Olimpia López: “La permacultura és una eina de cura per a les persones i per la terra”

Olimpia López Zabell és l’impulsora de Terrapeutas, un projecte de permacultura que va més enllà del cultiu de la terra: una manera d’entendre la relació entre persones, territori i recursos. A través de la gestió de finques, la formació i el treball amb escoles, defensa un model més resilient, col·laboratiu i arrelat al territori. En aquesta entrevista, reflexiona sobre els reptes del sector, el paper de les noves generacions i la necessitat de repensar la manera com produïm i compartim els aliments.

Pregunta.- Com explicaries què és la permacultura?
Resposta.- La permacultura és, per mi, molt més que una tècnica agrícola: és un estil de vida que es fonamenta en tres pilars essencials. El primer és la cura de la terra, entendre-la com un organisme viu que necessita ser respectat i regenerat. El segon és la cura de les persones, en un sentit ampli, però especialment en tot allò relacionat amb la nutrició i també amb les relacions socials, amb com ens organitzam i convivim. I el tercer pilar és el repartiment just, tant de les feines com dels fruits que es generen, és a dir, una distribució més equitativa dels recursos i dels beneficis.

No és només sostenibilitat, perquè la sostenibilitat sovint queda en una dimensió més tècnica o ambiental. La permacultura incorpora una part humana molt important. En realitat, no inventa res completament nou: l’agricultura existeix des de fa milers d’anys, però aquesta branca integra de manera conscient les dimensions socials per fer els projectes més justos, més agradables i més duradors. Quan les persones que formen part d’un projecte estan bé, se senten cuidades i implicades, és molt més fàcil que aquest projecte es mantingui en el temps. I això pot aplicar-se tant a projectes productius com a projectes familiars o domèstics. No cal que sigui una explotació agrícola: pot ser una eina de cura per a qualsevol entorn i comunitat.

P.- Com vas arribar a aquest món i què et va fer decidir engegar el teu projecte?
R.- Va ser un procés bastant personal. Jo venia de Madrid i no tenia cap relació amb el camp, ni amb l’agricultura. No sabia pràcticament res d’on venia el menjar més enllà del que podia veure com a consumidora. Però en un moment donat em va entrar molta curiositat per entendre-ho millor, per anar més enllà del consum i conèixer l’origen real dels aliments.

Així vaig començar a anar a un hort, amb una persona que em va ensenyar moltíssim. Hi vaig estar aproximadament un any, i al cap de set mesos va arribar la Covid. Durant aquell període, pràcticament em vaig dedicar al cent per cent a l’agricultura: a cultivar, a produir menjar, i també a veure com aquest menjar arribava a la gent del barri, que venia a cercar verdures fresques.

Allà vaig aprendre no només tècniques, sinó també una manera de relacionar-me amb la terra, amb els animals i amb el sistema alimentari. També vaig començar a llegir llibres que em van fer reflexionar sobre la dimensió política del menjar: sobre el repartiment global, sobre per què hi ha fam en el món si hi ha producció suficient.

Va ser en aquest context que vaig conèixer la permacultura. Inicialment hi havia cert escepticisme, perquè és un sistema que pot produir menys en termes intensius que altres models. Però al mateix temps aporta molt més a l’entorn. I jo vaig voler provar-ho. Així va començar una mica l’aventura de crear el meu projecte aquí a Mallorca. Vaig visitar altres iniciatives, vaig començar amb un hort familiar i, a poc a poc, van anar arribant oportunitats per gestionar altres finques. I ja fa cinc anys que hi estam treballant.

P.- En què consisteix actualment la teva feina a les finques?
R.- Actualment gestionam diverses finques amb un enfocament permacultural. En total, estam cuidant més de quatre quilòmetres quadrats de territori, cosa que implica una responsabilitat important. Aquestes finques són diverses: tenim olivars, vergers i també horts més familiars.

El que intentam és que cada espai, amb el temps, vagi millorant per si mateix, que es regeneri, que torni a activar la vida del sòl, la presència d’insectes, la biodiversitat en general. No es tracta només de produir, sinó de restaurar equilibris.

Una idea clau és dissenyar sistemes que funcionin gairebé sols. És a dir, que requereixin la mínima intervenció humana possible. Nosaltres hi intervenim, però intentam que el sistema sigui el més resilient possible, que pugui sostenir-se amb el temps sense una dependència constant.

