a una manca de presència real, sinó a una manca de reconeixement. Per això, un dels objectius del llibre és precisament recuperar aquestes trajectòries i posar-les en valor.

Això implica no només mirar cap al passat i identificar les mancances, sinó també reconèixer la importància que tenen les dones en l’escena actual. Hi ha una doble mirada: d’una banda, crítica, per evidenciar les desigualtats que hi ha hagut; de l’altra, constructiva, per contribuir a generar nous referents que ajudin a entendre la història d’una manera més completa i equilibrada.

P.- I la llengua catalana? Quin recorregut ha tingut dins la música moderna?
R.- El recorregut de la llengua catalana dins la música és llarg i complex. Avui en dia vivim un moment en què hi ha una producció molt important en català, especialment a Mallorca, i això genera fins i tot un cert orgull. Però per arribar aquí hi ha hagut tot un procés.

Durant el franquisme, cantar en català ja era, en si mateix, un acte de resistència cultural i política, més enllà del fenomen de la Nova Cançó. En aquell moment, la llengua tenia una presència limitada i sovint quedava relegada a determinats àmbits considerats menys perillosos pel règim.

A partir dels anys vuitanta, alguns artistes comencen a construir la seva identitat artística utilitzant la llengua pròpia, i això suposa un punt d’inflexió important. Es passa de veure el català com una opció limitada a entendre’l com una eina plena de possibilitats expressives. Aquest procés ha continuat fins avui, donant lloc a una escena molt rica i diversa, amb una producció que sorprèn per la seva quantitat i qualitat.

P.- La música continua tenint poder transformador avui?
R.- Jo crec que sí, i no només la música, sinó qualsevol forma d’art. La música té la capacitat de transformar la nostra mirada, d’ajudar-nos a entendre el món i a entendre’ns a nosaltres mateixos. Vivim en una època en què les formes de socialització han canviat molt, en què el consum cultural sovint es fa des de casa, a través de plataformes digitals.

En aquest context, la música continua recordant-nos que som éssers socials. Necessita la presència de la gent: del públic, dels intèrprets, dels espais on es produeix aquesta trobada. Per tant, manté aquesta funció socialitzadora que és essencial.

A més, la música també té una dimensió molt íntima: ens acompanya, ens ajuda a construir la nostra identitat, a donar sentit a experiències personals. Moltes persones han trobat en la música una manera d’entendre’s millor, de reconèixer-se. En aquest sentit, continua essent una eina molt potent de transformació, tant individual com col·lectiva.

P.- Què t’agradaria que els lectors s’enduguessin del llibre?
R.- M’agradaria, sobretot, que el llibre servís per canviar la mirada d’algunes persones respecte a la música feta a les Balears. Sovint tenim la tendència de mirar cap enfora, de valorar més allò que ve de lluny, i no som prou conscients de la riquesa que tenim al nostre entorn més immediat.

Les Illes tenen un microclima musical molt ric, amb músics, compositors i escenes de gran qualitat. Si el llibre ajuda a redescobrir aquesta realitat, a donar valor a aquestes trajectòries i a entendre la importància dels referents propers, ja em donaré per satisfet.

Al final, es tracta també d’una qüestió de perspectiva: de saber mirar allò que tenim a prop amb uns altres ulls, i d’entendre que aquestes històries locals també formen part d’un relat universal molt més ampli.