L’Alzinar: I a pesar de tot, hem d’assaborir la vida!

A mitjan setmana, a l’hora de redactar aquestes línies, les temperatures, especialment les diürnes, han augmentat ja dràsticament, convertint-se amb la primera onada seriosa de calor d’enguany que, teòricament s’acabarà d’encendre, amb presència de gran humitat ambiental, avui diumenge, dia  21 de juny, a partir de les 9-24 hores, coincidint amb el solstici d’estiu, que ens deixarà amb una forta sensació de xafogor, i nits tropicals, a més de bastant pols africana en suspensió.

Desaccelerar no és renunciar a la vida, és començar a viure-la de veritat.

Desaccelerar el nostre ritme no és renunciar a la vida, tot al contrari, és començar a viure-la de veritat, frase que encaixa molt bé dins una filosofia de vida més conscient, serena i propera a la natura, segons l’escriptor escocès Carl Honoré (1967), canadenc d’adopció, comentarista, conferenciant, i analista de les tendències de l’actual i tediosa societat hiperexigent (model socioeconòmic que, desgraciadament, imposa nivells màxims d’eficiència, productivitat, i perfecció constant, amb moltes hores de treball i baixos sous, nivells també importats per la punyetera banca privada, a la dècada del 2010, que aconseguiren acabar personalment amb mi mateix).

Recordeu, però, la “saviesa” dels que ja fa temps hem passat dels setanta anys, i hem superat, a males penes, amb medicaments, tranquil·litat, molta meditació, i especialment amb el recolzament de sindicats de classe, com la CGT, aquests desastrosos darrers anys d’explotació capitalista, amb el vist i plau dels polítics de torn.

Anar més a poc a poc no implica, de cap de les maners, fer menys ni perdre oportunitats, sinó recuperar la capacitat de gaudir del preuat present, observar, sentir i dedicar temps al que realment ens importa, assaborint, com cal, la vida, que realment és molt curta.

Moltes vegades la pressa constant, els nirvis, l’estrès… ens fan passar pels dies sense assaborir-los; desaccelerar una mica el nostre ritme, ens permet tornar a connectar amb nosaltres mateixos, amb la natura, amb les persones estimades i amb les petites coses que realment donen sentit a la nostra vida.

“Quan deixem de córrer darrera el temps,
descobrim que la vida ens estava esperant.
Només quan la passa s’alenteix,
el cor descobreix el camí que sempre havia cercat”.

(Foners del C.C.D.S.)

Taronja contra el mal alè

Segons recents estudis d’investigadors de la Universitat de Silla (Silla University), de Corea del Sud, institució privada fundada el 1954, quan jo tenia només un anyet, situada a Busan, l’esbandida bucal, de taronja natural, o extracte de taronja sense sucre, és més eficaç i segura, que les habituals esbandides, a base de clorhexidina, molt eficaç com a antisèptic, però amb l’inconvenient que quan s’utilitza de manera prolongada pot reduir tant bacteris perjudicials com beneficiosos, alterant molt notablement l’equilibri natural de la microbiota oral (el conjunt de microorganismes que habitualment habiten a la boca).  

Per això normalment ho recomanem només per a períodes limitats, i baix de la indicació d’un professional sanitari.

Molt important, a partir d’aquests dies

Degut al fort augment de les temperatures és molt importants, als horts, olivars, i tots els llocs on hi tinguem hortalisses sembrades, augmentar el gruix dels encoixinats, perquè la calor no arribi tan aviat a les arrels, i per la gran quantitat d’aigua que estalviarem al regar; i els que tenen la sort de tenir-los, ventilar els hivernacles, deixant les finestres superiors obertes.

I si vos sobra temps, és important també podar els melons, síndries, cogombres, tomatigueres, i alfabegueres, entre d’altres, retirant les fulles de les bases de les plantes, per millorar la circulació de l’aire i prevenir possibles malalties.

M’encanten les paraules

El poema de la bona amiga fonera menorquina, Joana Llabrés, juga d’una manera molt enginyosa amb la polisèmia de “sola” i “soles”, cosa que jo mai sabré fer, a pesar de que arribés als cent anys.

Sola, pot significar una dona que està sola, però també la sola del peu.

Soles, pot ser el plural de “sola” (persones soles), o bé les dues plantes dels peus.

Això permet versos amb diversos sentits alhora: “Hi ha soles que carreguen una sola.”

I el final és especialment suggeridor: “La sola… plora a soles, i amb les soles”.

És un joc lingüístic que converteix una paraula quotidiana en una petita reflexió sobre la solitud i el suport.

Aquest poema sembla escrit per algú que no només fa servir les paraules, sinó que també les escolta.

Oda a la sola.

Hi ha soles
que carreguen una sola.

Només una sola;
vella o nova,
neta o bruta;
senzillament una sola
traginada per unes soles
que caminen amb la sola.

Llàstima de sola!

Llàstima de soles
que es reparteixen entre les dues
el pes per moure a la una!

La sola…
plora a soles
i amb les soles.

(Joana Llabrés).