P.- Com s’organitza el treball al llarg de l’any?
R.- El treball és molt estacional i està completament vinculat al clima i als cicles naturals. Normalment consideram que la temporada comença cap al setembre, amb les primeres pluges. En aquest moment treballam sobretot amb llavors i amb la fertilització del sòl.

Durant l’hivern feim tasques de manteniment: podar, netejar, gestionar la fusta vella. Aquesta fusta la reutilitzam, ja sigui triturant-la per protegir el sòl o transformant-la en carbó actiu per millorar la seva estructura, sobretot aquí a Mallorca, on hi ha molta argila i és important augmentar la capacitat d’absorció d’aigua.

A la primavera és quan la microbiologia del sòl està més activa, i per nosaltres és un moment clau. Sempre dic que nosaltres som una mena de gestors dels microorganismes, que són els que realment fan la feina.

També dedicam molt d’esforç a la gestió de l’aigua. Intentam reduir al màxim el reg i augmentar la resistència dels sistemes a la sequera. Això implica canviar pràctiques molt esteses, com l’ús excessiu d’aigua o de productes químics, i apostar per fertilitzants naturals i estratègies més sostenibles.

Intentam que les finques no siguin només espais productius o estètics, sinó també espais amb una funció social. Per exemple, solem dividir-les en tres parts: una per a la vida silvestre, una per a l’ús humà més directe amb plantes aromàtiques, flors i espais agradables i una altra destinada a la producció d’aliments.

Aquests aliments no sempre es queden dins la finca. Sovint es reparteixen entre treballadors, escoles o centres socials. Si hi ha excedent, intentam que arribi a llocs on pot ser útil.

D’alguna manera, aprofitam pressupostos de jardineria que poden ser elevats en algunes propietats per generar un impacte positiu més ampli, per contribuir al teixit social de l’illa.

P.- També tens vincle amb escoles, què aporta la permacultura als infants?
R.- Aporta moltíssim, sobretot perquè és una experiència molt directa i vivencial. Els infants treballen la diversitat, el treball en equip, el respecte pels altres éssers vius. És una eina d’aprenentatge molt completa.

Hem vist canvis molt clars: al principi arriben amb molta energia, de manera una mica caòtica, però a mesura que entenen que aquell espai és un ecosistema compartit on hi ha plantes, insectes, animals, la seva actitud canvia.

També entenen molt ràpid conceptes que podrien semblar complexos, com la importància de la proximitat dels aliments o la lògica de produir el que necessitam a prop. En molt poc temps interioritzen que té més sentit tenir un hort que dependre de productes que venen de l’altra punta del món.

P.- Quines són les principals dificultats que trobes?
R.- Una de les principals és la desaparició progressiva del teixit agrícola a Mallorca. Cada vegada hi ha menys estructura, menys persones dedicades a aquestes tasques, i això fa que tot sigui més difícil i més car.

També hi ha el tema de l’accés a la terra. Per a la gent jove que vol començar, és complicat trobar espais on poder desenvolupar projectes a mitjà o llarg termini. No és el mateix treballar en una finca pròpia que en una finca aliena, on sempre has de negociar i adaptar-te.

I després hi ha mancances en recursos i estructures de suport, especialment en àmbits com l’educació o la distribució de llavors.

P.- Com contribueix la teva feina a la transició ecosocial?
R.- Crec que una part molt important és compartir el que fem i el que aprenem. No és una solució total, però pot ser una peça dins un canvi més gran, i si es comparteix pot generar un efecte dòmino.

També és clau la manera com treballam: amb dinàmiques més horitzontals, cuidant les relacions, repartint les responsabilitats de manera justa. Això té implicacions socials i polítiques.

I, a nivell pràctic, la permacultura aporta resiliència. No és un sistema intensiu, però ofereix producció més distribuïda en el temps i menys dependent de grans inputs externs. Això pot ser clau en el futur per garantir una certa autonomia alimentària.

P.- Quin futur t’agradaria per al teu projecte i per la permacultura?
R.- M’agradaria consolidar el projecte com a equip i poder créixer, però també veure néixer altres iniciatives similars. No crec tant en grans estructures, sinó en grups petits que comparteixen valors i que s’ajuden mútuament.

La part humana és la més complexa de treballar, però també la més important. Si aconseguim crear grups cohesionats, que es cuidin entre ells i que treballin amb una visió comuna de cura de la terra i de les persones, crec que és aquí on hi ha el potencial real de transformació.