Gori Reynés i Toni Marcús: “Al Barranc l’has d’estimar”

Per a molts, el Barranc de Biniaraix és molt més que un paisatge emblemàtic de Mallorca. És un espai carregat de memòria, d’esforç i de vincles humans, un indret que ha marcat generacions senceres. Bona part d’aquest caràcter s’ha conservat gràcies a persones com Toni Marcús i Gori Reynés, dos dels “barranquers” més veterans, que han dedicat el seu temps lliure i bona part de la seva vida a cuidar, recuperar i estimar aquest racó únic de la Serra.

“Jo devia tenir uns deu anys quan vaig començar a pujar”, recorda Reynés. “Pujava amb mon pare, ma mare i els meus germans. Anàvem a collir oliva a Ca’n Capet, que era propietat de l’amo Miquel Xinga”. Aquelles primeres pujades, quan encara era un infant, varen acabar marcant una relació vital amb el Barranc que s’ha mantingut intacta amb el pas de les dècades.

Anys més tard, sorgí l’oportunitat de comprar Can Silles i segons recorda en Tòfol ho va fer, una possessió que en aquell moment es trobava pràcticament abandonada. Des de llavors, cada cap de setmana es convertí en una nova jornada de feina, de restauració i de dedicació pacient per tornar a donar vida a aquell espai.

Toni Marcús també tenia clar des de ben jove quin era el seu somni. “Vaig començar a pujar amb dotze anys, però al principi anava a la part ombrívola” explica, “Jo sempre havia volgut tenir un olivar al Barranc, i amb vint-i-un anys vaig poder comprar Can Llebre”, afegeix.

Tot i la seva entrega, Marcús reconeix amb certa nostàlgia que els temps han canviat. “Jo deixaré el Barranc pitjor del que l’he trobat”, afirma, no com una crítica a la seva pròpia tasca, sinó com una reflexió sobre la transformació que ha viscut aquest entorn i la pèrdua progressiva de la cultura pagesa que durant segles va modelar el paisatge.

Un passat de feina i comunitat

Entre els records que evoquen amb més estima hi ha els viatges amb ases i someres per transportar materials, eines o aliments pels costers empedrats del Barranc. Unes escenes avui pràcticament desaparegudes, però que durant anys formaren part del dia a dia. “Era un plaer poder pegar quatre crits a l’ase”, recorda Marcús amb un somriure. Reynés hi afegeix, entre rialles: “Els pets i les bufes que fa l’ase són agradables”.

Més enllà de l’anècdota, tots dos coincideixen que aquells animals eren companys indispensables per sobreviure i treballar a la muntanya. Però també exigien una dedicació constant. “Però l’ase té un defecte: el dia de Nadal i Cap d’Any també ha de menjar”, apunta Marcús. Per a Reynés, aquestes petites escenes simbolitzen un món que s’ha anat apagant. “Avui en dia aquestes coses es perden i ja no veus gent passejar amb ases pel Barranc”, lamenta.

La figura de’n Llebre

Entre els molts noms que apareixen durant la conversa, n’hi ha un que es repeteix constantment i que desperta una admiració especial: en Llebre. Més que un propietari o un veïnat, la seva figura representa una manera d’entendre la muntanya i la vida al Barranc. Un home que coneixia cada marge, cada olivera i cada racó del territori. “Era un home alt, magre, molt de muntanya. D’aquells homes que amb mirar una paret ja sabien què li passava”, recorden.

Marcús conserva especialment viu el record dels seus consells i del seu caràcter exigent. “El primer paquet que em va fotre en Jaume Llebre va ser: ‘Tu no vas bé, sempre puges amb les mans plenes i baixes de buit’”, explica. Llebre aprofitava qualsevol viatge de baixada per carregar carbonissa, llenya o qualsevol material que pogués tenir utilitat.

També li deixà una lliçó que Marcús encara recorda avui: “Si tens un olivar al Barranc, has de sembrar un arbre fruital o dos, perquè així pujaràs durant l’estiu a regar-los; si no, estaràs dos o tres mesos sense venir”. El vincle entre tots dos fou tan profund que, quan Marcús va restaurar el porxo de la seva finca, decidí col·locar-hi una placa amb el nom de Ca’n Llebre. “Quan va pujar, la va veure i es va posar a bramar”, recorda emocionat.

