Sa Timba, la ferida que Felanitx manté viva 182 anys després

Felanitx ha tornat a mirar avui de cara una de les pàgines més tràgiques de la seva història. Aquest 31 de març, coincidint amb el 182è aniversari de l’enderrossall de sa Timba, el municipi ha retut homenatge a les 422 persones que perderen la vida en aquell succés que marcà per sempre la vida del poble.

Avui horabaixa, el silenci s’ha imposat a l’indret on es produí la catàstrofe, al costat de l’església parroquial de Sant Miquel de Felanitx, a la banda del carrer Major. Allà, veïns, representants municipals i la batlessa Catalina Soler han participat en un acte de record que ha inclòs la descoberta d’una nova placa amb els noms de totes les víctimes. La intervenció de la historiadora Carme Pino ha posat context a una tragèdia que encara ressona en la memòria col·lectiva.

Un total de 422 espelmes enceses han il·luminat simbòlicament els noms i les vides truncades aquell Diumenge del Ram de 1844. Una imatge que sintetitza el pes emocional d’un episodi que, generació rere generació, Felanitx ha mantingut present.

Un col·lapse que va commocionar tota l’illa

Els fets es remunten al 31 de març de 1844. Com era tradició, cap a les cinc del capvespre, la processó dels dotze sermons recorria els carrers del poble. Una multitud es congregà damunt i als voltants de sa Timba, un terraplè construït al segle XVI al carrer Major.

L’estructura, debilitada i insuficient per suportar el pes de centenars de persones, acabà cedint. En qüestió de segons, tones de terra i pedra sepultaren la gentada. Les xifres són eloqüents: 414 morts a l’acte, als quals s’hi sumaren altres víctimes en els dies posteriors, fins a arribar als 422 morts, a més de centenars de ferits.

En una població que aleshores no arribava als 10.000 habitants, l’impacte fou devastador. Famílies senceres quedaren afectades i el poble entrà en un llarg període de dol i dificultats socials i econòmiques. La tragèdia traspassà l’àmbit local i tengué ressò arreu de Mallorca i de l’Estat.

Record institucional

Amb el pas dels anys, el record de sa Timba s’ha mantingut viu no només a través d’actes institucionals, sinó també mitjançant la cultura popular. Gloses i cançons de mort han transmès el dolor d’aquell dia, com la peça atribuïda a Madò Meravella que descriu un poble on “no es trobava casa oberta que no hi hagués mort o ferit”.

L’any 1944, coincidint amb el centenari, Felanitx aixecà un monument commemoratiu en el mateix lloc de la tragèdia, amb la participació de l’escultor Joan Maimó. Un espai que des de llavors actua com a punt de referència del record col·lectiu.

Més recentment, l’Ajuntament ha reforçat aquesta línia de recuperació històrica. El gener de 2026, el consistori va rebre una subvenció del Consell de Mallorca per impulsar el projecte de recuperació de la memòria de sa Timba. L’ajuda, de 1.500 euros, permet actualitzar elements commemoratius i continuar investigant i difonent aquest episodi.

Amb cada espelma encesa i cada nom recuperat, Felanitx manté viva la història d’un poble que, malgrat la tragèdia, ha sabut construir un relat compartit al voltant del record, la dignitat i la transmissió del passat.

En el pregó de 1961

El poeta solleric, Guillem Colom i Ferrà, en el Pregó de la Setmana Santa pronunciat l’any 1961 en el convent de Sant Agustí, relatava així aquell succeït:

Felanitx que sempre professà tanta devoció al Camí de la Creu, com es pot veure en el seu Calvari i en les estacions de pedra de Santanyí que ornen encara avui dia molts dels seus carrers, no va quedar mai enrere en aquestes processons penitencials, sellades, ara fa un segle, amb sang mateixa del poble. Tots teniu e la memòria el capvespre tràgic del 31 de març del 1844. No li planguem avui un pietós record. El Via-Crucis d’aquell any, amb les vexil·les, els clergues, els penitents i gran part del poble, ja havia recorregut la primera, la segona i la tercera estació, voltant el Pla de la Font de Santa Margalida, i embocava en aquell punt el carrer Major. El coremer, al peu de la quarta estació, anava a començar el seu sermó, que esdevendria històric, commogut davant aquell desfilava la processó, destacant-s’hi al fons, amb baix, al peu d’aquella atapeïda selva humana, des damunt l’antic cementeri de la parròquia. A persones, gran part de les quals estaven arraïmalla multitud de gent, que no baixaria de tres mil, sa túnica morada, peu descalç, cadena al coll i coronat d’espines, el Salvador de les ànimes, amb la creu damunt l’espatla i entremig de dos lladres que mostraven en ses mans els instruments de la passió. Obrint-se pas entre la gentada, portada en son tabernacle, la Mare de Déu sortia a l’enquantre del seu Fill; amb la cara trasmudada i el cor traspassat de dolor, semblava demanar al poble:

“No n’hauríeu vist Jesús,
el meu fill tan estimat?”

Tothom semblava respondre:

“- Oh Senyora, un n’és passat:
no crec que sia fill vostro,
massa està desfigurat”

En aquell instant un renou de mort es deixa sentir entorn, un renou de terratrèmol que en furiós trebolí sacsa, enfonsa i esllavissa el terrer circundant. Un crit general d’esglai ressona en tot el contorn, que gela el cor de la gent. La timba del cementeri vell s’enderroca tota d’un cop, i darrera ella envesteix una mola de terrer esqueixat que malmet horriblement els que hi estaven damunt i enterra en un instant els qui restaven davall…

Quatre-centes-catorze víctimes quedaren soterrades en un tancar i obrir d’ulls i cent-noranta-tres malmeses o afollades, a més de molts d’altres ferits. No hi hagué edat ni sexe que no pagàs allí el seu tribut de sang:

“Oh, paret, amb quina vista
es poble t’ha de mirar!
Passant per davant, dirà:
aquí morí mon germà.
I un altre respondrà:
sa meva esposa hi quedà,
i d’aleshores ençà
pas una vida molt trista”

– s’exclamava un glosador de Sóller, commogut de tal dissort-. I una filla d’aquest poble se’n lamentà amb una cobla que tothom encara sap de cor:

“Es dia del Ram a vespre
Felanitx estava trist:
no hi havia casa oberta
on no hagués mort o ferit”.

Veritablement és just, digne i saludable -per dir-ho amb paraules litúrgiques- dedicar avui una recordança a tots els nostres germans que aquí colaren la vida en tan santa avinentesa i en dia tan senyalat. Ells ens precediren amb el signe de la fe i dormen un somni de pau. Ells passaren d’un sol cop del Mar-Roig a la Terra promesa, després d’haver rentat els vestits amb la Sang de l’Anyell i, en bon dia del Ram, celebraren ja la Pasqua a l’eternal Jerusalem. Que Déu els hagi donat el refrigeri etern de la llum i de la pau!