La convivència entre barranquers

Un altre dels elements que, segons expliquen, fa del Barranc un lloc especial és la relació entre els seus veïnats. Després de dècades compartint feina, esforços i dificultats, els llaços entre propietaris i pagesos han esdevingut gairebé familiars. “És meravellós perquè tots ens coneixem de tota la vida i, quan fa falta, sempre trobes algú disposat a ajudar-te”, destaca Marcús.

Aquesta solidaritat, asseguren, ha estat clau per mantenir viu el Barranc durant dècades. Tot i que apunten que “Ara ha arribat un palmesà que ens vol fotre a tots i rompre aquesta harmonia, però per molt que ho intenti no ho aconseguirà.”

Un lloc que deixa empremta

Quan se’ls demana per algun record especialment intens, Gori Reynés no dubta. “Sense dubte, la darrera vegada que vaig pujar”, explica. “Anava a les matances de Can Silles i vaig pujar amb somera, però pel camí vaig caure”. Tot i aconseguir arribar a dalt, el dolor va anar augmentant amb les hores. “Quan se’m va refredar el cop, no em vaig veure amb forces de baixar i va haver de venir l’helicòpter”.

Entre les moltes històries viscudes al Barranc, Marcús recorda una història amb un excursionista perdut.“Vaig veure un cap guaitar i vaig veure que era un home”, recorda. Intrigat, va començar a mirar pels voltants fins que, amagat entre la vegetació i prop d’un desnivell, va descobrir un home estranger que estava amagat, s’havia perdut pel Barranc i quan va sentir la Guàrdia Civil fent senyals per saber on eren amb les pistoles es va espantar i es va amagar.Poc després aparegueren agents, que feia hores que cercaven l’home. “Me varen demanar: ‘¿Vivo o muerto?’. I jo els vaig dir: ‘Vivo’”, recorda entre rialles.

Una altra de les anècdotes que recorda Toni Marcús va tenir lloc durant un cap de setmana al Barranc i acabà convertint-se en un autèntic rescat. “Un dissabte dematí vaig veure una dona per allà dalt, caminant pel Barranc, i l’endemà vaig veure el seu ca… però a ella no”, explica. En aquell primer moment no hi va donar massa importància, pensant que devia haver continuat el camí. Però poc després, mentre ell i els seus companys baixaven, es varen trobar amb els fills de la dona, que havien pujat a cercar-la preocupats perquè no havia tornat.

Va ser llavors quan Marcús va començar a sospitar que alguna cosa no anava bé. “Vàrem tornar a pujar tots plegats a cercar-la”. Després de seguir el ca, finalment la varen localitzar. “Vaig veure el ca darrere una soca i, dins una carritxera, només li guaitaven els peus. Havia caigut allà dedins”. Sense perdre temps, Marcús s’hi va acostar i la va poder treure estirant-la pels peus. “Vaig veure que era viva, però estava molt malament”, recorda. Tot seguit la varen ajudar a sortir, li varen donar aigua i intentaren mantenir-la tranquil·la mentre avisaven els serveis d’emergència. Poc després arribaren dos policies municipals per ajudar en l’evacuació, però, més preocupats per penjar-se la medalla del rescat segons apunta Marcús. Amb el suport dels presents, varen aconseguir baixar-la asseguda damunt una cadira.

La història, però, no acabà aquell dia. Temps després, el fill de la dona va tornar expressament per agrair-li el gest. “Ens van convidar a dinar per donar-nos les gràcies”, recorda Reynés.

Més enllà de les anècdotes, tots dos coincideixen que el Barranc és especial per moltes raons: el paisatge, les vistes, la història… però sobretot per la vida que hi han construït. “M’agradaria que els que venguin darrere nosaltres estimin el Barranc així com l’hem estimat nosaltres”, conclou Reynés.

Marcús ho resumeix amb una frase que condensa tota una vida dedicada a aquest indret: “Al Barranc l’has d’estimar… i nosaltres ho feim.”